Coetzee
29 Maig, 2006 09:18
Publicat per aladern,
diàlegs de paper
[Va pensar en la seva mare. Li havia demanat
que la portés de retorn al seu lloc de naixement i ell ho havia fet, encara que
potser amb paraules enganyoses. Però ¿i si aquesta granja no era el seu lloc de
naixement? ¿On eren els murs de pedra de la cotxera de què havia parlat? Va
decidir fer una visita amb llum de dia al camp de la granja, a les cabanes del
rost i al rectangle de terra erma que tenien al costat. “Si la meva mare va
viure mai aquí, segur que ho sabré”, es deia. Va tancar els ulls i va mirar de
recuperar en la seva imaginació les parets d’adob i els sostres de palla de les
seves històries, el jardí de figues de moro, els pollastres corrent a menjar el
pinso escampat per la noieta descalça. I darrere d’aquella nena, al llindar,
amb la cara enfosquida per l’ombra, va buscar una segona dona, la dona que
havia portat la seva mare el món. “Quan la meva mare moria a l’hospital”,
pensava, “quan sabia que li arribava el final, no era jo qui mirava sinó algú
que hi havia darrere meu: la seva mare o el fantasma de la seva mare. Per a mi
era una dona, però per a ella mateixa encara era una nena que cridava la seva
mare perquè li donés la mà i l’ajudés. I la seva pròpia mare, en la vida
secreta que no veiem, també era una nena. Vinc d’una família de nens sense fi.
Va mirar
d’imaginar-se una figura solitària a l’origen de la família, una dona amb un
vestit gris sense forma que no venia de cap mare, però quan va haver de pensar
en el silenci en què ella vivia, el silenci del temps abans del començament, el
pensament se li resistia.]
COETZEE J.M. “Vida
i època de Michael K”, Edicions 62, 2003
És el primer cop que llegeixo Coetzee, i per poc que pugui no serà l’últim. L’he trobat tan diferent de tot el que havia llegit últimament, que la seva força narrativa m’ha impressionat. La seva escriptura és intensa, descriu les històries amb una extremitud que subjuga des del primer moment. Vida i època de Michael K és una història descarnada, situada en una Sud-àfrica dividida per la guerra civil, però que no explica cap guerra sinó la vida d’un home, Michael K, que es perd dins d’una guerra i acaba sent tan transparent que es desmaterialitza del conflicte i de les persones. Segons la contraportada, “recull l’essència de l’experiència humana: la necessitat de gaudir d’una vida interior espiritual, de cultivar el vincles amb el món i de tenir una visió pura de les coses”.
Tornem a viure
10 Maig, 2006 08:25
Publicat per aladern,
diàlegs de paper
“... Cal tenir un pou per
conèixer el valor de l’aigua. Cal fer créixer un arbre per mirar-s’hi, a
abatre’n un altre. Cal assaborir les verdures del nostre hort per saber a quins
succedanis estàvem acostumats. Cal tallar-se la llenya per trobar, davant la
llar de foc, la veritable sensació de confort. Cal confeccionar-se els vestits
per deixar de suportar dòcilment el capricis de la moda. Cal esguardar com
viuen ela animals i els insectes, abans d’exterminar-ne els que qualifiquem de
“nocius”. Cal retrobar la salut del cos i de l’esperit per adonar-nos del plaer
de viure i estimar...”
Totes aquestes veritats i mil coses pràctiques ens explica Jacques Massacrier al seu llibre Tornem a viure. Diu a la solapa: “Els anys de vida a París, els èxits professionals, sorprenents, els dinars de negocis, les reunions que s’allargaven de vegades fins a les cinc de la matinada, convertiren J. Massacrier en un dels campions de la publicitat moderna. Director artístic d’una de les firmes més pròsperes dels Champs-Elysées, el seu nom s’associà a importants campanyes publicitàries. Tenis 37 anys. Però aquesta vida de foll l’estava esfondrant interiorment. N’estava tip. El mes de juny de 1970, amb Greta i els seus fills, desembarca a Eivissa, penetra a l’interior, lluny del brogit de la vida turística. Can Tauet no era res més que les quatre parets d’una casa abandonada, sense llum, un munt de teules i un petit hort descurat molt de temps. Al voltant terra erma, malesa i, més enllà, el bosc.”
Qui no ha tingut mai el desig, després d’unes raons amb el “jefe”, de veure’s atrapat en un embús de trànsit, enmig de la pol·lució i el brogit de la ciutat, de tocar el dos i anar-se’n a viure a un poble remot dels Pirineus i dedicar-se a plantar cols o a pasturar vaques? A les dècades dels setanta i dels vuitanta el llibre de Massacrier va ser dels primers a córrer de mà en mà dels neorurals, dels estrenats ecologistes i naturistes que, com les generacions posteriors, a la seva joventut encara creien en les utopies. Després va venir la revista Integral, un altre breviari de capçalera que al començament sortia al carrer cada tres mesos i no només es llegia, sinó que s’estudiava amb devoció. Més tard, com totes les coses, una munió de llibres i revistes van convertir-se en un negoci més, i els somnis i les utopies, tret de comptades excepcions, quan quedar oblidats al calaix del possible-i-que-mai-no-serà.
Buscant un altre llibre m’ha vingut a les mans, des de la part més inaccessible de la lleixa atapeïda. Tornem a viure és un llibre de gran format, paper encartonat i lletra de cal·ligrafia, amb dibuixos del mateix autor. Ideal per a regalar, llavors. Però també ideal per deixar-te endur per la sensació de que tens a les mans una petita, senzilla, modesta joia plena de vida. Me’l torno a mirar amb ulls de primera vegada i el veig envellit, una mica esgrogueït, semblant a les mans que el sostenen. El torno a fullejar i per dins el trobo ple de vida, de sang càlida i d’ànsies que no han perdut frescor. Igual que les mans que el sostenen, m’agradaria pensar i no sé si m’enganyo.
Diàleg de paper: diuen les parets
25 Gener, 2006 18:15
Publicat per aladern,
diàlegs de paper
“Els grans escriptors caminen per la corda de l’equilibrista i arrisquen el coll en cada paraula. En Memòria del foc, Galeano fou un acròbata triomfant. En El libro de los abrazos, es desprèn de la corda i levita a l’aire” Alan Ryan, The Washington Post.
Los adioses. Llevábamos nueve años en la
costa catalana y ya nos íbamos, faltaban dos o tres días para el fin del
exilio, cuando la playa amaneció toda cubierta de nieve. El sol encendía la
nieve y alzaba, a la orilla de la mar, un gran fuego blanco que hacía llorar
los ojos.
Era muy raro que nevara en la playa. Yo
nunca lo había visto, y sólo algún viejo vecino del pueblo recordaba algo
parecido, de tiempos remotos.
Se veía muy contenta la mar, lamiendo aquel
inmenso helado, y esa alegría de la mar y esa blancura radiante fueron mis
últimas imágenes de Calella de la Costa.
Yo quise responder a despedida tan
bella, pero no se me ocurrió nada. Nada que hacer, nada que decir. Nunca he
sido bueno para los adioses.
De Eduardo Galeano poc és el que puc dir. És millor llegir-lo i assaborir-lo en viu i en directe. Les petites cròniques o faules de “El libro de los abrazos” són perles multicolors de poesia que es desfan a la boca dels sentits i ens inunda de belles paraules. Ens descriu allò real de la vida, que, per a ell, és més fantàstic que la fantasia. Tota l’Amèrica llatina de cap a peus i fins a les seves profunditats. A poc a poc, és com més el gaudeixo.
Diàleg de paper (Els intolerants)
13 Gener, 2006 23:58
Publicat per aladern,
diàlegs de paper
-
¿Per què em titules Els
intolerants si el meu nom és L’esclau del Mercadal? ¿Que no saps que
la veritable ànima de la meva història és l’amistat, i que la
intransigència, el fanatisme, el sectarisme i tota la resta de llasts només són
el decorat on m’ha tocat viure?
-
Sí, tot el que em dius ja ho sé. I
també sé que a les teves pàgines ens dones una lliçó de com
poden sobreviure els sentiments més nobles de la persona enmig d’un camp erm de
comprensió, on, a més, cal tenir present que tothom és esclau dels prejudicis i
els lligams que els envolten, en siguin poc o molt conscients.
Diàleg de paper (Els dimarts amb Morrie)
02 Gener, 2006 13:06
Publicat per aladern,
diàlegs de paper
-
Aquesta és la darrera
lliçó magistral, la lliçó de la vida, que li va donar el vell professor al Mitch Albom, el meu escriptor. Va ser un regal
preciós, l’últim regal. Ja saps que en Mitch no n’havia escrit mai, d’aquesta
mena de llibres; es guanya la vida fent de columnista esportiu al Detroit
Free Press. Però, és clar, ell com tothom també es feia preguntes
transcendents sobre la finalitat de la vida, i, fins que no va retrobar al seu
antic professor a les portes de la mor, no va poder descobrir-les. Per què m’has
tornat a agafar, avui?