O com ser abduïts per una multitud de japonesos.
Com ja he dit avui toca el museu del Louvre, cita també obligada, després d’esmorzar (de bufet, aquí carreguem bateries per tot el matí) ens hi dirigim a peu, el fet que aquesta ciutat sigui totalment plana facilita els desplaçaments, en arribar nova sessió de cua per passar l’estricte control de seguretat acompanyats pels nostres amics els paracaigudistes, avancem ràpid i amb prou feines mitja hora estem a l’interior del museu on disposen de multitud de taquilles per comprar l’entrada, això agilitza molt el procés, ens dirigim cap a un dels accessos a les diferents sales sense saber exactament a on anem, de fet ens deixem arrossegar pel tsunami de turistes japonesos que han envaït el museu com si fossin les illes Filipines l’any 1942, això si sense destrosses, arribem a l’escala en que està situada l’estàtua Victòria de Samotràcia, parada obligatòria amb foto inclosa, i tot i la prohibició, amb flash, que els vigilants no estan massa per la feina, seguim per mes passadissos i sales fins arribar a una que està força mes concorreguda que les altres, si, ja hi som, es ella, la joia de la corona, el retrat mes famós de tots els temps, aconseguim fer-nos un forat i complim el ritual de fer una foto davant del quadre abans de ser foragitats per tota la gent que té les mateixes intencions, hi tenen tot el dret, seguim la peregrinació i busquem la sala a on s’exposen les obres de pintors holandesos del segle XVII, (que voleu, soc un esnob) i la trobem, si, però tancada per obres, que hi farem, pot ser l’excusa per tornar d’aquí uns anys, després d’hores de donar voltes en mig de tanta obra d’art decidim marxar no fos cas de que patíssim la síndrome de Stendhal, a la sortida ens dirigim cap als jardins de les Tulleries, allà trobem un quiosc que venen entrepans i begudes fredes i calentes, ja tenim el dinar solucionat, adquirim les provisions i ens disposem a endrapar instal·lats en unes de les moltes cadires repartides per tot el jardí, acompanyats d’uns ocells que en principi semblen corbs però per la mida mes petita penso que es tracten de cornelles negres, en tot cas no son els coloms que estem acostumats a veure als nostres parcs. En dirigim ara tot xino-xano cap a la catedral de Notre-Dame, ens resignem a fer cua un altre cop, després de mitja hora hem avançat quinze metres, un simple càlcul ens permet deduir que podríem accedir al campanar al cap de dues hores, desistim doncs i ens limitem a admirar la façana, passegem pels voltants i descobreixo una botiga on, entre altres productes, venen ampolles de cervesa artesana «la parisienne», això si que es un bon record per comprar, i de pas, enriquir la meva col·lecció d’ampolles, però carregar-les fins l’hotel i la inquisitiva presència de Carme men fan desdir, penso que ja trobaré un altre moment més oportú. Anem fins els jardins de Luxemburg, extens oasi en mig de la ciutat amb la típica estructura simètrica dels jardins francesos, aquí et pots passejar tranquil·lament o prendre el poc sol que fa, i descobrir racons amb encant com la font de Médicis. Tornem a l’hotel, aquesta vegada en metro, mentre la dona vol descansar una estona jo em decideixo a baixar al bar del davant a prendre una cervesa, pensava que només calia demanar una «kron» però la cambrera no m’entén, provo a dir-l’hi una kronembourg 1664, tampoc, al final haig de senyalar-li la carta com si fos un passerell, aleshores si, crec que s’ha de demanar una setze seixanta-quatre, que pronunciat en parisenc sona com «sesesoancat» tenen un vocabulari peculiar (veure apunt anterior), vaig bevent la cervesa tot calculant quantes estrella-damm podria beure amb el que he pagat per aquesta, en fi, no em puc queixar, el preu estava escrit a la carta, ja estava avisat, al cap de una estona la Carme baixa a fer-me companyia, ja m’enyorava, i anem per sopar, avui si al restaurant Bouillon Chartier, que es el que ens va recomanar la recepcionista el primer dia, aquesta vegada si que trobem taula, pels pèls ja que està bastant ple tot i ser una menjadora bastant gran. La gràcia d’aquest local és que comparteixes taula amb altra gent (es una manera d’omplir al màxim) i que els cambrers escriuen la comanda a les estovalles de paper, i a l’hora de passar comptes fan la suma allà mateix, curiositat que ja l’havia viscut al meu anterior viatge, havent sopat complim el ritual de donar un tomb per pair-lo, ara ja ens coneixem els topants, i no ens cal guiar-nos amb el GPS (no es broma, vaig marcar el «waypoint» de l’hotel per poder-hi tornar), i cap al llit que demà ens espera Versalles. (continuarà)
Oh si, es ella