O com sortir de casa a les onze del matí i entrar a l’hotel a les sis de la tarda.
Anem cap a l’aeroport, de moment tot va sobre rodes, mai millor dit, ens hem decidit anar-hi amb el nostre cotxe i aparcar-lo al pàrquing de llarga estada que ja he reservat plaça per internet (que faríem sense ell), a l’arribar primer problema, m’equivoco de pàrquing i entro al que no toca, pregunto a informació i em diuen que al pàrquing de llarga estada està tot ple a causa del pont (de que cony serveix fer una reserva?) però em validen el resguard d’entrada com si fos de l’altra pàrquing, encara rai. Un cop aparcat el carretó entrem a la terminal, cal facturar la maleta i bescanviar el bitllet d’avió, (crec que li diuen check-in o alguna cosa similar), de moment ens en sortim prou be tenint en compte la nostra poca experiència, ara toca passar control de seguretat, ja se sap, allà on el Joan Laporta va muntar el número traient-se els pantalons, no arribem a tant però si que m’haig de treure el cinturó, un cop reafirmada la nostra presumpció d’innocència entrem al fascinant mon de les terminals d’embarcament, tota una varietat de botigues oferint perfums, alcohol i tabac (de drogues sembla que no hi ha res de moment), com que es l’hora de dinar ens dirigim a una de les múltiples menjadores que trobem, i que per un preu poc raonable pots enganyar la gana, canviem d’escenari per prendre una aigua calenta amb un regust amargant que ens venen com a cafè, i ja només falta l’ultim pas a seguir per complir el protocol abans d’embarcar, anar al lavabo, serveis que es troben a una distància considerable de la porta d’embarcament però encara tenim temps de sobres. Arriba el moment d’introduir-nos al ventre de l’aparell, el personal de cabina ens rep amb una rutinària amabilitat que tanmateix s’agraeix, ens instal·lem als seients assignats i ja només falta que les hostesses ens ofereixin la clàssica xerrada sobre el procediment a seguir en cas d’accident (crec que arribat el cas veuríem allò de «maricon el último», amb perdó de l’expressió) amb la cara totalment inexpressiva. Després de passejar-nos una bona estona l’aparell arriba finalment a la pista d’enlairament (crec que s’hauria de dir d’envol però sona a pedant) i ara si, sortim directes cap a Paris. El vol en si no a tingut cap misteri, els núvols no ens deixen veure el paisatge, i amb poc mes de una hora i quart aterrem a l’aeroport d’Orly, instal·lacions que per cert estan en obres cosa que ens fa pensar que em aterrat a un altre continent, abans de baixar de l’avió ens adrecen unes paraules per megafonia, en francès i pronunciades d’esma i cuita-corrent no les entenc, però endevino que ens donen les gracies per triar la seva companyia, per cert Transavia, filial de baix cost de Air France-KLM, de res senyors, espero que el viatge de tornada sigui igual de plàcid. I ara a recuperar la maleta, hem de suposar que a viatjat amb nosaltres. (continuarà)
