Declaració pel dret a decidir. El consens dels 104.

La proposta de resolució presentada pel PSC en favor del dret de decidir ha estat aprovada aquest matí al Parlament de Catalunya per una majoria superior a la del passat 23 de gener. Avui, 13 de març, 104 diputats i diputades de CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA hi han votat a favor. Contràriament ho han fet els 27 diputats i diputades del PP i de Ciudadanos-Partido de la Ciutadania -partit que cal anomenar pròpiament en castellà atès que és així com consta oficialment al registre de partits del MIR. Aquesta vegada els 3 diputats de les CUP s’han abstingut.

La resolució insta el govern de la Generalitat a “iniciar un diàleg amb el govern de l’estat, per tal de possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”.

Amb el dret a decidir no s’hi valen mitges tintes. O hi estem a favor o hi estem en contra. I en aquesta ocasió és de destacar els posicionament del PSC, que s’ha allunyat ja de la indefinició liderant aquesta proposta de resolució. Dit això, em sorgeixen alguns interrogants sobre les CUP. Què pretenen els seus representats? Són fidels a la confiança que han rebut de la ciutadania? Abstenir-se forma part de la bandera de la radicalitat democràtica? Pensem-hi!

Altrament, i com a fet a destacar, gràcies a la col·laboració dels lectors de VilaWeb, la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013 es pot trobar a la xarxa en diverses  llengües:

  • -Versió en afrikaans, de Johan Meyer.
  • -Versió en alemany, de Bernat Cabero i H.-Rondi Dudda.
  • -Versió en anglès, de Xavier Macià.
  • -Versió en àrab, de Latifa El Hassani.
  • -Versió en aragonès, de Jorge Romance Burgos.
  • -Versió en arpità, de Floran Corradin.
  • -Versió en asturià, de Damián Barreiro Maceiras.
  • -Versió en birmà, d’Ashin Kumara.
  • -Versió en bretó, de Goulven Morvan.
  • -Versió en croat, d’Ivan-Boško Habuš.
  • -Versió en danès, de Diana Coromines i Louise Lindtner.
  • -Versió en eslovè, de Liza Sitar i Jordi Magrinyà.
  • -Versió en espanyol.
  • -Versió en esperanto, d’Esperanto.cat.
  • -Versió en èuscar, d’Andoni Urtasun Arricaberri.
  • -Versió en francès, de Blandine Giraud.
  • -Versió en gallec, d’Eduard del Castillo Velasco.
  • -Versió en gallegoportuguès, de Suso Sanmartin i Eugénio Outeiro.
  • -Versió en grec, de Pau Sabaté i Alexandros Baveas.
  • -Versió en hebreu, d’Eli Asor i Ofir Feuerstein.
  • -Versió en hongarès, de Kálmán Faluba.
  • -Versió en italià, de Fabrizio Gibilaro i Maria Folch.
  • -Versió en khmer, de Llibresperpintar.cat.
  • -Versió en lituà, de R. V.
  • -Versió en llatí, de Jordi Fernàndez i Dani Ramon.
  • -Versió en luxemburguès, de Jeff Cardarelli.
  • -Versió en napolità.
  • -Versió en neerlandès, de Cesc Santasusana, Marga Demmers i Erik van der Tol.
  • -Versió en noruec, d’Eirik Hektoen.
  • -Versió en occità.
  • -Versió en occità aranès.
  • -Versió en persa, de B. E.
  • -Versió en polonès.
  • -Versió en portuguès, de José Ribeiro.
  • -Versió en portuguès del Brasil.
  • -Versió en romanès, de Carmen Ionescu i Cătălina Ionescu.
  • -Versió en rus, d’Ekaterina Shitova.
  • -Versió en sard, de Diegu Corràine.
  • -Versió en serbi (en alfabet ciríl·lic i llatí), d’Ana Sretenović i Jordi Floriach.
  • -Versió en setswana, de Christopher Ntopo i Othusitswe Mogale.
  • -Versió en suec, d’Erik Wirdheim.
  • -Versió en tailandès, de Napat Phumsiri.
  • -Versió en turc, de Pelin Dogan i Bawer Çakir.
  • -Versió en ucraïnès, de Yevhen Tryshyn.
  • -Versió en urdu, de Jamil Ashraf.
  • -Versió en xinès.

Una bona iniciativa per fer-nos conèixer al món que cal agrair a Vilaweb i a totes les persones que ho han fet possible!

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Document marc de mesures contra la corrupció i per la Radicalitat Democràtica

Nova Esquerra Catalana, amb les aportacions rebudes -algunes de les quals del Camp de Tarragona- en un treball conjunt de ciutadania i experts, ha aprovat en el Consell del 9 de març, el Document marc de mesures contra la corrupció i per la Radicalitat Democràtica, que va tenir difusió en aquest bloc la nota del proppassat 23 de febrer.

El text es continuarà treballant en el grup de RADICALITAT DEMOCRÀTICA.

Transcrit textualment el document:

1. Introducció

Aquest document és la base de debat per al grup de treball de “Radicalitat Democràtica” de Nova Esquerra Catalana. En sí mateix és un esborrany que compta amb algunes iniciatives que Nova Esquerra Catalana considera que podrien ser aplicables i desenvolupables de forma immediata. I per altra banda aporta un índex de mesures concretes contra la corrupció que pretenen ser discutides i contrastades en el marc del treball obert que s’inicia ara.

Aquest document de treball ha estat elaborat recollint algunes de les aportacions que es van fer durant el procés constituent de NECat i també en el període obert per a la recepció de més propostes i comentaris a través del web www.novaesquerracatalana.cat.

El 6 de març la coordinadora NECat va tancar la proposta de document i el 9 de març el consell NECat l’ha sotmès a debat i l’ha aprovat introduint les últimes modificacions.

El document constitueix doncs, un primer posicionament en les mesures contra la corrupció que NECat adopta com a proposta formal i un catàleg de mesures a discutir i aprovar en el sí del grup de treball amb una participació oberta a tota la ciutadania.

És a partir del treball d’aquest document que Nova Esquerra Catalana elaborarà la ponència de radicalitat democràtica per a la propera assemblea de la formació.

2. Argumentació

Davant l’allau de propostes i decàlegs, cimeres i reunions a corre-cuita de les últimes setmanes, arran de l’aparició de diferents casos de corrupció política – presumptes, confessats i sentenciats -, Nova Esquerra Catalana ha estat treballant amb experts així com amb ciutadania – inscrita i no inscrita a NECat – que ha fet arribar les seves propostes a través de correus electrònics, xarxes socials i el mateix web de la formació.

Conscients que l’aparició d’un nou “decàleg” tindria un escàs valor afegit, hem apostat per construir un posicionament més a mig i llarg termini sense renunciar a fixar d’entrada alguns criteris que, al nostre parer, haurien d’aplicar-se com més aviat millor. Per una banda, indexar els temes que el grup de treballar haurà de posar en marxa i proposar unes mesures per a implantar a curt termini, i per l’altra, proposar un pla contra la corrupció.

Com és lògic,  algunes de les mesures contemplades ja existeixen actualment contemplades en codis interns, llibres blancs, Lleis i decrets, recomanacions europees o acords solemnes entre partits polítics (com el de 2001 a Catalunya).  En tot aquests casos cal fer-ne recordatori precís per, en primer terme, exigir-ne el seu compliment.

3. Mesures i criteris propis

El primer criteri general per afrontar degudament la degradació estructural del nostre sistema democràtic ha de ser el de la clara delimitació dels rols, les funcions i les responsabilitats que corresponen als poders executiu, legislatiu i judicial en la lluita contra la corrupció.

En la situació actual assistim a una evident suma de febleses normatives i operatives en els respectius organismes i atribució de funcions vigents: dispersió, buits normatius, duplicitats o solapaments funcionals, inadequació de procediments, terminis absurds, manques de coordinació, insuficiència de recursos.

És per tot això que proposem, en aquest primer tractament d’urgència, les següents mesures i adaptacions en els diferents agents responsables.

1. Endegar amb caràcter immediat el trinomi legislatiu que ja és sobre la taula pendent dels acords, eternament ajornats, entre forces polítiques: Llei Electoral-Llei de Transparència-Llei de Finançament de partits. Aquestes tres normes bàsiques han d’estar aprovades i vigents abans de sis mesos, tant en l’àmbit de l’Estat com en el català.

2. Simplificació i reforçament de dotacio i de la independència dels organismes centrals en la prevenció, detecció  i sanció dels casos de corrupció. Tot el poder administratiu i de control econòmic-comptable per la Sindicatura de Comptes, tot el poder d’acció judicial per a la Fiscalia especialitzada. Una Fiscalia independent, apoderada, amb recursos per la investigació i la obertura formal de processos,  faria possible la  desaparició de l’Oficina Antifrau amb la conseqüent millora en termes d’eficiència, agilitat i delimitació de responsabilitats públiques.

3. Modificació de la composició, competències i  funcions de la Sindicatura de Comptes: Un únic Síndic de Comptes elegit amb previ hearing parlamentari i ciutadà. I un equip de professionals adscrits al Síndic, contractats en concurs públic i dotats de l’autoritat necessària per accedir a la informació pertinent.

4. Presentació dels comptes de l’any anterior de tots els partits polítics – i de les fundacions i associacions que li són afins – abans del 30 de juny de l’any següent. Emissió de l’informe de la Sindicatura de comptes abans del 30 de desembre. Comptes electorals revisats a banda amb presentació dels comptes el mes després de la celebració dels comicis i emissió d’informe de la sindicatura un màxim de quatre mesos després del lliurament dels comptes.

5. Establiment d’una limitació de despesa global màxima, tant general com electoral,  dels partits. Per verificar-la i establir les eventuals infraccions, la  Sindicatura de Comptes, adicionalment a la revisió comptable ordinéria que li correspon, durà a terme el registre d’activitats i  l’estimació objectiva de les despeses reals efectuades per cada formació política, en base als estandars de cost establerts per cada tipus d’acció política i/o electoral.

6. Nou pla comptable per a  partits polítics amb l’adequada consideració separada dels diferents tipus d’ingrés i despesa (quotes, donacions, subvencions, campanyes electorals…).

7. Sanció política per infraccions polítiques: pèrdua de subvencions, reducció del temps de publicitat electoral, exclusió de debats electorals en mitjans públics, inhabilitació per ocupar càrrecs públics, exclusió dels imputats de les llistes electorals

8. Limitació import màxim de donacions privades amb registre públic de donants i establiment d’un rigorós regim d’incompatibilitats en l’àmbit de la relació contractual amb les administracions publiques.

9. Establir responsabilitat col·legiada dels òrgans directius dels partits i la tipificació com a delicte del finançament il·legal de l’activitat política i electoral.

10. Inhabilitar els corruptors a l’hora de presentar-se a concursos públics i/o contractes amb l’administració i empreses on aquesta estigui representada.

4. Catàleg de mesures per a debatre en el si del grup de treball de Radicalitat Democràtica

PREVENCIÓ:

​Partits polítics i eleccions:

  1. Publicar i fiscalitzar de manera anual els comptes  dels partits polítics descartant la prescripció de les irregularitats civils i/o penals.
  2. Unificar la comptabilitat de partits polítics i fundacions afins.
  3. Que les donacions a partits polítics per part de persones físiques o jurídiques compleixin uns requisits ètics i es publiquin per a que siguin transparents.
  4. Cessar automàticament i de manera temporal dels seus drets i càrrecs als militants els quals s’iniciï un procés judicial degut a un cas de corrupció.
  5. Prohibir finançar les campanyes electorals amb diners d’entitats bancàries.
  6. Els donatius privats a partits i fundacions afins han de ser sense cap contraprestació.

Governs i parlaments:

  1. Fixar i limitar la despesa de càrrecs institucionals i eventuals i donar plena transparència sobre quants i qui són,  així com sobre quines són les seves funcions i  retribucions.
  2. Reformar el sistema d’elecció dels membres dels òrgans i consells dels ens públics a través d’uns veritables controls de competències professionals i fer participar experts i ciutadania en les compareixences i públic hearing.
  3. Fer pública una declaració de béns abans d’acceptar i després de deixar el càrrec públic.
  4. Fixar per llei un límit màxim de sobre cost dels contractes públics sobre el preu inicialment proposat amb justificació estricta dels motius de l’encariment.
  5. Professionalitzar el sistema de funció pública reformant-lo.
  6. Realitzar tots els pagaments de diner públic sense utilitzar diner en efectiu.
  7. Aprovar una Llei de Transparència i d’accés a la informació pública.
  8. Revisar la Llei del Sòl.
  9. Confeccionar la Llei d’Hisendes Locals per a que els municipis no depenguin de les qualificacions urbanístiques per a obtenir recursos econòmics. La llei de finançament local ho hauria de resoldre.
  10. Racionalitzar les estructures governamentals per a reduir el nombre de càrrecs públics.
  11. Publicar en línia els pressupostos de cada administració i totes les anotacions comptables.
  12. Obrir a concurs públic els llocs de lliure designació de direcció de l’administració pública incorporant sistemes de hearing.
  13. Establir per als càrrecs electes una única remuneració, independentment dels càrrecs que ocupi derivats del primer càrrec.
  14. Limitar els mandats de càrrecs electes a dos.
  15. Un càrrec públic només pot rebre un sol sou.

Justícia i organismes de control i supervisió:

  1. Reforma del sistema d’elecció dels membres dels òrgans del poder judicial.
  2. Professionalitzar i independitzar la Sindicatura de Comptes.
  3. Controlar i publicar en línia, de manera independent, les adjudicacions, ofertes guanyadores, perdedores, concursos, les seves resolucions i les adjudicacions directes que realitzin els ajuntaments.
  4. Determinar per llei els terminis màxims judicials.
  5. Suprimir organismes on els membres resulten ser figures retirades de la política activa.

Empreses públiques i privades:

  1. Crear un registre de lobbies públic i consultable.
  2. Incorporar el sector privat a la Llei de Transparència.
  3. Objectivar els salaris dels càrrecs públics en funció de llurs responsabilitats i, molt especialment, dedicació.
  4. Impedir l’ús d’empreses buides de contingut i capital mínim per endegar obres de gran magnitud.
  5. Establir mecanismes per evitar el “revolving door”. Llei d’incompatibilitats.
  6. Limitar els sous de membres de fundacions finançades amb diner públic.
  7. Deslligar l’exercici de la funció pública de l’execució de tasques privades.

GESTIÓ:

Partits polítics i eleccions:

  1. Impossibilitar que els partits es personin en causes judicials que afectin altres formacions polítiques.
  2. Inhabilitar de per vida aquelles persones condemnades per malversació de diners públics, suborn i prevaricació.

Governs i parlaments:

  1. Inhabilitar de per vida aquelles persones condemnades per malversació de diners públics, suborn i prevaricació.
  2. Quan un polític sigui processat per un delicte relacionat amb el mal ús del càrrec serà suspès de les activitats que comportin gestió, trobant mecanismes que assegurin que la justícia arribarà amb celeritat, al menys, fins a l’acusació.
  3. Els polítics denunciats per delictes no relacionats amb el mal ús del càrrec no tindran aforament.

Justícia i control:

  1. Dotar de recursos i dels mecanismes necessaris el poder judicial per a la ràpida investigació i processament judicial.
  2. Facilitar el paper de les acusacions populars.
  3. Protegir els que denuncien la corrupció.
  4. Revisar la figura processal de l’imputat i el protocol d’actuació.
  5. Accelerar la justícia per tal que tots els detinguts passin a disposició judicial en menys de 72 hores, evitant l’excarceració de detinguts per la lentitud dels processos actuals.

Empreses públiques i privades:

  1. Prohibir la participació en concursos públics, l’adjudicació i la contractació d’aquelles empreses condemnades per suborn, corrupció, malversació de recursos públics.

SANCIÓ

Partits polítics i eleccions:

  1. Establir la responsabilitat col·legiada de la direcció del partit.
  2. Tipificar com a delicte específic el finançament il·legal de partits.
  3. Prohibir incloure a les llistes electorals qualsevol candidat imputat.
  4. Privar de finançament públic i de participació en debats electorals durant un cert temps als partits polítics que hagin estat declarats culpables de delictes de corrupció.

Governs i parlaments:

1. Eliminar la possibilitat que els governs puguin indultar algú condemnat per corrupció.

Justícia i control:

  1. Revisar els terminis de prescripció dels delictes de corrupció política per tal de poder-los allargar.
  2. Obligar a validar cada indult del govern a través d’una comissió popular.
  3. Eliminar la immunitat de qualsevol ciutadà vers la justícia.
  4. Restituir l’honor d’una persona que ha resultat absolta en un procés judicial.

Empreses públiques i privades:

  1. Els delictes aplicables a l’administració pública han de ser aplicables també als directius/responsables de les empreses públiques. Igualar en responsabilitat política als responsables d’administració i empresa pública. Només deixar dret administratiu per garantir el funcionament de contractació ja existent que és la principal raó de ser de les empreses públiques.

6. Participació en l’elaboració d’aquest document marc.

Aquest document ha estat elaborat des del grup de treball de “Radicalitat Democràtica” amb la participació a través de la pàgina web www.novaesquerracatalana.cat de Dolors Abellà, Enric Baras, Enric Benages, Francesc Bernades, Víctor Castelló, Montse Coll, Fernando Díaz, Enric Fogàs, Robert Fonoll, Jordi Fortuny, Ivan G., Jovita Gordo, Albert Jiménez, Jordi Juárez, Carme Mas, Xavier Massot, Imma Mira, Vicenç Olivé, Modest Pagès, Xavier Palmada, Pepo Poch, Marina Sánchez, Raül Sebastian, Josep M. Serra, Telva Somoza, Jordi Suàrez i Martí Subirà.

 

 

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

El finançament dels partits polítics i les eleccions, una visió econòmica. Apunt setmanal de NECat.

L’apunt setmanal de Nova Esquerra Catalana està signat per Àngels Oró en nom del Consell de NECat. Interessant reflexió sobre les pràctiques de finançament dels partits, les conteses electorals  i formulació de propostes regeneradores. Transcric el text:

“Tradicionalment l’estudi del finançament dels partits polítics i les eleccions ha estat tractat per la Ciència política i el Dret i s’ha deixat de banda l’enfocament econòmic, però que pot contribuir a ampliar l’horitzó des de una perspectiva diferent.

Permeteu-me dir d’entrada que el tractament d’aquesta matèria té molt a veure amb la cultura política de cada país. No és la mateixa visió que tenen als EUA que a Espanya o que tenim a Catalunya. Casos com els del carrer K de la ciutat de Washington, on s’hi troben tots els despatxos d’advocats dels lobbys de la política nord-americana, i on es concerten visites amb congressistes a raó de 300.000$ l’hora o el cas d’una Sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units, avalant la donació d’un nadó a un partit polític com a un dret fonamental. Sense dubte, aquests casos serien impensables al nostre país.

Dit això, podríem deixar en mans del mercat el finançament dels partits polítics? Independentment de la cultura política de cada país, en termes econòmics podríem respondre que no, ja que les falles del mercat obliguen a introduir elements de correcció públics, ja que es produeixen externalitats negatives que ens afecten com a societat.

En primer lloc, no s’acompleix l’anomenat “igualitarisme específic” entès com: una persona un vot. Per exemple, les donacions trenquen aquesta regla, ja que són un mitjà per aconseguir influència política, deixant a consideració de cadascú l’existència o no de la pura filantropia.

Els vots reflecteixen la intensitat de les preferències, però les donacions també? o reflecteixen quelcom més? sense dubte, com depenen del nivell de renda i no tothom disposa de la mateixa, és necessària la regulació per garantir la igualtat de tothom en termes d’influència política.

En segon lloc, l’eficiència de Pareto ens rebel·la que als partits polítics els hi falla la racionalitat individual i no cooperen quan es tracta de restringir la despesa electoral. Es situen en l’equilibri de Nash, que traduït a l’esfera política significa que un partit polític no s’ autolimitarà la despesa electoral si la resta de partits tampoc ho fa, encara que el cost de no fer-ho sigui desproporcionat, s’esdevé una situació de no cooperació.

La situació de cooperació esdevé quan tots els partits polítics restringeixen la seva despesa electoral a través de la regulació, però com les llacunes de la normativa són més grans que la regulació, fàcilment troben maneres per eludir la norma. Permeteu-me comentar que en aquest país, en comptes d’aprendre de les llacunes del dret, se n’han aprofitat. Els mateixos partits polítics són els encarregats de legislar sobre el seu propi finançament, la regulació al servei dels reguladors. En els països anglosaxons són altres organitzacions les encarregades de legislar sobre aquesta matèria.

En tercer lloc, el principi de redistribució de la renda fa que s’hagin de regular les donacions als partits polítics, hem dit abans que són un mitjà per aconseguir influència política, però sovint és entesa com una extorsió del partit polític al sector econòmic. Als EUA aquest fet s’anomena “milker bills”, el cas més evident de corrupció d’aquest tipus es va produir amb l’escàndol Watergate per a la reelecció del President Nixon. A Espanya l’exemple d’aquest tipus de cas de corrupció el trobem a Filesa.

Ja hem aclarit que des de un punt de vista econòmic, el diner públic ha d’estar present en el finançament dels partits polítics, ara bé, per finançar que? L’organització ordinària del partit? el seu dia a dia? o les campanyes electorals? Ambdues?

L’actual Llei de finançament de partits polítics data de l’any 2007, modificada el passat any 2012. Per situar al lector, es basa en un sistema mixt de finançament, públic i privat.

Es considera finançament públic: les subvencions públiques per despeses electorals, les subvencions estatals, de comunitats autònomes i d’entitats locals per despeses de funcionament i seguretat, les subvencions extraordinàries per campanyes de modalitats de referèndum i les aportacions dels grups parlamentaris i municipals.

Es considera finançament privat: les quotes i aportacions del seus afiliats i simpatitzants, les activitats pròpies, rendiments de la gestió del seu propi patrimoni i la prestació de serveis relacionats amb la seva finalitat específica, també les donacions en diner (fins a un màxim de 100.000€ l’any per una mateixa persona física o jurídica) o en espècie (sense limitació), els préstecs o crèdits concertats i les herències o llegats.

Fet un recull de la legislació espanyola des de mitjans dels anys 70 fins a l’actual Llei de finançament de 2007, la justificació per obtenir finançament públic per despeses de funcionament i electorals alhora rau en el fet que des de la Transició espanyola fins a finals dels anys 80, es van produir una vintena d’eleccions en només deu anys, en concret del 1977 al 1987. Els partits polítics legalitzats  durant aquella època, desconeixien el seu suport sobre el terreny, no existia un status quo definit i ningú sabia qui acabaria guanyant les eleccions. Això comportà un autèntic desplegament de les estructures, seus i personal al servei dels partits polítics que aviat va fer inviable el seu manteniment mitjançant únicament quotes i donacions privades.

Des d’aleshores, els mateixos partits que s’autoregulen financerament, van començar a incloure en les legislacions increments de finançament per a les seves despeses ordinàries, sense sostre ni sense descartar augments discrecionals en el futur, però sí que s’estableix un sòl, la quantitat de subvenció atorgada l’any anterior, actualitzada a l’IPC, com si de la cistella de la compra d’una família es tractés.

La Llei de finançament de 1987 va duplicar l’assignació de l’Estat en aquest punt i aviat els partits van començar a reclamar de les Comunitats Autònomes i els Ens Locals el mateix tipus de subvenció. Actualment, els partits polítics majoritaris depenen d’aquestes ajudes en un vuitanta per cent del seu pressupost declarat per aquest concepte.

El status quo d’aquests partits comporta el risc de cartelització de l’oferta política, en detriment dels partits polítics emergents, ja que com hem dit reiteradament, són els encarregats d’establir el mètode i la quantia de les ajudes públiques i exploten el sistema en benefici propi.

Es podria prescindir de les subvencions públiques per despeses de funcionament? Segur que tots donem per ben pagada la factura de la democràcia que suposa ara mateix el deute actual dels partits polítics i que en plena transició cap a la democràcia tenia ple sentit. Els partits polítics del s. XXI s’haurien de reinventar, ja que en plena era de les noves tecnologies de la informació i comunicació i de les xarxes socials, les grans estructures organitzatives perden sentit. Als EEUU la maquinària dels partits només es posa en marxa en època electoral i quan es posa, tothom fa política, les empreses creen comitès d’acció política, l’església fa campanya al igual que la fan els sindicats. A Espanya es prohibeix la despesa de terceres parts en època electoral, quedant de nou la política en mans dels reguladors.

  • Obrir la política en època electoral (donar entrada a nous actors, ja que la despesa electoral dels partits polítics tradicionals presenta rendiments decreixents: llindars de saturació i credibilitat)
  • Reinventar els partits, adoptar sistemes de màxima transparència, com per exemple la creació d’ un registre públic de donacions, connectat a més amb el registre de contractació administrativa pública,
  • Fiscalitzar els comptes dels partits com a màxim tres mesos després de la seva presentació al Tribunal de Cuentas o a la Sindicatura de Comptes de Catalunya.

La reforma del sistema de finançament dels partits polítics passa per una nova legislació on no apareguin disparitats com la de subvencionar un sobre d’enviament de propaganda electoral a un preu superior del que costa  un segell.”

 

 

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Contra la violència de gènere

“Les dones hem de tenir la valentia per treballar contra la violència de gènere.”

Així s’expressa Chanamma Sake Minuga, lider del sangham de Ramanepalli, en el vídeo que amb motiu del dia de la dona ha publicat la Fundación Vicente Ferrer,

Serveixi aquest documental com a reconeixement a la tasca de la Fundació i a la de les dones que a l’Índia lluiten per la igualtat d’oportunitats i contra la violència de gènere.

 

 

 

Publicat dins de Àsia-Pacífic, Internacional | Envia un comentari

Ernest Maragall a Catalunya Opina

De l’entrevista que el programa Catalunya opina ha mantingut amb Ernest Maragall en destaco aquesta reflexió:

A Catalunya tenim dos grans reptes: un projecte nacional en curs i una crisi econòmica d’una gravetat sense precedents. O els enfrontem ambdós des d’una intenció de treballar amb la societat, amb els empresaris, amb els professionals, amb els intel·lectuals, amb els mestres, amb els metges….o difícilment ens em sortirem. L’impuls nacional i l’impuls social  es necessiten i es reforcen.

Dos reptes que cal afrontar conjuntament, la construcció de la Catalunya-estat i la recuperació econòmica del país.

 

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Acords i desacords. Apunt setmanal de NECat

L’apunt setmanal de Nova Esquerra Catalana està signat per Eduard Cienfuegos, en nom del Consell de NECat. Aquesta és la transcripció:

Aquesta setmana s’ha produït un fet insòlit. Desprès de 35 anys de la restauració de la democràcia a Espanya, una votació en el Congrés de Diputats ha donat com a resultat la unitat del catalanisme polític. Aquestes paraules oblidades en el temps, perdudes per les estratègies electorals i l’actual professionalització de la política, han ressonat sobre el record de Valentí Almirall. La competència entre sí i la lluita per un bocí de l’electorat no ha permès que aquest fet es produís fins que el debat ha tensat les relacions entre els partits polítics hereus de la tradició catalanista.

El fet de reconèixer, en la més absoluta normalitat democràtica, el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya implica l’acceptació que el subjecte polític i sobirà del seu futur recau, en aquest cas, sobre el ciutadà. La renovació, doncs, del pacte catalanista es formula, indistintament de l’eix esquerra-dreta, des de la voluntat de la veu popular expressada en un marc de decisions compartides i participació popular.

La responsabilitat, per tant, i l’èxit del procés recau en primer terme sobre els partits polítics. Comença, en aquest sentit, un nou camí en un camp inexplorat i aquesta voluntat reformadora o transformadora del procés, enceta una època de unions i desunions, retrobaments i refundacions del mapa polític. Però l’exigència és gran i la temptació del pacte pot fer oblidar, a alguns, el manteniment de la coherència amb el principi subscrit. Serà en la fermesa de l’actuació conjunta, acordada i en bloc dels partits catalanistes, que el dret a decidir serà possible.

La crisi de la política i, més concretament la de l’esquerra, obliga a no estar absents de reclamar un paper important en el requeriment que pronuncia la veu popular: primer la democràcia (consulta/referèndum) i després les lleis (constitució catalana/reformulació del pacte entre iguals).

Els senyals del desgast produït per la crisi, en el ciutadà, són extremadament importants: la mobilització social, l’atur, el descontent generalitzat, l’esclat de la corrupció… demanen, en aquest sentit, fer un esforç important. Per tant, la votació que es va produir aquest dimecres no pot esdevenir un fet aïllat que respongui a la tàctica interna (o externa) dels partits envers una discussió parlamentària.

Cal superar la forma tradicional, i així ho demana la societat, del debat i acostar-lo al demos. Qüestió que proposa una nova definició del “contracte social” que entra en període de reflexió, a l’espera de noves propostes traçades de forma conjunta.

I és en aquest marc, on l’esquerra catalanista busca reformular-se al costat d’una societat que ha sabut adaptar-se a l’exigència del temps present, on tres dels conceptes progressistes/socialistes: reforma social i econòmica, refundació democràtica i Catalunya Estat sacsegen els seus fonaments i els reclamen un gran pas endavant per “deixar enrere un món vell i començar a treballar per un món nou”.

Eduard Cienfuegos en nom del consell NECat

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Avancem en el dret a decidir

Nova Esquerra Catalana es pronunciava a finals de gener al voltant de la declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya i, entre d’altres, expressava:

“- Volem participar en un debat col·lectiu serè i profund que pugui ser entès i participat pels ciutadans i ciutadanes. Catalunya endins i Catalunya enllà.

- Afrontant totes les complexitats reals del camí que tenim per davant i donant solvència i rigor a les propostes de diàleg i decisió que s’hauran de verificar en els propers mesos i anys.

- Ajudant a construir  el més ample bloc social d’impuls conscient i compromès a la Catalunya-Estat que hem definit com aspiració comuna.”

La resolució que s’ha votat al Congrés de diputats el passat 26 de febrer és ben “light”,  instant el govern de l’estat a iniciar un diàleg amb el govern de la Generalitat en pro de la possibilitat la celebració d’una consulta als ciutadans i ciutadanes de Catalunya per  decidir el seu futur. Res més respectuós i democràtic dins l’actual estat de dret. Els vots favorables de CIU, IU-ICV, ERC i de 13 diputats del PSC han destapat la caixa dels trons al PSOE, incapaç i sense voluntat d’entendre les legítimes aspiracions del poble de Catalunya i, ancorat en els vells esquemes centralistes, ha reaccionat amb la sanció a la indisciplina de vot.

El govern no ha tardat a reaccionar. Estava esperant l’informe del Consell d’Estat per actuar contra la declaració del Parlament de Catalunya. Des de les primeres actituds d’indiferència i manca de valor a la declaració ha passat, avui, a acordar portar al Tribunal Constitucional aquesta declaració tot al·legant la vicepresidenta que hi trobaven “efectos jurídicos que permiten su recurso”. Insòlit! Com es pot impugnar una declaració que no té rang de norma? I, tanmateix, si l’estat vol impugnar, ens fa pensar que el valor moral de la declaració és potser més potent del que ens imaginem.

Sortosament algunes veus autoritzades s’adonen de la matusseria de l’estat. Gens sospitosos de ser independentistes radicals, Fernando Ledesma,  que fou ministre de justícia  en el govern de Felipe González i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, pare de la Constitució i diputat per UCD, AP i PP, afirmen en els seus vots particulars que no hi ha base per portar la resolució al Tribunal Constitucional. És particularment interessant l’advertiment d’Herrero en el sentit que “aquesta no és la via més adequada per arribar a una solució constructiva”. Ambdós juristes insten a buscar el consens polític com a “únic fonament eficaç de l’estabilitat constitucional”.

Només amb intel·ligència i amb polítics honestos i amb capacitat de diàleg, de raonament, de comprensió i de decisió trobarem els camins del consens polític que propugnen els signats dels vots particulars. I en aquesta empresa no ajuden a crear ponts de diàleg les declaracions victimistes del president Mas.

Avui més que mai, i malgrat la incomprensió i bel·licositat de l’estat, ens hem de ratificar en els nostres propòsits. Com afirmàvem en el Compromís de Sitges hem de saber distingir un estat composat per  institucions i partits “de l’Espanya real, de tants ciutadans i ciutadanes que voldrien entendre i compartir, més que ignorar i negar, el que Catalunya  és i el que aspira a ser.”

Ens hem de mantenir ferms en la defensa del dret a decidir de Catalunya i en la defensa de les vies de diàleg, de raonament, de propostes, d’exploració de noves formes d’estructuració política dels pobles i els estats al segle XXI,  tot treballant per allò que hem anomenat acord de sobiranies, carregant-nos de raons per configurar la Catalunya-Estat, i aprenent a respectar, a respectar-nos i a fer-nos respectar, Catalunya endins i Catalunya enllà.

 

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Raons, article d’Ernest Maragall al diari Ara

Aquest diumenge el diari Ara ha publicat l’article “Raons”, d’Ernest Maragall, president de Nova Esquerra Catalana. Aquest és l’apunt setmanal de NECat.

Llegeixo, veig, escolto. Penso. I em faig una pregunta ben senzilla. Hi ha raons suficients per abandonar el vaixell vell amb el que hem navegat durant 35 anys?

O bé, que més cal que passi per trencar amb un món que ja no produeix res de nou i net, que ja no afegeix cap valor que no sigui el de la inèrcia per allargar l’agonia?

No ens sentim membres ni ciutadans reconeguts d’un estat que ni ens entén ni ens respecta.

Un estat que ha perdut la legitimitat que li vam atorgar en aquell moment inicial, la “transició democràtica”, tan carregat de l’energia i les idees acumulades durant els 40 anys de silenci i immobilitat forçada.

Un estat que ja no te cap, la monarquia ha dimitit de la seva funció moderadora, de compensació de poders i només afegeix descrèdit i complicitats indegudes amb les foscors tan descriptibles com inacceptables.

Un Estat, però, que tampoc té cor, nervis, braços ni peus (administracions, governs, parlaments, justícia) per funcionar amb els mínims d’eficiència social i econòmica que el mantinguin com autoritat “ultima ràtio” respectada per tothom.

Ens revolten els efectes d’una crisi econòmica nascuda lluny i causada per uns mecanismes financers tan coneguts com perversos i, de moment, imparables en la seva exigència destructiva.

Una crisi que també inclou causes menys remotes i actors molt propers, començant per nosaltres mateixos, per els governs,conservadors o progressistes, espanyols o catalans, dels últims 15 anys.

Però conscients, al mateix temps, que hem esdevingut una societat lliure i madura, dinàmica i creativa, amb els joves més formats de mai. Amb uns moviments socials del tot autònoms que han demostrat a bastament la seva capacitat de respondre de forma genuïna a les exigències que arriben de la ciutadania.

Una economia que, fins al tombant de la crisi, ha generat prosperitat i riquesa poc o molt distribuïda, durant l’etapa més llarga d’estabilitat que el país ha conegut.

Avui Catalunya disposa dels recursos econòmics privats i de les energies personals suficients per emprendre un camí de recuperació i creixement, de creació de llocs de treball i de noves oportunitats emprenedores.

Cal, això sí, afegir-hi lideratge i orientació, estratègia i acompanyament institucional, per convertir en resultats tangibles els actius disponibles però ociosos, reservats o amagats.

Ens avergonyeix, en canvi, fins a nivells  ara ja insuportables, el sistema democràtic que ens governa i diu representar-nos(?).

Un sistema que ens ofereix com a única esperança una tria impossible entre formacions polítiques ancorades en la resistència numantina a la transformació o instal·lades en la seva pròpia degradació.

És hora de passar pàgina. La qüestió realment important ja no és la de quins canvi volem en el model actual sinó la quin nou model necessitem.

I alguns elements apareixen amb nitidesa:

1 Catalunya-Estat: sigui quina sigui la resultant del procés constitucional inajornable per Espanya, la realitat nacional catalana ha de obtenir ple reconeixement i marc real de desplegament.

2 Monarquia o República torna a ser una pregunta actual i sensata. Sense estridències ni falses il·lusions. Encertar la forma d’Estat que ens convé avui és també un factor crític d’equilibri intern i projecció al món.

3 El més urgent és també el que més necessita unitat social i política: reconstruir les bases d’una economia productiva i competitiva hauria de ser la primera i comuna tasca de governs, empresaris i treballadors.

4 El trinomi obsolet (estat incapaç d’expressar la realitat,  economia improductiva, democràcia degradada) troba la seva expressió última en l’explosió de la corrupció generalitzada.

N’és la pitjor il·lustració possible, però ara ja és també raó suficient per la refundació immediata i simultània dels tres pilars avui oxidats o malmesos.

5 La única via de resposta útil, el procés per la Constitució del segle XXI, ha de sorgir, créixer i assentar-se sobre la base dels propis ciutadans, de la seva autonomia individual i col·lectiva que doni lloc a un nou sistema institucional i de representació democràtica.

Comptant amb l’energia que prové dels nous moviments i plataformes, però apuntant a la refundació d’un nou i complet vano d’oferta política articulada entorn a grans formacions.

Per tot això, diguem-ho clar, hem d’abandonar el món vell i posar-nos a treballar en la construcció del nou que ens podem permetre i ens hem d’exigir.

Deixem, sense rancúnia ni frustració, els vaixells gastats que ens han dut fins aquí. El país no pot esperar que la vella política aprengui a renovar-se per ella mateixa. El país te pressa, demana respostes i decisions. No podem refugiar-nos en debats interns ni en futurs indefinits.

És ara que hem d’actuar, és ara que toca assumir el risc, junt als ciutadans, d’omplir de nous continguts les paraules de sempre: política, democràcia, partit, socialisme, progressisme, esquerra, govern, parlament…..

Per convicció i per necessitat. Per totes les raons que acabem d’esmentar i per donar sentit i contingut a una raó comuna que puguem compartir.

 

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Presentació i assemblea de NECat al Camp de Tarragona

Avui dissabte 23 de febrer al Sindicat Agrícola de Constantí s’ha constituït l’assemblea de Nova Esquerra Catalana al Camp de Tarragona. L’acte ha començat amb la presentació per part de Jordi Fortuny i Dolors López del funcionament intern de l’assemblea, moderant la mateixa. Després de la presentació ideològica i organitzativa, s’ha obert un debat amb els assistents i els adherits per valorar i debatre la situació política a Catalunya i al nostre territori.

Es va ratificar la proposta d’organització de NECat Camp de Tarragona amb la conseqüentpresentació de candidatures i elecció dels quatre membres de la coordinadora, Dolors López com a Presidenta de la mateixa, Carme Alba, Albert Bonet i Jordi Domingo, juntament amb els tres Consellers Nacionals del Camp de Tarragona, Carme Mas, Josep Maria Vidal i GemmaRubio.

La coordinadora treballarà en la gestió periòdica i l’organització de NECat Camp de Tarragonamentre que l’assemblea serà l’òrgan màxim de decisió política i organitzativa.

NECat és una formació política catalana amb elements ideològics inspirats en la socialdemocràcia europea, amb la radicalitat democràtica com a valor essencial de funcionament cap endins i cap enfora i amb vocació de participar en el procés constituent de la Catalunya Estat.

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Nova Esquerra Catalana al Camp de Tarragona

Nova Esquerra Catalana ha començat a caminar al Camp de Tarragona. Avui, 23 de febrer, al Sindicat Agrícola de Constantí, s’ha constituït la Coordinadora que impulsarà aquest projecte a les nostres comarques.

S’ha  ratificat la proposta d’organització de NECat Camp de Tarragona amb la conseqüent presentació de candidatures i elecció dels quatre membres de la coordinadora, Dolors López com a Presidenta de la mateixa, Carme Alba, Albert Bonet i Jordi Domingo, juntament amb els tres Consellers Nacionals del Camp de Tarragona, Carme Mas, Josep Maria Vidal i Gemma Rubio.

La voluntat de NECat al Camp de Tarragona s’expressa en aquest paràgraf del discurs de presentació de Dolors López i Jordi Fortuny:

“Som els que som i necessitem transmetre la il·lusió que nosaltres tenim als nostres conciutadans pel projecte que representa NECat. Ens cal doncs que ens unim una bona colla de persones al llarg del territori per anar conreant i fer créixer aquesta opció política, que vol ser majoritària, inclusiva, integradora i referent.

Com diu el compromís de Sitges “no tenim pressa”, cal fer-ho bé.”

Podeu seguir-nos i/o contactar amb nosaltres a:

Facebook: NECat – Camp de Tarragona

Twitter: @NECatCamp

Podeu veure un breu video de l’acte a la web de Canal Reus

 

 

 

Publicat dins de Catalunya, política, Tarragona | Envia un comentari