Bloc de Cristià Casadevall

Visa pour l’image.

Festival de fotoperiodisme que anualment es celebra a Perpinyà, un d’aquells esdeveniments que durant molts anys he desitjat visitar (i de pas la ciutat, que no hi he estat mai) i sense cap raó en concret aquest any ens hem decidit anar-hi.

Busquem hotel per internet, no pas a una de les moltes pàgines que s’ofereixen sinó directament a la pàgina de turisme de Perpinyà; diguin el que diguin sempre es millor fer tractes directament amb l’hotel; i en trobem un que te molt bona pinta, modern i confortable, l’hotel El centre del mon, aquest nom tant pretensiós li ve d’estar situat a sobre mateix de l’estació de tren, sembla ser que Salvador Dalí va donar-li aquest nom a l’estació i a Perpinyà es van afanyar a explotar aquesta anècdota, es el que passa, depèn de qui digui una poca-soltada aquesta es converteix en una genialitat. Un cop tenim solucionat el tema d’allotjament anem pel desplaçament, aquest cop ens decidim per deixar el cotxe a casa i anar en tren, és mes còmode i, total, també hem d’anar a parar a l’estació. Busquem tren directe però no ens en sortim, l’opció més pràctica és agafar un regional fins a Barcelona i allà canviar a un TGV (AVE per els espanyols) fins Perpinyà, així doncs, agafem els bitllets i esperem el dia de la sortida.

Ja ha arribat el dia, divendres dos de setembre; si, ja fa dies d’això però fins que no em decideixo a escriure…; havent dinat comencem el periple de transports públics, primer un autobús urbà per portar-nos a l’estació de tren, allà agafem el regional que ens dura a Barcelona, per sort sense cap incidència encara que tenim temps de sobres, un cop a l’estació de Sants ens hem d’esperar gairebé una hora, aprofitem per fer un cafè i ens disposem a baixar a l’andana prevista, no sense passar els poc rigorosos controls de seguretat. El primer viatge d’alta velocitat de la nostra vida no ens va decebre, confort i rapidesa, amb poc mes del que havíem trigat per anar de Tarragona a Barcelona (1h. 15’) arribem a Perpinyà (1h 20’) i com ja he dit només va caldre caminar trenta metres que ja entràvem a l’hotel, mes tard vam descobrir que ni calia sortir de l’estació per entrar a l’hotel. Un cop passats els tràmits de rigor pugem a l’habitació, tal com ens pensàvem moderna i confortable. Deixem l’equipatge i sortim a una primera descoberta de la ciutat, agosarats com som travessem el carrer i comencem a caminar direcció al desconegut, fins que ens adonem que allò te mes pinta de banlieue que de centre històric, tornem enrere, eren les vies del tren que calia creuar, i ara si, ens trobem l’avinguda General De Gaulle, abans avinguda de l’estació, que ens portaria directe al centre, parlo en condicional que ja s’ha fet l’hora de sopar (segons horari local) i ho deixarem per demà. L’oferta es variada i triem un bar-restaurant que tenen varietat de plats combinats, pizzes i tot allò que s’acostuma a trobar en indrets sense cap pretensió de figurar a la guia Michelin, i després de sopar anem directament a clapar, demà ens espera un dia mogut, si volem visitar totes o al menys la majoria de les exposicions, son diverses i escampades per diferents seus. (continuarà)

El centre del mon

O com descobrir que l’últim dia voldries quedar-te una mica mes.

Ens llevem no massa tard, desprès d’esmorzar tornem a l’habitació, mentre la Carme comença a preparar l’equipatge de tornada vaig a comprar una ampolla d’aigua, al súper descobreixo que tenen la cervesa La Parisienne que m’afanyo a comprar així com una de Còrsega, no tot han de ser souve­nirs tòpics, quan tenim la maleta a punt baixem a recepció, torna a haver-hi la noia simpàtica del primer dia, salutacions, s’interessa per la nostra estada i conversa de rigor, ens cobra la taxa turística (ja ens ho va advertir a l’arribada, no volen malentesos), i ens permet guardar la maleta fins que si­gui l’hora de marxar.

I ara si, per recomanació de la nostra filla anem a visitar el museu d’Orsay, agafem el metro, el fet que estigui situat a l’altre costat de riu fa l’efecte que sigui massa lluny com per anar a peu i no dis­posem de massa temps, per sort no trobem cues per entrar, descobrim un concepte de museu en que val tant el contingut com el continent, transformar una antiga estació de tren en un museu, i que quedi bé, deu ser un repte per a qualsevol arquitecte. Un cop dins ens adonem de l’error d’haver deixat per l’últim dia aquesta visita, el museu mereix mes hores de dedicació de les que disposem, seria inútil voler fer un resum de les obres exposades, no sabria per on començar i sobretot no sabria com acabar-lo, comprem quatre records a la corresponent botiga i tornem a l’hotel. A prop tenim una pizzeria, entrem a dinar, en acabar faig un petit extra, demano una copa de conyac amb el cafè, haig de pagar amb targeta, maleit caprici del nen. Entrem a l’hotel i allí ens esperem una mitja hora fins que arriba el taxi que ens durà fins l’aeroport, el xofer no es el mateix que el de l’altre dia però sospito que tampoc es indígena. Complim tots els tràmits de rigor i anem per passar els controls de seguretat, aquest cop, i a causa de un moviment de la Carme considerat sospitós per part del perso­nal de seguretat, fa que l’escorcoll sigui mes estricte, no troben res de sospitós, es clar, i entrem a la terminal disposats a esperar ben be dues hores fins que arribi l’hora d’embarcar. Pugem a l’avió, un model similar al de l’anada, benvinguda per part de la tripulació i a buscar els seients, un cop aco­modats entren a l’avió un grup de set o vuit joves francesos disposats a anar de festa a Barcelona, però per si de cas ja la comencen allà mateix; mira, viatjarem distrets; vol sense cap complicació que amb menys de una hora i mitja ens deixa a l’aeroport del Prat. Recollim la maleta i anem a bus­car el cotxe, a veure per quant surt la broma del pàrquing, a sortit be però es una despesa mes a afe­gir al total i ja no ve d’una, viatge plàcid fins a casa, ara toca atresorar els records, un viatge a París es una experiència molt recomanable, ja ho diuen que be val una missa.

Interior del museu d'Orsay

O com sentir enveja de una guillotina

Si, ja es dimarts, avui toca Versalles, hem d’agafar el tren de rodalies, comprovem que el servei no té res a veure amb el que estem acostumats a casa nostra, potser es que aquí si que som a Europa. Amb tot just mitja horeta d’agradable viatge ens plantem a l’estació de Versalles, cinc minuts més a peu i ja ens podem situar a la primera cua (seguretat), total uns vint minuts, un cop superat el primer obstacle toca la segona (llarguíssima) filera, sort que pregunto a un vigilant que m’informa que aquesta es per entrar, abans has de comprar les entrades (vaja, una tercera cua, ja la trobava a faltar), la Carme es queda a guardar tanda i jo vaig a comprar les entrades, després de mitja hora de cua ens informen que podem comprar els bitllets a unes màquines expenedores que tenen estratègicament amagades, no fos cas que ens privessin del plaer de guardar tanda. Un cop tinc les entrades vaig a buscar la Carme, començo per l’inici de la filera i vaig retrocedint fins que la trobo mes lluny de l’entrada del que desitjava, uns minuts més (ja no miro el rellotge) i passem el segon control de seguretat per accedir al fastuós mon del rei sol. Aquí no ens lliurem dels turistes orientals, i com que la visita es un circuit marcat, et vas trobant sempre els mateixos, o això o jo els veig tots iguals, seguim el circuit i passem per les diferents estances luxoses, fins arribar al saló dels miralls, amb tota l’ostentació de luxe que hem vist fins ara no m’estranya que al seu moment muntessin la guillotina en mig de la plaça per fer neteja. A la sortida ens trobem l’inefable botiga de records, amb una serie de productes d’allò mes carrinclons ja que la majoria tenien una estètica rococó, molt al gust de l’època de Mª Antonieta i els seus compi-yoguis, busco i no trobo una reproducció a escala de una guillotina, llàstima, quedaria be a la vitrina del passadís de casa. Entrem a la cafeteria estratègicament situada al costat de la botiga i comprem uns entrepans per dinar i ho fem en una sala preparada per l’ocasió. Al sortir només queda per veure els jardins (o la petita part visitable) ens trobem que cal comprar un altre bitllet, passem de jardí. De tornada a l’estació ens aturem a una altra botiga de records, aquí el producte es mes variat però segueixo sense trobar el que busco, a l’arribar a l’estació no sabem a quina andana anar, cap problema, està tot previst, un informador ens dirigeix al tren correcte, al pujar al vagó ens sorprèn la seva decoració interior, els sostre està decorat imitant els frescos que havíem vist al palau, i una de les parets del fons imitava una prestatgeria amb llibres, detall curiós i simpàtic.

Baixem del tren i anem fins a l’hotel, descansem una mica i tornem a sortir, aquesta vegada direcció a l’edifici de l’òpera, impressionant construcció d’estil neobarroc, encara que jo el catalogaria d’estil grandeur, com a la majoria de monuments que hem anat veient. Ens limitem a contemplar-ne l’exterior i passejar pels voltants, una animada avinguda que allotja uns grans magatzems i diversos comerços que no deixen de ser franquícies de les que podem trobar a casa, ens aturem a un bar, torno a tenir dificultats per demanar una cervesa, finalment me’n surto, aprofitem per anar al lavabo veritable objectiu de l’aturada. Seguim passejant en direcció de l’hotel, busquem i trobem la gran sinagoga de Paris, modest edifici en un no menys modest carrer, com si la comunitat jueva no volgués cridar gaire l’atenció, potser si que es tracta d’això, de tota manera observem una gens discreta presencia policial custodiant els voltants del temple. Com que ja s’ha fet l’hora de sopar, anem cap a un restaurant que varem veure el primer dia, com que el menjador es mes llarg que ample, l’han decorat com si fos el vagó restaurant de un tren de principis de segle passat, s’ha d’agusar l’enginy per aconseguir clientela. Tornem a l’hotel seguint el mateix ritual de cada dia, xino-xano per pair el sopar i intentar no perdre’s, no ens perdem, a una hora prudencial anem a clapar, aquest cop sense posar el despertador, demà serà l’ultim dia d’estada i ens ho volem prendre amb calma. (continuarà)

El tren de Versalles

El tren del sopar

O com ser abduïts per una multitud de japonesos.

Com ja he dit avui toca el museu del Louvre, cita també obligada, després d’esmorzar (de bufet, aquí carreguem bateries per tot el matí) ens hi dirigim a peu, el fet que aquesta ciutat sigui totalment plana facilita els desplaçaments, en arribar nova sessió de cua per passar l’estricte control de seguretat acompanyats pels nostres amics els paracaigudistes, avancem ràpid i amb prou feines mitja hora estem a l’interior del museu on disposen de multitud de taquilles per comprar l’entrada, això agilitza molt el procés, ens dirigim cap a un dels accessos a les diferents sales sense saber exactament a on anem, de fet ens deixem arrossegar pel tsunami de turistes japonesos que han envaït el museu com si fossin les illes Filipines l’any 1942, això si sense destrosses, arribem a l’escala en que està situada l’estàtua Victòria de Samotràcia, parada obligatòria amb foto inclosa, i tot i la prohibició, amb flash, que els vigilants no estan massa per la feina, seguim per mes passadissos i sales fins arribar a una que està força mes concorreguda que les altres, si, ja hi som, es ella, la joia de la corona, el retrat mes famós de tots els temps, aconseguim fer-nos un forat i complim el ritual de fer una foto davant del quadre abans de ser foragitats per tota la gent que té les mateixes intencions, hi tenen tot el dret, seguim la peregrinació i busquem la sala a on s’exposen les obres de pintors holandesos del segle XVII, (que voleu, soc un esnob) i la trobem, si, però tancada per obres, que hi farem, pot ser l’excusa per tornar d’aquí uns anys, després d’hores de donar voltes en mig de tanta obra d’art decidim marxar no fos cas de que patíssim la síndrome de Stendhal, a la sortida ens dirigim cap als jardins de les Tulleries, allà trobem un quiosc que venen entrepans i begudes fredes i calentes, ja tenim el dinar solucionat, adquirim les provisions i ens disposem a endrapar instal·lats en unes de les moltes cadires repartides per tot el jardí, acompanyats d’uns ocells que en principi semblen corbs però per la mida mes petita penso que es tracten de cornelles negres, en tot cas no son els coloms que estem acostumats a veure als nostres parcs. En dirigim ara tot xino-xano cap a la catedral de Notre-Dame, ens resignem a fer cua un altre cop, després de mitja hora hem avançat quinze metres, un simple càlcul ens permet deduir que podríem accedir al campanar al cap de dues hores, desistim doncs i ens limitem a admirar la façana, passegem pels voltants i descobreixo una botiga on, entre altres productes, venen ampolles de cervesa artesana «la parisienne», això si que es un bon record per comprar, i de pas, enriquir la meva col·lecció d’ampolles, però carregar-les fins l’hotel i la inquisitiva presència de Carme men fan desdir, penso que ja trobaré un altre moment més oportú. Anem fins els jardins de Luxemburg, extens oasi en mig de la ciutat amb la típica estructura simètrica dels jardins francesos, aquí et pots passejar tranquil·lament o prendre el poc sol que fa, i descobrir racons amb encant com la font de Médicis. Tornem a l’hotel, aquesta vegada en metro, mentre la dona vol descansar una estona jo em decideixo a baixar al bar del davant a prendre una cervesa, pensava que només calia demanar una «kron» però la cambrera no m’entén, provo a dir-l’hi una kronembourg 1664, tampoc, al final haig de senyalar-li la carta com si fos un passerell, aleshores si, crec que s’ha de demanar una setze seixanta-quatre, que pronunciat en parisenc sona com «sesesoancat» tenen un vocabulari peculiar (veure apunt anterior), vaig bevent la cervesa tot calculant quantes estrella-damm podria beure amb el que he pagat per aquesta, en fi, no em puc queixar, el preu estava escrit a la carta, ja estava avisat, al cap de una estona la Carme baixa a fer-me companyia, ja m’enyorava, i anem per sopar, avui si al restaurant Bouillon Chartier, que es el que ens va recomanar la recepcionista el primer dia, aquesta vegada si que trobem taula, pels pèls ja que està bastant ple tot i ser una menjadora bastant gran. La gràcia d’aquest local és que comparteixes taula amb altra gent (es una manera d’omplir al màxim) i que els cambrers escriuen la comanda a les estovalles de paper, i a l’hora de passar comptes fan la suma allà mateix, curiositat que ja l’havia viscut al meu anterior viatge, havent sopat complim el ritual de donar un tomb per pair-lo, ara ja ens coneixem els topants, i no ens cal guiar-nos amb el GPS (no es broma, vaig marcar el «waypoint» de l’hotel per poder-hi tornar), i cap al llit que demà ens espera Versalles. (continuarà)

Oh si, es ella

O com anar a Montmartre passant del cafè de l’Amélie.

Ja hem descansat prou, hem d’aprofitar l’estada, així doncs anem, també a peu, cap a la basílica de Sacre Cœur, temple situat al capdamunt de l’únic turó de la ciutat, tant es així que varen considerar convenient instal·lar un funicular per salvar els escassos trenta-sis metres de desnivell amb un recorregut de cent vuit metres, encara recordo la meva primera i fins ara única visita a la ciutat l’any 1975, la gracia que ens va fer al meu germà i a mi trobar-nos aquell funicular que amb els nostres, encara no, vint anys podíem avançar-lo i pujar mes depresa que ell, doncs be, encara funciona, i aquest cop també vam pujar a peu, això si, sense entrar a competir amb el funicular. Un cop a dalt trobem força moviment de gent, entrem al temple que com que es diumenge en aquell moment celebren missa, procurem respectar l’ofici amb silenci tal com demanen els cartells distribuïts per tot el temple, malgrat que les maquines expenedores de records estan engegades i deu n’hi do el soroll que fan, el negoci es el negoci, sortim amb la intenció de pujar al campanar, la cua que ens trobem ens desdiu de l’intent, en lloc d’això ens passegem per un petit mercat, mostra de productes típics de la regió, crec recordar del Perigord, i entrem, ara si, a una botiga de records, comprem capses de xocolatines i el clàssic imant per nevera, jo agafo una petita ampolla de absenta, els meus nivells d’alcohol en sang estan disminuint perillosament (ei, que es broma¡), al sortir fotografio el funicular amb la cambra reflex, com està manat, però no em resisteixo a fer servir el telèfon per enviar-l’hi copia al meu germà i recordar-l’hi vells temps. Baixem ara per passejar pels carres de Montmartre, passem per una llibreria on compro un parell de llibres, un es titula Biero graphie, i tracta sobre la cervesa artesana, l’altre és un diccionari parisenc-Francés,  divertit manual per entendre la peculiar parla dels parisencs, seguim el camí, volem trobar un mural que ens va recomanar Júlia la nostra filla que va ser a Paris fa tot just un mes, i el trobem, es tracta de un mural en que està escrita la frase t’estimo en molts idiomes, busquem el català, es clar, i el trobem (l’inefable ministre Margallo no ho deu saber), situat en mig dun petit i tranquil jardí ens quedem una estona per descansar i respirar en aquell oasi en mig del brogit del turisme de masses. Tornem a posar-nos en marxa direcció l’hotel, esperem trobar un lloc per sopar, l’oferta es variada i ens decidim per un petit local, tant petit que a les taules rodones amb prou feines hi cabria una pizza Tarradellas, sopem un arròs bullit amb formatge fos que fan passar per risotto, que hi farem, i seguim el camí paint-t’ho tot passejant i fent plans per demà, que toca demà?, a si, el Louvre, un altre clàssic. (continuarà)

El funicular

Detall del mural.

O com ser un autèntic turista barrejat entre multituds.

Diumenge matí, per començar a fer el «guiri», un plat fort, la torre Eiffel, per anar-hi agafem el metro, triem l’opció de comprar deu bitllets alhora, una espècie de T-10 però amb bitllets individuals, baixem a l’estació Trocadero, passerells com som no sabem si al sortir a la superfície ens sabrem orientar, tot està previst per que no et puguis perdre i anar a fer despesa visitar el mes famós monument de la ciutat, només cal seguir les indicacions estratègicament situades, de fet no caldria, tant sols seguint la corrua de turistes que s’obren pas entre una munió de venedors de records, bàsicament reproduccions de la torre en plàstic a un euro i pals de selfie, un cop a l’esplanada de la torre que es prou gran com per dissimular la gran quantitat de gent acumulada, veiem una nova patrulla de militars, ens hi haurem d’anar acostumant i ens disposem a fer la primera de les cinc cues:

1. Per passar el primer control de seguretat
2. Per comprar l’entrada
3. Per passar el segon control de seguretat
4. Per agafar l’ascensor a la 2ª planta
5. Per agafar l’ascensor a la 3ª planta

Tot plegat en tant sols una hora, tot un rècord tenint en compte que és diumenge. Un cop a dalt de tot toca fer l’única activitat possible, mirar l’extensió de la ciutat als nostres peus, intentar identificar diferents monuments i fer les fotografies de rigor, tot i que no fa sol, encara tenim un bon dia, sembla ser que quan està nuvol de veritat aquí dalt es converteix en boira i no veus res (d’això no t’adverteixen a l’hora de vendre’t el bitllet), quan ens cansem d’admirar el paisatge ens posem a la cua de l’ascensor, si per baixar també, ara volem anar cap a els Camps Elisis (Champs Élysées queda mes be) tot caminant pel carrer que voreja el riu, però ens trobem amb una espècie de tricicles-taxi que ofereixen els seus serveis, no ens ho pensem massa, pugem a un d’ells i ens fem portar per una ciclista la mar de simpàtica, a l’arribar a destinació abonem la tarifa estipulada, sembla ser que cada ruta te un preu, aleshores ens dirigim cap a la plaça de l’Étoile, a veure l’arc de triomf, arc que vol commemorar les gestes de l’exèrcit francès a través dels temps, sobretot de l’època napoleònica, els estats que s’ho creuen ja tenen aquestes coses sense pensar que darrera de una guerra hi ha un enorme drama, i no sembla que anem pel bon camí de canviar, un cop ben tips de «grandeur» tornem a agafar els Camps Elisis en direcció plaça de la Concorde, pel camí ens trobem una imatge insòlita, uns quants cotxes esportius de luxe, ferrari, masserati etc. que s’ofereixen en lloguer, pel mòdic preu de noranta euros pots donar un tomb conduint-los tu mateix, no crec que per gaire estona, totes se les empesquen. Arriba l’hora de dinar i ens desviem cap a un dels carrers laterals, esperem trobar un restaurant en que la situació no sigui un valor afegit al preu de la carta, ho aconseguim mes o menys, sortint del restaurant anem cap a l’hotel, volem pair el dinar tot caminant i descansar una mica a l’habitació, mes tard tornarem a sortir. (continuarà)

La grande armée patrullant d'incógnit

O quant no pots dir allò de «me l’imaginava més gran».

Doncs si, la maleta estava al seu lloc, un cop recuperada ens dirigim a la sortida on , en teoria, ens espera un xofer per portar-nos a l’hotel, només cal buscar algú amb el teu nom escrit a una pissarra (ens sentim importants), malauradament de gent amb pissarra n’hi ha per tot arreu, finalment Carme que te mes bona vista que jo el troba, i no porta pissarra sinó una tauleta (tablet en català no normatiu), aquí hi ha un nivell¡, ens porta fins al vehicle, una furgoneta perfectament equipada per portar vuit viatgers que fins i tot disposa de cadiretes per infants, el que semblava un transport exclusiu resulta que no ho es tant ja que durant tota l’estada en veurem circular moltes mes a part dels taxis també habituals. Una vegada en marxa faig el primer intent de posar a prova el meu francès preguntant al conductor a quants quilometres de distància es troba Paris, primera sorpresa, o jo no m’he pronunciat prou be o aquell home no parla francès, ja que em contesta en anglès i crec entendre que està a vuit minuts, entenc malament perquè vam trigar mes de mitja hora en arribar a l’hotel. Un cop arribats a la nostra destinació ens ajuda a descarregar la maleta i puc confirmar que no entén el francès, de fet la matricula del microbús es de un país de l’est i sospito que el xofer també, i com que es dedica al turisme només cal parlar anglès a qualsevol persona que detecti que no es del país (vegeu posteriors apunts).

Entrem a l’hotel, (Hotel Pavillon Opera Bourse), comprovem que no et pots fiar MAI de les fotografies que trobes a internet, la primera impressió es que aquell establiment havia conegut temps millors, es l’únic punt negatiu ja que pel demés es prou acollidor, disposa de totes les comoditats i, sobretot, es molt cèntric, com podrem comprovar els següents dies. La recepcionista, noia jove, amable i guapa (o la la¡) si que entén el meu francès, malgrat això insisteix en parlar-nos en espanyol, li explico la meva necessitat de practicar l’idioma i m’entén perfectament (o això crec), també tinc la secreta il·lusió de que pot estar desconcertada al veure un, en teoria, espanyol esforçant-se en parlar el seu idioma. Pugem a l’habitació, la 352 (truasans-sancancatde) confirmem la nostra primera impressió, tot i això es confortable i no falta de res, fins i tot tenim nevera, buida però funciona. La finestra dona al carrer (Rue Geoffroy Marie), donem un cop d’ull i descobrim que estem situats a tocar del famós teatre de varietats Folies Bergère, teatre que també ha conegut temps millors, també veiem una torbadora escena, un grup de quatre militars, suposo que paracaigudistes, patrullant pel carrer amb uniforme de campanya i fortament armats, això ens fa recordar que la ciutat està en alerta d’amenaça terrorista, gràcies, no calia recordar-ho. Ens disposem a desfer l’equipatge, feina sempre enutjosa, per això deixo que Carme s’ocupi del tema, sempre ho farà millor que jo (si, tinc molta cara, ja ho se), un cop acabat aquest tràmit sortim a explorar l’espai exterior, amb l’ajuda del mapa que ens faciliten a recepció, ens perdem (literalment i metafòrica) pels carrers de Paris, això ens permet fer-nos una petita idea de les característiques del barri, trobem una alta concentració d’hotels mes o menys del mateix estil del nostre i també de molts restaurants, l’oferta es prou variada com per poder triar còmodament a l’hora d’anar a sopar, que no falta gaire si ens volem adaptar als horaris locals i de pas, poder llevar-nos ben d’hora ben d’hora com deia Guardiola per aprofitar al màxim el dia. La recepcionista (no vaig arribar a esbrinar el seu nom) ens recomana un parell, anem al primer i veiem que està tot ple, normal, es dissabte, al segon si que trobem taula, no recordo el menú però si que varem sopar be, a l’hora de pagar vam poder constatar que l’idea de que Paris es una ciutat cara no es cap llegenda urbana, caldrà doncs revisar l’estratègia dels àpats. Un cop ben tips, tornem a l’hotel tot donant una petita passejada, petita no cal tornar-se a perdre, i cap al llit que demà ens espera la ciutat en majúscules, bona nit i tapi’s, be no gaire que fa bo. (continuarà).

l'hotel amb el teatre al costat