El finançament dels partits polítics i les eleccions, una visió econòmica. Apunt setmanal de NECat.

L’apunt setmanal de Nova Esquerra Catalana està signat per Àngels Oró en nom del Consell de NECat. Interessant reflexió sobre les pràctiques de finançament dels partits, les conteses electorals  i formulació de propostes regeneradores. Transcric el text:

“Tradicionalment l’estudi del finançament dels partits polítics i les eleccions ha estat tractat per la Ciència política i el Dret i s’ha deixat de banda l’enfocament econòmic, però que pot contribuir a ampliar l’horitzó des de una perspectiva diferent.

Permeteu-me dir d’entrada que el tractament d’aquesta matèria té molt a veure amb la cultura política de cada país. No és la mateixa visió que tenen als EUA que a Espanya o que tenim a Catalunya. Casos com els del carrer K de la ciutat de Washington, on s’hi troben tots els despatxos d’advocats dels lobbys de la política nord-americana, i on es concerten visites amb congressistes a raó de 300.000$ l’hora o el cas d’una Sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units, avalant la donació d’un nadó a un partit polític com a un dret fonamental. Sense dubte, aquests casos serien impensables al nostre país.

Dit això, podríem deixar en mans del mercat el finançament dels partits polítics? Independentment de la cultura política de cada país, en termes econòmics podríem respondre que no, ja que les falles del mercat obliguen a introduir elements de correcció públics, ja que es produeixen externalitats negatives que ens afecten com a societat.

En primer lloc, no s’acompleix l’anomenat “igualitarisme específic” entès com: una persona un vot. Per exemple, les donacions trenquen aquesta regla, ja que són un mitjà per aconseguir influència política, deixant a consideració de cadascú l’existència o no de la pura filantropia.

Els vots reflecteixen la intensitat de les preferències, però les donacions també? o reflecteixen quelcom més? sense dubte, com depenen del nivell de renda i no tothom disposa de la mateixa, és necessària la regulació per garantir la igualtat de tothom en termes d’influència política.

En segon lloc, l’eficiència de Pareto ens rebel·la que als partits polítics els hi falla la racionalitat individual i no cooperen quan es tracta de restringir la despesa electoral. Es situen en l’equilibri de Nash, que traduït a l’esfera política significa que un partit polític no s’ autolimitarà la despesa electoral si la resta de partits tampoc ho fa, encara que el cost de no fer-ho sigui desproporcionat, s’esdevé una situació de no cooperació.

La situació de cooperació esdevé quan tots els partits polítics restringeixen la seva despesa electoral a través de la regulació, però com les llacunes de la normativa són més grans que la regulació, fàcilment troben maneres per eludir la norma. Permeteu-me comentar que en aquest país, en comptes d’aprendre de les llacunes del dret, se n’han aprofitat. Els mateixos partits polítics són els encarregats de legislar sobre el seu propi finançament, la regulació al servei dels reguladors. En els països anglosaxons són altres organitzacions les encarregades de legislar sobre aquesta matèria.

En tercer lloc, el principi de redistribució de la renda fa que s’hagin de regular les donacions als partits polítics, hem dit abans que són un mitjà per aconseguir influència política, però sovint és entesa com una extorsió del partit polític al sector econòmic. Als EUA aquest fet s’anomena “milker bills”, el cas més evident de corrupció d’aquest tipus es va produir amb l’escàndol Watergate per a la reelecció del President Nixon. A Espanya l’exemple d’aquest tipus de cas de corrupció el trobem a Filesa.

Ja hem aclarit que des de un punt de vista econòmic, el diner públic ha d’estar present en el finançament dels partits polítics, ara bé, per finançar que? L’organització ordinària del partit? el seu dia a dia? o les campanyes electorals? Ambdues?

L’actual Llei de finançament de partits polítics data de l’any 2007, modificada el passat any 2012. Per situar al lector, es basa en un sistema mixt de finançament, públic i privat.

Es considera finançament públic: les subvencions públiques per despeses electorals, les subvencions estatals, de comunitats autònomes i d’entitats locals per despeses de funcionament i seguretat, les subvencions extraordinàries per campanyes de modalitats de referèndum i les aportacions dels grups parlamentaris i municipals.

Es considera finançament privat: les quotes i aportacions del seus afiliats i simpatitzants, les activitats pròpies, rendiments de la gestió del seu propi patrimoni i la prestació de serveis relacionats amb la seva finalitat específica, també les donacions en diner (fins a un màxim de 100.000€ l’any per una mateixa persona física o jurídica) o en espècie (sense limitació), els préstecs o crèdits concertats i les herències o llegats.

Fet un recull de la legislació espanyola des de mitjans dels anys 70 fins a l’actual Llei de finançament de 2007, la justificació per obtenir finançament públic per despeses de funcionament i electorals alhora rau en el fet que des de la Transició espanyola fins a finals dels anys 80, es van produir una vintena d’eleccions en només deu anys, en concret del 1977 al 1987. Els partits polítics legalitzats  durant aquella època, desconeixien el seu suport sobre el terreny, no existia un status quo definit i ningú sabia qui acabaria guanyant les eleccions. Això comportà un autèntic desplegament de les estructures, seus i personal al servei dels partits polítics que aviat va fer inviable el seu manteniment mitjançant únicament quotes i donacions privades.

Des d’aleshores, els mateixos partits que s’autoregulen financerament, van començar a incloure en les legislacions increments de finançament per a les seves despeses ordinàries, sense sostre ni sense descartar augments discrecionals en el futur, però sí que s’estableix un sòl, la quantitat de subvenció atorgada l’any anterior, actualitzada a l’IPC, com si de la cistella de la compra d’una família es tractés.

La Llei de finançament de 1987 va duplicar l’assignació de l’Estat en aquest punt i aviat els partits van començar a reclamar de les Comunitats Autònomes i els Ens Locals el mateix tipus de subvenció. Actualment, els partits polítics majoritaris depenen d’aquestes ajudes en un vuitanta per cent del seu pressupost declarat per aquest concepte.

El status quo d’aquests partits comporta el risc de cartelització de l’oferta política, en detriment dels partits polítics emergents, ja que com hem dit reiteradament, són els encarregats d’establir el mètode i la quantia de les ajudes públiques i exploten el sistema en benefici propi.

Es podria prescindir de les subvencions públiques per despeses de funcionament? Segur que tots donem per ben pagada la factura de la democràcia que suposa ara mateix el deute actual dels partits polítics i que en plena transició cap a la democràcia tenia ple sentit. Els partits polítics del s. XXI s’haurien de reinventar, ja que en plena era de les noves tecnologies de la informació i comunicació i de les xarxes socials, les grans estructures organitzatives perden sentit. Als EEUU la maquinària dels partits només es posa en marxa en època electoral i quan es posa, tothom fa política, les empreses creen comitès d’acció política, l’església fa campanya al igual que la fan els sindicats. A Espanya es prohibeix la despesa de terceres parts en època electoral, quedant de nou la política en mans dels reguladors.

  • Obrir la política en època electoral (donar entrada a nous actors, ja que la despesa electoral dels partits polítics tradicionals presenta rendiments decreixents: llindars de saturació i credibilitat)
  • Reinventar els partits, adoptar sistemes de màxima transparència, com per exemple la creació d’ un registre públic de donacions, connectat a més amb el registre de contractació administrativa pública,
  • Fiscalitzar els comptes dels partits com a màxim tres mesos després de la seva presentació al Tribunal de Cuentas o a la Sindicatura de Comptes de Catalunya.

La reforma del sistema de finançament dels partits polítics passa per una nova legislació on no apareguin disparitats com la de subvencionar un sobre d’enviament de propaganda electoral a un preu superior del que costa  un segell.”

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>