Ja se sap que el camí es fa al caminar, com deia el poeta. I quan les vinyes dels costers de llicorell van patir l’estrall de la fil·loxera, l’abandó de la terra, de les casetes, els cups i dels camins, es va estendre arreu de la muntanya. La mateixa muntanya que patí, diguem-ne, la gran deforestació que arrassà anteriorment la muntanya. És clar que llavors no hi havia consciència ecològica, sinó primava l’art més primari de la subsistència. I ara, potser patim encara les conseqüències d’aquella gran roturació? O bé, gaudim del paisatge dels impossibles marges que es van alçar en les situacions més insòlites?
Tot bé a cuento d’un camí oblidat: el de Siurana a Arbolí. El bo! El que passava pel Molí d’en Salvat i el Coll de la Creu. Els excursionistes pioners el van bandejar, potser per les preferències de caminar pels graus, entre cingles. Els camins del llicorell tenen, potser, desavantages: són molt erosionables i sovint el seu traç és perdedor. I no tenen la bellesa de la calcària veïna.
Així, les primeres guies prefereixen transitar pel proper Grau de la Font Voltada; així queda fixat el camí en els mapes. La resta és conegut: el pas de les motos…
El camí del Molí d’en Salvat al Coll de la Creu queda amagat per la vegetació. Ja fa molts i molts anys que no s’hi passa: paradoxalment, avui hom pot transitar-hi i, tot i la dificultat de la vegetació, es conserva el vell traçat, saberut com feien abans, pujant tot fent marrades justes i precises, per al pas de l’animal de càrrega.
La resta de camí, de Siurana al Molí d’en Salvat, és conegut (potser no tot); i el del Coll de la Creu a Arbolí també.