Camí de Rojals a l’Espluga de Francolí i el del Mas d’en Llort

El Camí vell de Rojals a l’Espluga de Francolí devia haver estat important temps enrere, molt enrere. Els pocs indicis que resten així ho fan suposar, com la seva amplada allà on es conserven els murs que el delimitaven. En el seu recorregut es pot constatar el contrast del seu estat actual en els diferents terrenys per on circula. Ho anirem desgranant.

A Rojals, el camí surt per la banda més amagada del poble, com la seva porta del darrera. Així ho diu la mateixa toponímia, el Darrere les Roques, on literalment es veuen gran quantitat de roques despreses del cingle on limita el poble. Al ser la cara amagada del poble, també es troba ben abandonada, i és per on arriba al poble la conducció d’aigua des del Ral. Per aquest racó del poble també hi ha una nevera que no he pogut localitzar.

El camí passa per la vora de la Font del Prat, que resta amagada, on l’aigua fa créixer una espessa bardissa dins la qual sols hi circulen els porcs senglars. En aqueixa font antigament s’hi feia bugada i era molt utilitzada per la gent de Rojals. De la font, el terreny fa una bona costa en baixada, la Costa Roja, anomenada així per les argeles rogenques que conformen el terreny. En aquesta costa el camí es troba ben perdut, entre la humitat que baixa de la font, la bardissa que s’hi ha format i els nombrosos rastres que senglars que hi campen.

Poc a poc, la fesomia del camí es va aclarint i va mostrant el seu antic caràcter. S’arriba a la Lloanca, una destacada llisera lleument inclinada de roca sobre la qual es passa i hi gira el camí, on mostra un breu pas excavat. A la part superior de la roca hi ha una petita rasa excavada per aconduir o desviar l’aigua.

El Comellar de la Lloanca que es travessa acte seguit del pas de la Lloanca,  mostra aigua en diferents punts: no sé si per la vora hi podria haver hagut una font. Per aquesta zona s’hi anomena la Font de l’Anna, que no he sabut localitzar. Vora el comellar, es veuen les restes d’una construcció, a la seva esquerra i al NW del camí.

Es continua pel camí ben marcat i conservat entre marges però ben atapeït de vegetació, fins arribar a una pista que ve del Corral de la Marieta. Es continua per la pista, ara ben perduda, ja que s’ha aprofitat per treure fusta; mentrestant, la pista transita damunt el camí. A la meitat d’aquest tram de pista, davalla el senderó del Camí del Ral, també prou perdut, que tenim pendent de resseguir.

Es continua per l’antic camí, a estones poc marcat però inalterat. Es passa per la vora d’una petita balma amb restes d’un recer, anomenada la Cova Fumada. Es travessa el Barranc del Balç, un dels braços que aigua avall conformaran la Vall.

El camí, com bon camí vell, circula molt sostingudament assolint els desnivells que cal aconseguir. Es troba una cruïlla de vells camins, poc evident. A la dreta es troba el Camí del Mas d’en Llort i a l’esquerra el de l’Espluga, tot i que els dos se’n van una mica en paral·lel. Del Camí del Llort en parlaré després.

El Camí de l’Espluga continua per dins un bosc ben espès fins arribar a la vora del tallafoc, on els moviments de terra i la bardissa ho esborren tot.

S’entra als Plans d’en Serè, on es fa gestió forestal. No queda rastre del camí, sols funciona la intuïció o els mapes vells. Es creua el lleu Comellar del Mas de Paisan i, després de planejar pel bosc net, s’arriba al cap del vessant del Barranc de la Font Jordana. El camí torna a aparèixer, tot i que els treballs forestals realitzats han deixat moltes restes de brancam i troncs cobrint el camí. Ni l’administració pública respecta el pas públic!

S’arriba a la pista, la qual es segueix per l’esquerra, cap a la Font d’en Garró. Just al creuar el barranc d’aquesta font, el camí pujava de nou. Es puja per la costa, amb pocs indicis clars de camí i molt brut d’argilagues, i es dirigeix vers el comellaret que baixa del Coll dels Ventanals. Per la dreta del comellar (en sentit hidrològic) s’arriba al coll. El camí vell encara continua fins el caire del vessant que hi ha sobre la Font de l’Aigüeta, tot i que ja no l’explorem. Més enllà, el camí ja és ben viu fins a les Masies i l’Espluga de Francolí.

L’altre camí explorat és el Camí del Mas d’en Llort. Té una fesomia molt semblant a l’explicada abans. Solament que la baixada fins a la Font del Mas de Pepet, el camí és utilitzat per un itinerari que baixa per una de les pistes existents als plans. L’erosió és evident. Des de  la font, el camí arriba ja per pista fins el Mas d’en Llort.

Agraïr a Josep Maria Balanyà la feinada d’obrir pas enmig la vegetació d’aquests perduts camins. Hi han poques fotos fetes, ja que a les mans sols es podien dur les eines de tall.

Els murs que es conserven delimitaven el camí

El pas de la Lloanca, amb el camí excavat

La canaleta excavada a la Lloanca

Petites surgències pel Comellar de la Lloanca

Quant a rafefe

Caminant per vells camins oblidats de les Muntanyes de Prades
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>