El pròxim dia que em vegis, no em follaràs.

El pròxim dia que em vegis m’agafaràs per la cintura com si fós la cosa més delicada que hagis tingut mai entre les teves mans.

El pròxim dia, no em tocaràs el cony fins que la humitat m’arribi als genolls. I mentres em vas llepant els llavis em portaràs contra una paret amb força i aniràs pujant les mans, poc a poc, sense deixar la pressió, assegurant-te que no es mogui res del seu lloc.

I m’agafaràs els braços, m’agafaràs les mans i me les posaràs per sobre el cap, per a que no pugui fer res amb elles. I em seguiràs llepant l’orella, apretant-me amb el teu cos contra la paret. I em mossegaràs els llavis. I m’exprimiràs la llengua com si la volguessis arrancar de la meva boca.

I mentres amb una mà aguantes les meves, amb l’altra m’aniràs obrint els botons de la camisa. Sense deixar d’olorar-me.

Contra la paret.

I començaràs el camí de l’orella al coll, resseguiràs la clavícula, m’ensumaràs l’aixella de camí al mugró que t’estarà esperant.

I em lleparàs la teta fins que hagi de sortir llet, i jo t’estigui suplicant que em follis: però no ho faràs.

Avui no.

Seguiràs llepant-me fins que no aguantis més i em portis al llit, o a qualsevol lloc per arrancar-me la roba que encara porti posada, i estirar-me cara avall.

Sense poder-te tocar.

Primer m’agafaràs un peu, i el besaràs, suau, lent, humit. Apretaràs cada dit amb força, i entre els dits tornant-los la seva independència

un a un.

I masegaràs el peu, fins que li hagis tret tota la sang, per fer-la pujar, poc a poc, cap al meu centre. Mentre et suplico que em toquis.

Però no ho faràs.

Encara no.

Acariciaràs el turmell, els bessons, amb molta força, com si estéssis amassant pa, el pa més deliciós que hagis tastat mai.

I la cuixa, buidant les cames de sang, de força, de sentit.

Fins que arribaràs al cul

aquest cul que t’agrada tant,

que s’acaba on comença l’esquena, dividit per una cintura que et desfàs per tornar a agafar amb les dues mans, amb tota la força que tinguis.

Però abans el cul. El mossegues, i estàs tant aprop del cony que l’olor t’està tornant boig. Fins i tot jo sento l’olor.

I amasses el cul, sense tocar el cony encara.

Tot el que aguantis.

No et toco, no et toques.

M’agafes el cul i el mossegues. I m’obres les cames i et menges el líquid que surt de mi, gemegant. I em gires i em segueixes menjant. I el líquid es multiplica i tu estàs molt calent. Però avui no em follaràs. No et follaré. Amb una mà m’agafes la cintura, m’acarícies el ventre, les tetes, a l’altra li dónes plena llibertat per tocar-me.

No et toques.

Estàs tremolant. Estic tremolant.

I quan ja sembla que hagis d’explotar Em penetres I et quedes a dins, omplint-te de líquid, que et suqueja tota la teva polla

I no et mous

I per fi em déixes que et toqui,

que t’esgarrapi, que et mossegui mentre estàs dins meu, sense moure’t.

Et bombejo sense moure’ns, t’estic amasagant la teva polla calenta i dura des de dins meu mentre ens menjem la boca

Avui no em follaràs

Avui em tractaràs com si estéssis descobrint un món, i et deixaràs llepar, olorar, tastar.

Publicat dins de General | Feu un comentari

M’agrada repetir vies. I de vegades, m’agrada repetir llibres.

I cada llibre que repeteixes és un nou llibre. I cada via que fas, és una via nova. Tu ets diferent. El dia és un altre. Avui ets diferent. Avui, és diferent.

25 anys més tard, em descobreixo davant les mateixes paraules, “avui ha mort la mama” (intencionadament sense l’accent del Joan Fuster del 1967). 25 anys i unes hores més tard, em pregunto què era el que em va fer casi aprendre de memòria les últimes línies del text que ja no recordava i seguia buscant inquisitiva.

Ningú, ningú tenia dret de plorar sobre el seu cadàver.

25 anys més tard em pregunto què passarà quan m’arribi un telegrama informant de les primeres paraules de L’étranger. I em fa buscar entre la boca de l’estómac i l’apèndix que ja no tenia quan el vaig llegir per primera vegada, que enguany farà 70 anys, que potser ja està vacunada, o potser no es vol vacunar. I em fa adonar segurament al primer plec de l’intestí prim, de com canvien les coses en 25 anys.

Que ja en farà 21, aquest juliol, que em va fer fora de casa.

I que poc que canvien les coses en 21 anys.

I que quantes vides vivim en un dia.

Ahir, demà.

20 més, 20 menys, 40, 70 anys…

Mirant-me les finestres buides al sol de mitja tarda de l’asil del costat de casa i l’estrany sobre la taula. Em sento estranya. Em sento culpable d’estar escrivint. No, no en van ser 4. Van ser molts més de 4 cops a aquella porta que no s’ha tornat a obrir.

I què fer quan rebi el telegrama que potser va ser ahir?

Quin dret tindré de fer el que em doni la gana?

De sentir,

de no sentir.

 

Publicat dins de General | Feu un comentari

fa temps que no trec res de dins
fa mesos que no em deixo portar
avui, amb el cansament del cap de setmana no em centro en la feina, són les 4.43 i encara no he fet ni 1 hora de profit
he dinat, he dormit, he somiat
avui he pres la penúltima dosis, ahir l’últim litre d’aigua amb àcid
estic cansada moralment, estic feliç per la tonyinada d’ahir
estic trista per anyorança: cada dia que passa en sóc més conscient de la descoberta

et resseguiré les línies amb els dits, et perfilaré les formes amb la pell, m’impregnaré de l’olor del teu plaer amb totes les meves cèl·lules
descobriràs el desig i el plaer en cada poro i en consumiré cada hormona que alliberis per omplir-me a vessar de tu, de vida, d’electricitat, de vibracions

fa una setmana vaig sentir que la glòria existeix; i està…
molt a prop
sentir l’acceptació, la serenitat, la confiança pura, sense fissures, sense filtres, neta, fresca… és una altra dimensió, ara ho he sentit, si, existeix, i sé on és

que sutil i quin abisme més bestia entre una cosa i l’altra: això és el que vull, ja és part de mi, ja sóc jo

agraeixo a la vida aquet regal, agraeixo a la història aqueta meravella de la ciència social

he sentit la plenitud
ho he entès, ho he sentit, gràcies beneit per impregnar-me d’aquesta sensació

ara només cal que t’acceptis a tu mateix i t’atreveixis a despertar

que fina i que meravellosa és aquesta línia: la llum o les tenebres

merci beacoup

Publicat dins de General | Feu un comentari

no, no estic contenta.

em sap greu, em fa mal que no em contestis. em fa ràbia que no reconeixis el que va passar. estic lligada virtualment a una espera que no em convé i no vull continuar estant lligada.

em sap greu no poder posar sobre la taula les teves nèures, els meus problemes, em resisteixo a pensar q he de fer com si no hagués passar res, com vaig fer durant més de 10 anys, “ara” que ho trec que s’airegi, ara ets tu que no ho vols reconeixer?

agraiexo moltes coses de les que sóc pq me les heu donades valtros, saber fer de tot, no fer-me por fer coses no habituals, i fins i tot, la mala òstia que de vegades va bé per a segons què. però no, no agraeixo que m’hagis tractat com una merda, que no haguéssis valorat els meus esforços, les meves petites victòries.

em fa mal haver grabat amb foc a la meva pell que no puc confiar en mi ni en els altres, que les persones que teòricament haurien d’estimar-me, com hauries de ser tu, per genètica, em facin mal i no vulguin/sàpiguen compartir carinyo, amor, respecte.

però si una cosa he après, que la família no la tries, que fins algun moment donat em vas donar casa (house, que no home) i avituallament, però no et dec res, accepto el que m’has donat, et deixo a les teves mans el que no m’has volgut/sabut regalar, et torno aquelles coses que m’han fet mal i que no vull.

continuo dient que podem parlar quan vulguis, des del respecte, des del carinyo, des del reconeixement. si no ha de ser així, prefereixo no compartir cap altra moment que em pugui fer mal

em respecto a mi mateixa, no espero que ho facis, ja ho faig jo per mi i començo a caminar sense dependre dels teus fets/sentiments/pensaments/actes/voluntats

gràcies per donar-me la vida, em deslligo de tu i em deixaré portar pel riu i l’aire que em guïi

Publicat dins de General | Feu un comentari

I et trobes aquí, davant el teclat altra vegada.

Fa una mica més d’un any estava just davant un punt de no retorno. I vaig decidir tirar endavant. Ara fa un parell de dies algú em va dir: estàs en aquell creuament de camins per acabar sent una quarentona o ser una MILF (cosa que no sé si era ben bé un “alagu” o una altra cosa).

Però més aviat m’ha fet gràcia recordar-ho.
Just avui, uns mesos més tard també, em trobo perdudament enamorada d’aquell qui em va robar el cor (el seny i la raó) d’ara ja fa uns quants dies (podríem dir anys) però em sento amb la tranquil·la llibertat i curiositat de deixar-me tastar. De provar. De sentir. De voler conèixer coses. Noves, diferents, amables. I potser és de les primeres vegades que em sento que no és una cosa dolenta, que no faig res malament.

Que, simplement, em començo a fer conscient de mi mateixa. Del que em pertany. Fer conscient que el futur no existeix. Que si, que les coses es van posant al seu lloc (excepte la roba neta i bruta, que no es mou sola cap a l’armari ni a la rentadora).

Que ara fa un any em semblava una luucuura fer el que estava fent. Sense res “segur”. I què és segur? Què tenim de segur? Només tinc segur que sóc aquí i ara.

He estat molts anys pensant en fer el que toca, el que se suposa que és millor per-en-un-futur… I resulta que vives sin vivir en ti, m’han passat els dies, els mesos, els anys per davant, sense adonar-me’n. Sense fer el que SENTIA que havia de fer, mentres feia el que PENSAVA que havia de fer, el que toca, el correcte.

I per què? Doncs no ho sé.

I ara SENTO que estic en un altre encreuament. Sembla que quan no estàs ofuscat en controlar les coses, les coses tenen vida pròpia i sempre t’esperen coses bones… si no esperes res de ningú, ni de res. Si, simplement, et deixes portar.

I que bé que sona quan els gurus ho diuen… però que bé que senta quan ets capaç d’observar-ho que ho deixes anar.

No, no m’agrada que quan estic sentint, disfrutant, gaudint -i ara parlo de qualsevol sensació però sobretot de la més animal, del sentir més carnal- em digui algú què he de fer.

No, no esperis de mi que faci res. No espero de tu que facis res.

Fes el que vulguis fer, jo faré el mateix. I si aquesta combinació encaixa, serà meravellós.

Publicat dins de General | Feu un comentari

necessites ajuda?

Aquest escrit té el privilegi de tindre títol i tot. Fixa’t tu!

Sembla simple aquesta pregunta, oi? al final si que necessitaré ajuda del psiquiatra… No costa tant. Ta filla no pot pagar la hipoteca. Ta germana no pot pagar la hipoteca. Fa temps que guarreja currant com una imbècil en feines d’altos ejecutivusss i fent veure que cobra un sou com tal. Havent de disfressar-se i aplicant tota la seva matèria gris en el bon fi de l’empresa… que li paga (amb sort) 900 euros al mes i encara ha d’estar súper contenta pel mega sou que té.

Fa temps que les passa putes. T’ho ha dit vàries vegades, t’ho ha insinuat, t’ho ha dit directament, pel dret i pel revés però no… sembla que no hi sents. Ara bé, després de 3 mesos que no ha pagat la hipoteca, t’arriba una carteta a casa que diu que no s’ha pagat la hipoteca i comença el procés d’execusió… Córre córre díga-li a ta filla (pq sembla que l’altra no deu tindre la mateixa categoria). Truques al banc tot espantat i et diuen que ja està saldat.

I aquí et quedes. Respires fons, uf, menys mal… ja està pagat…

Uns mesos més tard, l’altra element de la teva descendència (osigui, jo.. se suposa que germana de LA teva filla) et demana el dni pq està parlant amb el banc pq no pot pagar la hipoteca. I tu, tot preocupat: ai, i què volen, i pq ho volen, i ai, passa’m el que hem de firmar.

El dia D, ui, no… D no, seria més aviat el dia K (de kk), me’ls trobo als dos, la germaneta i son pare. L’experta en absolutament tot, qualsevol cosa: “És que clar, no compleixes els requisits del CBP” “t’asseguro que els compleixo, porto molts mesos complint-los: no cobro un puto duro” “ai, però pensa que si noséquè noséquantus noséquèmés” “escolta, l’únic que sé és que ara, firmant això, puc viure 5 anys, després, ja es veurà, i si no puc pagar, que es quedin el pis o el que vulguin” “ja, però blablablablablablablablabalbalbalbalbalbalblablablablablablablablablalbalbalbalblablablablablablalbablablablablablabl”

blablablablbablablablablablablablablablabalblablablablabla ablalbalbalbalbalbalbalbalb albalbalbalbalbalbal lablablablablablal balb alb alb alb alb alb alb blablablablalbalbla fins i tot surt contenta per si potser fa canviar noséquè de les escriptures: si filla, un graaaan logro!!! Felicitats…

Ara, pel que fa a la pregunta: necessites alguna cosa? només puc recordar-ho en somnis… o en imaginacions meves…

Corolario: saben pel dret i pel revés, a través del banc i del sant cristo de turno que no tinc un duro, que no és que no arribi a final de mes, és que he hagut de demanar un préstec per sobreviure uns mesos… quan s’acabi aquest préstec que serveix únicament per pagar-se a ell mateix i els 40 euros de menjar al mes que gasto (i la hipoteca, i l’aigua i llum)… sé que es preocuparan molt per com els comuniqui el banc les coses.

Pobrets, quina preocupació tant gran.

Mentres, la seva altra suposada filla, estarà vivint de l’aire del cel.

La vida t’ensenya moltes coses, entre d’altres, que per molta família que sigui…. Fills de puta n’hi ha a tot arreu!!!!!!!!

Salut! I amunt les drogues: que si hagués estat drogadicta aquests problemes no els tindria.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Coulant de xocolata… SENSE FARINA!!!

Recepta del coulant de xocolata clàssic
No és difícil però s’ha d’anar en compte amb el temps de cocció… jo vaig a ull (com sempre)
Ingredients:
* Cobertura de xocolata: 150 grams
* Mantega: 20 grams
* Ous sensers: 3
* Sucre: 50 gr
* Clares d’ou: 3
* Opcional: avellanes o ametlles a trossets 50 gr
Preparació:
* Es fon la cobertura de xocolata al bany Maria (o microones)
* Amb la xocolata ben desfeta, s’afegeix la mantega que no ha de ser freda per no tornar a espessasr-la. O vas afegint la mantega mentre encara està al foc.
* Es baten els ous sencers amb la metiat del sucre fins que emusiona (fins que creixi)
* Quan ja està ben airejat (o ja te n’has cansat) s’afegeix la xocolata i poc a poc amb les barilles vas barrejant però procurant que no perdi l’esponjositat
* A part, es baten les 3 clares d’ou amb la resta de la sucre fins que quedi al punt de neu (pujat)
* Quan ja està ben pujat, s’afegeix a la massa anterior y es va removent sense batre per a que no perdi esponjositat (que és el que ens donarà la textura)
* Agafem motlles, els pintem amb mantega desfeta (o hi posem paper) i s’espolboreja sucre per a que la massa no s’enganxi
* S’omplen els motlles fins la meitat i hi repartim les avellanes o ametlles picades
* Posem tot al forn PRECALENTAT a 180 ºC i es deixen coure durant uns 8 minuts
* Ha d’haver crestut però sense deixar que la part de dins s’hagi cuit. Servim CALENT sol, amb gelat, mermelada o el que vulguem.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Estoy perdida.

Unos días por alpes me tendrían que haber cargado de energía. He vuelto sin reserva, sin bidón de emergencia, sin esos 5 euros que guardo siempre en algún lugar del vehículo para casos extremos… Estoy sin nada. Vacía.

Demasiado calor para hacer actividad de hielo, demasiado sol para tener buena nieve, demasiadas tonterías para hacer nada decente. Y por decente me refiero a decente mentalmente hablando. Subir una cuesta de vacas sin nieve, con crampones, práctica de yoquéséqué… complejo de lo inútil. Complejo de imbécil.

La altura me mata, y las actitudes arrogantes me destrozan. No, no me destrozan, me sublevan. Lo que me destroza es comerme lo que me saldría fina y alegremente por decirlo de alguna manera de mi linda boquita.

No te enamores de mi me dicen. Cuando me están conquistando en contra de mi voluntad. No pienses en un elefante rosa.

Aprender. Aprender a respetar. Aprender a respetarme a mi misma. Respetarme a mi misma para no sentirme afectada por las actitudes de los otros. Respetarme a mi misma para no saltar a la yugular de los individuos responsables de actitudes estúpidas.

Porqué he aprendido que la única manera de sobrevivir era saltar a la yugular. Pero no, no hace falta… ¿verdad? Hay maneras más elegantes de mandar a la mierda al susodicho individuo. Hay maneras más amables para una misma de digerir las actitudes externas.

¿Y por qué? ¿Por qué he perdido la alegría?

Vaciarse es la única manera de poderse llenar de nuevo. De reinventarse. Acepto pues, este vacío que siento con todo mi ser. Dormiré y abrazaré mi tristeza, mi vacío. Sin esperar nada. Ahora estoy triste y lo disfruto (degusto, regusto amargo).

Publicat dins de General | Feu un comentari

Carai con el bombero torero (perdón, con el antropólogo)! Ahora se ha cabreado.

Al parecer, debe tener la conciencia intranquila, o la criatura no le deja dormir por las noches, o los estudios tan intensos de la especie humana le han hecho un cruce de cables.

Ya decía yo que no me olía demasiado bien el juego. A mi plim… no he hecho nada que no debiera. Pero en el fondo si que tengo un poco el cargo de no haber sido del todo legal. No tengo que dar explicaciones a nadie y no doy lecciones a nadie… y no me gusta que un don nadie se crea alguien para ir amonestando el personal. Si te digo “a”, y entiendes “a la mierda”, querido… ese es TU problema.

Si no sabes escribir y necesitas de los otros para que vistan tus trabajos, lo siento amigo mío, al menos, te muerdes la lengua. Si estás de mala leche: respira y cuenta hasta 10 (si es que llegas a ello) antes de vomitar tu mierda. Si no sabes contar hasta 10, cuenta hasta 5 dos veces, esto creo que si que podrás, verdad?

A la mierda la generación de machismo que se creen que las mujeres son cosas. A la mierda los hombres que las tratan menospreciándolas. A la mierda las mujeres que no nos creemos suficientes para hacer lo que queramos con nosotras mismas, por miedo a lo qué dirán.

No voy a gustar a todo el mundo… ni lo quiero querido bombero. Si no lo entiendes, perfecto. Lo único que deberías hacer es RESPETAR. Y siento que tu mismo te pongas piedras en el camino. Quién coño te has creído que eres?

Harta de gente frustrada.

Que cargue cada cual son su yunque, pero que no me metan a mi en su barro.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Últimamente me están pasando cosas muy raras, extrañas, curiosas.

Justo hemos vuelto de un viaje de placer por tierras noruegas dónde he coincidido con un arqueólogo que estaba tomando datos para un estudio sobre el comportamiento humano (si, suena raro…).

De vuelta voy a pasar unos días de visita a mis amigos de la playa, con uno de mis pañuelos favoritos (ahora EL favorito, of course). “Paséalo, paséalo… te traerá suerte este pañuelo… Tiene historia, tiene memoria de alguien y lo lleva en el tejido. Paséalo.”

Voy a comprar unas maderas como obra de fin de año, de haber avanzado en algo, para la casita de fin de semana. No cortan maderas que sean pequeñas. Pero por arte de magia (o del pañuelo) me encuentro un amigo, artista de la madera, que se ofrece a cortarlas. Compro las láminas de parquet que me faltaban para decorar la cama y unas estanterias y me planto en su lugar de trabajo. En un abrir y cerrar de ojos las tenemos cortadas, a medida, encajadas con el bordillo y todos los bordes perfectamente limados… Vaya regalo de reyes!

Paseándolo, paseándolo envío una foto de la puesta de sol en el horizonte, a un amigo que necesitaba la energía… Por casualidad. Me vienen a la cabeza personas que han sido importantes en mi vida y hace tiempo que no tengo noticias.

Mando otra foto de instantes del viaje a otro amigo del otro lado del océano. Casualmente me contesta al momento, me alegra saber de él, me da ese cariño que necesitaba yo estos días.

Sin saber demasiado cómo, me encuentro en una conversación un poco más subida de grados de lo que sería normal. Vaya con los arqueólogos! Empezamos los mensajes yo entre frutas y supermercado. Acabamos lo que (de)generó, sin tabúes, sexo a distancia, marranos los dos, con los sexos a rebosar de sangre y de líquidos, duros, vibrantes, gimiendo sin ser oídos por nadie pasada la medianoche. Espectacular… Nunca había sentido algo así. Imaginación al poder, el órgano más brutalmente afrodisíaco, erótico. Pareja e hijo… ¿Es reprochable si no hay contacto, si no hay ni siquiera conversación telefónica? Tuve mis serios dilemas, pero me dejé llevar tras habérselo recordado repetidas veces. Cada cuál con su moralidad. Ya no soy la Madre Teresa de Calcuta.

Hoy, me llega un mensaje de una de esas personas, meses, o quizá años hacía que no hablábamos. Tenemos cita para lo que dé un café, unas tortitas, qué ilusión!

Estamos a 2 días de empezar un nuevo año… qué nos depara el presente?

Publicat dins de General | Feu un comentari