Quin personatge més  deplorable  aquest David Madí.  Ja se’n havia fet un tip d’embrutar la vida política catalana, com en  ocasió d’aquella bestiesa “goebeliana” del  DVD, però el seu (seu?) nou llibre Democràcia a sang freda. Les interioritats de la política catalana (L’Arquer) supera totes les expectatives d’iniquitat. 

Ja sabem que en els llibres anomenats “polítics” tothom escombra cap a casa i reparteix una mica de llenya cap els adversaris. Madí no. Madí destil·la  tot el seu verí interior i  tota la seva pèrfida creativitat  per mentir,  per insultar als vius i als morts. La seva mesquinesa el porta a vomitar tota la bilis acumulada pel seu odi visceral contra el malauradament desaparegut Pere Esteve.

Esteve fou secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya i, durant l’època d’idil·li entre CiU i PP, a Espanya i a Catalunya, en un acte de valentia i generositat política, va abandonar el seu partit de sempre, i del que era un dels màxims dirigents, per fundar una plataforma política denominada “Catalunya 2003”. 

 Posteriorment Carod-Rovira el  va convèncer per presentar-se com independent a la llista d’ERC i, amb la formació del govern tripartit, fou nomenat Conseller de Comerç i Turisme.  

Per Madí, Pere Esteve va abandonar CiU per diners i afegeix: “Com tots els vanitosos, no era un home desprès de les coses materials. Segurament era un dels polítics més cars de l’escena catalana”. 

Aquest Madí és el nostre Jiménez Losantos, un calumniador rancuniós incapaç de reconèixer una sola veritat. Prou pena té i prou pena tenen a Convergència al haver d’aguantar-lo per imposició d’en Mas.    

Carles Herrera

Reus, 7 de novembre de 2007

En el meu darrer post us comentava que una de les esmenes d’Esquerra Independentista a la propera Conferència Nacional d’ERC, jo l’anomenava “l’esmena CiU”.

No n’anava errat veient la crida feta aquest matí, durant els actes d’homenatge al President Lluís Companys, pel secretari general de la  Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) Jordi Cuminal. 

Resulta que aquest noi ha  demanat als militants d’ERC que “siguin valents de cara a la seva Conferència Nacional del proper 20 d’octubre” per "redreçar l’estratègia que segueix la direcció del partit". “Que beguin de la dignitat de Companys per canviar el rumb de la direcció del seu partit, que acabin amb la submissió al PSOE, que aturin aquesta desnacionalització del país que intenten justificar amb propostes buides i cotxes oficials”.  

Els que  han  estat governant amb el suport del PP d’Aznar, - el de les “xapes” a les matrícules, i la selecció nacional de bales- ara parlen  de desnacionalització del país. Surrealista.  

I això dels cotxes oficials tampoc és la primera vegada que ho sento dir. Es veu que els han sentit com una propietat particular durant tants anys, que ara els molesta  que els utilitzin els consellers d’Esquerra.

Encara recordo el famós –“ens han fet fora de casa” de Marta Ferrusola amb ocasió del primer tripartit. Tot era seu i ara sols tenen l’alcaldia de Sant Cugat. Per cert, en Recoder també va en cotxe oficial. 

Definitivament van a la deriva. Només  en Duran hi posa seny, ocupant l’espai polític dels votants de CiU amb un discurs clar. Ves que si un dia es separen,.... el partit gran, electoralment parlant,  serà UDC. 

Carles Herrera

La segona esmena  d’Esquerra Independentista per la propera Conferència Nacional, consisteix en afegir un nou punt a l’apartat de la ponència denominat LES PROPOSTES DE FUTUR: CONSTRUIM LA INDEPENDÈNCIA i que es titula MILLORAR L’ACORD DE GOVERN.

En essència l’esmena  planteja que cal renegociar l’acord d’Entesa formalitzat amb el PSC i amb ICV el mes de desembre de 2006, amb la finalitat de “tornar a engrescar els centenars de milers d’independentistes  i de progressistes catalanistes , que ara engruixeixen l’abstenció”,

Cal recordar que el govern d’Entesa va néixer desprès de  les eleccions de novembre del 2006,  i a la  totalitat de les federacions regionals d’ERC –no recordo si finalment la Federació dels Pirineus va mostrar-s’hi a favor -, a  l’Executiva i al Consell Nacional va produir-se una pràctica unanimitat per tancar aquest acord de govern. I les coses, certament, no han anat gens malament.

-         Sense ERC al govern, i amb la responsabilitat del Departament de Cultura i de l’Institut Ramon Llull, no s’hagués aconseguit que a la Fira de Frankfurt només hi fossin presents els   escriptors en llengua catalana.

-         Tampoc s’hagués aprovat, amb el seu contingut actual,  la llei de l’Administració Tributaria de Catalunya en desenvolupament de l’Estatut.

-         La Llei de serveis socials, que crec que  resultarà molt positiva, en clau nacional, tampoc s’hagués aprovat amb el seu contingut i celeritat actuals.

I tantes d’altres accions de govern que , amés de significar una demostració de seriositat i rigor en la gestió pública del nostre partit per la ciutadania, tenen l’accent nacional d’ERC. 

Aquesta hipotètica renegociació hauria d’incloure, segons l’esmena, set  apartats. Doncs be, alguns d’ells, com podeu veure en l’anterior enllaç,  ja es troben a l’acord d’Entesa: gratuïtat dels llibres de text,  multiplicar l’atenció domiciliaria, reducció de les llistes d’espera, ajudes  per a l’emancipació dels joves, etc...

Pel que fa als treballs de redacció d’una Llei Catalana de referèndums, al darrer ple del Parlament ja va ser aprovada aquesta mesura en la resolució que finalment va ser aprovada.

Els punts problemàtics, doncs, es centren en dues propostes:

a)     Aprovació d’un nou model de finançament

b)    No realitzar la MAT ni el quart cinturó.

 Crec que si donem  la imatge d’un partit tant poc seriós, que no es capaç de complir els seus compromisos amb el país i el seu govern, ens pot fer guanyar  alguns milers de vots entre certs sectors, però els que perdríem, com a mínim, els multiplicarien per deu.

 
O sigui,  si prospera l’esmena número 2, el 21 d’octubre direm als PSC:

 - “Nois, hauríem de renegociar l’acord de govern de encara no fa un any. Res, poca cosa. Modifiquem el Títol sisè de l’Estatut amb un nou model de finançament...i  la MAT i el Quart Cinturó serà que no. Us ho penseu i ens dieu alguna cosa ”.

Home, siguem seriosos. –Desitgem  que ERC sigui el primer partit polític de la història del parlamentarisme que demana renegociar un acord de govern? 

Per tot això jo anomeno aquesta esmena com “l’esmena CiU” perquè m’imagino en Mas i en Duran resant per que s’aprovi, ja que  deixaríem el camí planer a la  “sociovergència”

 
Aquesta renegociació no és possible ni amb Montilla, ni amb Zapatero i, sens dubte,  portaria a ERC a l’oposició i el consegüent  nou govern de coalició CiU-PSC.  Per retornar al govern –mai cap país ha guanyat en sobirania si els independentistes són a l’oposició- l’única alternativa seria treure majoria absoluta el 2010. I això ho veig francament difícil.

 Carles Herrera, 6 d'octubre de 2007

 Mentre anava cap a casa en acabar  l’assemblea de la secció local d’ERC a Reus sobre la propera Conferència Nacional  del 20 d’octubre,  i després d’haver escoltat amb atenció  les esmenes presentades per l’anomenada Esquerra Independentista, va venir-me al cap aquella mítica frase de Groucho Marx que deia que  “certs polítics es dediquen a l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic erroni i després aplicar els remeis equivocats”. 

Dic això perquè  pertanyo a aquell ampli sector de la societat catalana que fa cinc anys va veure en Esquerra Republicana una possibilitat democràtica per arribar a la independència. Una eina útil per fer arribar l’idea del sobiranisme a la majoria de les llars catalanes.  Es superava d’aquesta manera el llarg període d’allunyament de l’independentisme de la societat civil i  que pervivia des del període de la II República. 

Tot i alguns errors comesos en la primera edició del tripartit i en la darrera fase del procés estatutari, els resultats electorals del 2003 i del 2004, consolidats el 2006 i el 2007 amb l’estratègia política de l’actual direcció, ens animen a ser optimistes en les properes eleccions espanyoles.    

Segons la meva opinió, tot això pot anar-se’n en orris si a la propera Conferència Nacional s’aprova alguna de les esmenes de E.I., amb les més que segures conseqüències de retrocés electoral i de descens de la militància. 

Com han presentat 8 esmenes  , que no van prosperar a l’Assemblea de Reus, em dedicaré aquests propers dies a analitzar-les d’una en una i senyalar-ne quines són les meves diferències. 

La primera de les esmenes proposa addicionar a la ponència un punt nou anomenat EL FULL DE RUTA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, en el que critiquen l’actual estratègia aprovada al Congrés de Lleida de juliol de 2004 i l’acord de govern d’Entesa posterior a les eleccions de novembre de 2006 amb el següent argument: “Així com la manca de contingut social d’ERC en el període 1980-1996  va allunyar  del projecte sobiranista a sectors d’esquerra, l’actual manca de pràctica independentista i viure monopolitzats pel discurs d’esquerres ha provocat els descens electoral en nombre de vots a les eleccions de novembre de 2006 i les municipals de maig de 2007, en un context, l’actual, en el que més d’un 50% de les catalanes i els catalans volen un estat propi”. 

a)     El diagnòstic erroni:          

Pensar que actualment a Catalunya més d’un 50% de l’electorat desitja un estat propi crec que constitueix un error de diagnosi política. Tant de bo fos així, però lamentablement les úniques fonts a les que pot accedir avui la Ciència política no ens indiquen aquest percentatge tant favorable.

Ara per ara, la única eina que podem fer servir per valorar quants catalans i catalanes desitgen la independència de Catalunya és el darrer BARÓMETRE D’OPINIÓ POLÍTICA  de juliol de 2007 efectuat pel Centre d’Estudis d’Opinió, segons el qual un 17,5% dels enquestats es consideren únicament catalans i un 29% més catalans que espanyols. Si ens fixem en els enquestats que manifesten ser votants d’ERC, un 56,7% es consideren només catalans i el 28,3% més catalans que espanyols. 

b)    El remei equivocat:          

Pretendre un creixement electoral sobre la base d’efectuar un replegament en continguts socials i en l’augment de “pràctica independentista” és del tot equivocat ja que un partit polític no pot créixer reduint el seu  espai polític. Tanmateix, el que cal és ampliar-lo tant per la banda del sentiment de pertinença nacional, com per la banda de l’esquerra i el centreesquerra.  

Aquesta és la única forma viable de poder arribar a percentatges de vot  superiors als 16%. 

Aquesta setmana Artur Mas, intentant contrarestar  el protagonisme aconseguit  per  Josep-Lluís Carod-Rovira amb l’anunci  de la proposta de referèndum el 2014,  llençava  la seva idea de crear una força política sobiranista que vagi més enllà de Convergència (i Unió?) i que signifiqui la nova casa comuna  del catalanisme. 

La proposta sembla en un principi interessant. De fet, en l’horitzó d’un referèndum  al 2014, caldrà sumar voluntats independentistes, de totes les sigles, i  alhora mobilitzar la societat civil  entorn al  projecte d’una Catalunya amb estat propi.   

Per fer creïble la seva proposta però,  cal que Artur Mas aclareixi dues  qüestions bàsiques, ja que en cas contrari  caldrà considerar-la, simplement, com a una maniobra tàctica a la desesperada del líder d’una coalició que comença a fer aigües per l’absència de poder i de lideratge. 

Aquestes qüestions són: 

-         Mas i el  seu partit  es pronunciaran, de manera clara i inequívoca, partidaris de la independència de Catalunya?

 -         CDC abandonarà  la seva constant dialèctica de confrontació entre els catalans  de tota la vida i aquells que van arribar de fora, sense els quals no serà possible mai la independència de Catalunya? 

Una resposta positiva a la primera qüestió (que mai ha estat pronunciada) allunyaria els dubtes sobre el fet que la refundació pugui  anar més enllà de constituir un moviment d’autonomistes fracassats.

Caldrà però que aquest nou discurs independentista de CDC s’assumeixi pels  seus líders territorials.  Em refereixo, en el nostre cas,  al  Sr Aregio (que presideix la Diputació de Tarragona amb el suport del PP) i el Sr. Pellicer, portaveu  de CiU a l’Ajuntament de Reus. Evidentment no ho faran mai ja que, entre d’altres coses significaria el trencament de la seva coalició amb UDC.  

Sobre la segona tampoc cal ser gaire optimistes desprès de sentir aquest estiu algunes de les declaracions del Sr. Felip Puig.  

Així doncs, res de res. Els independentistes de CDC – que hi són – caldrà que o canviïn el seu partit i el seu líder, o bé que busquin aixopluc en la casa comuna de l’independentisme a Catalunya: ERC.

Carles Herrera

Quan encara vivíem sota la dictadura,  el meu pare, antifranquista radical,  em deia que una cosa són les ideologies i una altra la qualitat humana de les persones i que sovint, malauradament, ambdues no van lligades. – “Encara que et pugui semblar estrany,  ni tots els falangistes són males persones ni  tots els demòcrates són gent de bé, tot i la perversió ideològica  d’uns i la bondat política dels altres.”

La conclusió de tot plegat, i que he pogut constatar al llarg de la vida, és que un cop et defineixes políticament, ni tots els “teus” són bons, ni tots els altres “dolents”, i que molts cops, si no estàs atent, el sectarisme pot arribar al teu propi partit quan  menys puguis esperar-ho.

El sectari no suma, resta. El sectari no permet el diàleg (*), et fa callar. El sectari no reconeix les coses bones si no són idea seva, i tendeix a culpar als altres dels fracassos acumulats per les seves “brillants pensades”, malgrat que sigui a les urnes. El sectari sempre fa be les coses, els demés mai.

La propera Conferència Nacional d’Esquerra del mes d’octubre, ha de servir per mantenir un partit fort, cohesionat, que sumi tant idees com persones, que no sigui monolític si no majoritari, on tothom hi tingui cabuda i pugui plantejar les seves idees i estratègies amb llibertat. I un cop aprovada la ponència, tots a una, s’hi estigui més o menys d’acord. - I la direcció del partit?   Quan més plural i cromàticament rica, millor. D’aquesta manera el sectari es sentirà sol i acabarà marxant.

(*) Ni tant sols comentaris en un bloc polític.

Carles Herrera

Reus, 29 d'agost de 2007 

Totes les empreses estan domiciliades a Espanya, a excepció de la cadena catalana d’hotels HOTUSA, amb domicili a Barcelona, comandada per Amancio López, un gallec molt intel·ligent que ha creat un petit imperi hoteler des de la seva oficina al carrer Princesa de Barcelona.  

Per que us en feu una idea a la “Mesa del Turismo” hi son presents, entre d’altres,  la companyia aèria IBERIA, l’empresa de venda de bitllets d’avió AMADEUS, les empreses de lloguer de cotxes AVIS i EUROPCAR i ... la “FERIA DE MADRID” 

Doncs bé, ahir el seu secretari general Sr. Félix Arévalo va  indicar que la retolació en català de carreteres, aeroports, estacions i vies de transport en general  perjudica el turisme. I el seu president Sr. Juan Andrés Melián  va afegir que,  el fet que no es  retolin en espanyol suposa una dificultat pels viatgers espanyols i estrangers, ja que els primers coneixen la llengua i els segons tenen el seu punt de referència en l’espanyol i no en el català i es senten descol·locats. I com a colofó, aquesta situació comporta seriosos problemes de gestió empresarial i falta de competitivitat al sector del turisme espanyol. 

–De meu senyor!  - Com es pot ser tant beneit ?  

Primerament, això significa tractar d’imbècils als espanyols, com a éssers incapaços de viatjar a llocs on la llengua de retolació no sigui “la lengua del imperio”.  

En segon lloc els senyors de la “Mesa del  Turismo” desconeixen la situació d’excel·lència turística de Catalunya,  que s’ha refermat en els darrers anys com a primera destinació del turisme estranger a l’estat espanyol (tot i sentir-se descol·locats, segons ells) i com a segona en turisme espanyol.

Segurament, això és justament el que no els agrada gens.  

Carles Herrera

Més enllà del propi fet inqualificable de deixar a ciutadans i ciutadanes (malalts, avis i nens inclosos) sense llum durant més de dos dies, de produir  greus perjudicis a comerciants i empreses, i de la imatge de tercer món donada als nombrosos turistes que visiten Barcelona, i deixant de banda que es tracta d’un més dels problemes derivats de la nostra falta d’estat propi, juntament amb els problemes aeroportuaris i de la xarxa de trens que venim patint els darrers anys,  voldria donar la meva opinió sobre com s’ha de compensar als ciutadans barcelonins  privats aquests dies de un servei bàsic com ho és l’energia elèctrica. 

I penso més en la ciutadana d’edat avançada que viu sola, o amb la família que no podrà realitzar cap  tipus de reclamació per que no te factures dels iogurts i del lluç que han hagut de llençar  juntament amb tot allò que tenien a les seves neveres. De la gent que no s’ha pogut dutxar o secar el cabell, o treure el cotxe del seu aparcament subterrani per anar a treballar fora de la ciutat. Dels que no han pogut cuinar condemnats a un sopar fred a les fosques , sense poder llegir ni  veure la televisió, sense ventiladors ni aire condicionat.  

– Com es pensa compensar a tots aquests usuaris per  tota aquesta misèria viscuda? 

Està clar que, de millor o pitjor manera les empreses i els comerços podran reclamar per uns perjudicis demostrable: hores de treball perdudes, reducció de vendes, factures de bens de consum inutilitzats per manca de fred, etcètera. Però la resta de ciutadans no podran reclamar ni a FECSA-ENDESA ni a RED ELECTRICA ESPAÑOLA per tots aquests greus perjudicis i molèsties  patits en aquests darrers dies. 

La única manera possible de compensar-los és que el Govern de la Generalitat,  en l’expedient que s’incoï  contra els responsables,  i a més de les altres sancions que corresponguin, els obligui a subministrar als usuaris afectats l’energia elèctrica gratuïta durant els propers dos anys, sobre la base del seu consum mitjà dels darrers 12 mesos.  

Si no es fa d’aquesta manera, si sols s’imposa una sanció econòmica i s’atenen les reclamacions d’empreses i comerços (que mai satisfaran senceres les seves pèrdues) deixant de banda al ciutadà normal que ja n’està fart  per la  manca de tots els serveis bàsics (trens  i energia incloses) , es perdrà una oportunitat magnífica per que puguin apreciar  que el seu govern els hi és proper i els hi resulta útil.  Per cert, cal també prendre  les mesures coercitives necessàries  sobre les dues empreses espanyoles responsables per que això no torni a passar.    

Carles Herrera.

Sembla mentida que una persona amb formació jurídica, que pertanyi al poder judicial d’un país democràtic sigui capaç de fer una bestiesa semblant com la de segrestar una publicació.

Esborrona pensar que puguis ser processat per exercir el teu legítim dret d’enfotre-te’n del fill d’un rei i de la seva muller.

- Coneix el magistrat Del Olmo la diferència entre animus iocandi i animus injuriandi, bàsica per poder distingir quan pot apreciar-se delicte d’injúries o no?

Entre nosaltres, no deixa de ser medieval que existeixi aquesta tipologia de delicte al codi penal espanyol. El rei i la seva família, com qualsevol ciutadà, si se senten ofesos en el seu honor, que exerceixin el seu dret legítim de demandar a qui, segons el seu criteri, els hagi pogut ofendre.

Però la llei espanyola és aquesta, i en el cas de la portada de “El Jueves” no pot apreciar-se, en base als antecedents, la doctrina i la jurisprudència dels tribunals Suprem i Constitucional, l’existència de l’ànim d’ofendre i si, en tot cas, la de burla i mofa, amb les quals no completaríem el tipus delictual de l’article 490.3 del Codi penal.

Llavors, - per què ha actuat d’aquesta manera sabent que aquests fets no poden significar mai cap tipus de condemna amb la vigent legislació?

Fa uns mesos veiem com la població i els  governs de països islàmics s’enfurismaven d’allò més per l’aparició en un diari danès d’una caricatura del seu estimat profeta Mahoma  amb una bomba a la mà, mentre que  a nosaltres ens va semblar que es tractava del dret a expressar-se lliurement.

Esperem que aquesta calentor monàrquica del jutge Del Olmo, no desemboqui en la creació d’una  madraza monàrquico-integrista a l’Audiència Nacional on es formin terroristes borbonico-suicides.

En qualsevol cas, penso que divendres a la tarda s’hagués hagut de reunir, amb caràcter d’urgència el Tribunal Constitucional per tal d’anular l’auto judicial, i evitar d’aquesta manera la vulneració efectiva del dret constitucional a la llibertat d’expressió.

Per cert, el que si que podia ser considerat com injuries a la Corona i en canvi cap jutge de l’Audiència Nacional hi va intervenir son aquestes manifestacions del Losantos a la COPE:

“Estamos, pues, ante un golpe de Estado perpetrado desde el Gobierno de Madrid y desde el Gobierno y el Parlamento catalanes contra el Estado y contra la Nación española. (…)Como el de Primo en 1923 que liquidó el régimen de la monarquía constitucional ideado por Cánovas, nace también en Barcelona y a la sombra de las grandes empresas y fortunas catalanas. (…) Este Golpe de Estado cuenta también, como el de entonces, con el respaldo del Rey, al que los socialistas echaron luego la culpa de la implantación de un régimen dictatorial del que ellos mismos se apresuraron a formar parte. Largo Caballero y Prieto, que colaboraron con la dictadura de Primo de Rivera, el primero nada menos que como Secretario de Estado de Trabajo, fueron los mismos que condenaron al exilio y luego a la ignominia a Alfonso XIII y los mismos que en 1934 perpetraron junto a ERC el Golpe de Estado que, de hecho, dio origen a la guerra civil. La Historia tampoco enseña nada a las dinastías.”

Pot ser van trobar-ho massa iocandi.

Carles Herrera, Salou 22 de juliol de 2007 

Si algun dia Catalunya accedeix a la seva independència i es constitueix en un estat propi  dins de la Unió Europea, serà perquè en aquell moment  existirà una majoria social que s’expressarà en aquest sentit en un referèndum, conformant una majoria electoral que, legalment,  ho farà possible. 

Prèviament, però, caldrà que a partir d’unes  eleccions es constitueixi un Parlament de Catalunya en el que la majoria dels diputats i diputades  donin  suport a la formació d’un govern que determini, com a primer objectiu,  la consulta als catalans sobre la seva voluntat de que Catalunya esdevingui una nació amb  estat propi. 

Ara per ara sols un partit planteja aquest objectiu pel país. I en aquest objectiu tots els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya hi estem d’acord. Les úniques diferències que han aparegut recentment (Reagrupament.cat i Esquerra independentista) són merament tàctiques i intenten expressar, amb millor o pitjor fortuna,  de quina manera arribar a conformar aquesta indispensable majoria social.   

Doncs bé,  parlem de tàctiques. 

Segons Esquerra independentista l’assumpte deu estar molt madur ja que, segons diuen, “mai com abans el projecte de constitució d’un Estat català havia tingut tant suport social”.  No sé si es basen amb resultats electorals, en enquestes o si es tracta de pur instint olfactiu. Les úniques dades objectives són els resultats electorals, segons els quals, el moment àlgid fou el març de 2004, quan Josep-Lluís Carod-Rovira  encapçalà la llista d’ERC al Congrés de Diputats espanyol, amb gairebé 640.000 vots, i no pas ara.

Pel que fa a les enquestes, cal la lectura dels  Baròmetres d’opinió política que realitza periòdicament el Centre d’Estudis d’Opinió, de la qual resulta que al març del 2006 un 41,9 per cent dels 2.100 enquestats es declarava únicament català o més català que espanyol, mentre que al juny del 2007 la xifra és del 33,2 %.

Per això resulta xocant l’afirmació d’aquest corrent d’Esquerra quan indica que “mentre les adhesions a l’opció sobiranista i de progrés creixen, Esquerra està perdent suport social per la pèrdua d’ambició política i de caràcter independentista”

Per els companys de Reagrupament.cat  cal efectuar el  “disseny d’una estratègia per la creació d’un Estat català independent a mitjà termini” La seva tàctica passava per haver format govern amb CiU desprès de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat més de novembre. Si hi ha qualsevol altre motiu de dissensió jo no l’he sabut veure “ni al planeta ni en cap dels seus satèl·lits”.

Segons el meu parer, es tracta de dues tàctiques velles, caduques i que mai han donat fruit. Els 638.000 vots de març 2004  que són el nostre sostre electoral, van ser  possibles gràcies a  que es va saber  agrupar un ample  ventall de sensibilitats soberanistes, progressistes, de demòcrates radicals (en el sentit  polític de la paraula) que ens veien com els gestors més honrats i eficients, democràticament parlant, de la malmenada “cosa pública” catalana. Gent  molt variada que va confiar  en el projecte d’ERC com un  canvi, tant en les maneres  com en el valor dels resultats de la gestió, tornant-la alhora més propera i més eficient, sense, per això, deixar de banda  la via democràtica a l’alliberament nacional.

El que cal doncs, com a única tàctica per arribar a constituir una majoria social per la independència, es sumar noves sensibilitats i persones al projecte, i no enrocar-se de nou en la maldestra política de partit minoritari dels anys 80 i 90.

Fa escassament una i tres setmanes que els que defensem un model democràtic social i participatiu, i que a més com a catalans no ens queda altre remei que ser independentistes, contemplàvem extasiats com un gairebé 84 % dels francesos participaven a les eleccions presidencials en primera i segona volta. – Quina enveja i en quants sentits !

- Com és possible que donem per molt bona una abstenció del 36 per cent i ens quedem tant tranquils? – Quina és la causa d’aquesta baixísima participació dels ciutadans catalans?

La dues preguntes tenen una mateixa resposta: els nostres partits i els nostres polítics són molt poc ambiciosos en la implicació dels votants en la política, i ja els està bé. Això, o bé que tots plegats són incapaços de mobilitzar a l’electorat, per més voluntat que hi posin.

Un dels factors desencadenants d’una elevada participació és la polarització política. Quant aquesta és dona en la situació política d’un país democràtic, la participació electoral acostuma a pujar de mitjana entre 8 i 12 punts. A les eleccions espanyoles de març de 2004, amb una situació de polarització màxima, la participació electoral a Catalunya va ser del 76 % (a Reus del 72 %) un punt menys que en el conjunt d'Espanya, i un 5 % menys que a la comunitat de Madrid.

Quatre anys abans, però, en les eleccions que van donar la majoria absoluta a Aznar, a Catalunya va votar només el 64 % ( a Reus el 6o %). És a dir, el factor “polarització” va suposar un increment de 12 punts a Catalunya (igual que a Reus). D’aquí que Ana Botella manifestés la nit electoral del 2004:

-“Cuando vi la participación de Catalunya ya supe que habíamos perdido”.

Catalunya no ha superat mai el llindar del 80 % de participació en cap tipus de contesa electoral, excepte les generals del 1982. . Constituïm una societat en la que un de cada quatre electors no va a votar mai.

Alguns teòrics parlen de la teoria del vot dual, segons la qual el votant català no sempre vota el mateix, i que ho fa segons quin tipus d’elecció es tracti. D’aquesta manera justifiquen que en cas d’eleccions espanyoles hagi guanyat sempre el PSC i en les eleccions al Parlament de Catalunya el primer partit des de 1980 hagi estat sempre CiU.

Altres parlen del fenomen de l’abstenció diferencial, segons la qual, hi ha una part de votants catalans que s’absté en les eleccions al Parlament de Catalunya, per diverses raons. Però no estic del tot d’acord amb aquesta teoria. Una abstenció semblant es repeteix a les eleccions municipals.

Podem veure en el quadre adjunt la participació dels catalans en les 6 darreres eleccions espanyoles i al Parlament de Catalunya, que exceptuant la comparativa - espanyoles 2000 catalanes 2003 - serviria per donar la raó als defensors d’aquesta específica abstenció a la catalana.

Les participacions mitjanes són:

Espanyoles: 71,67 %

Catalanes: 59,33 %

Municipals: 62,5 %

És a dir, la diferència entre la participació a les eleccions al Parlament de Catalunya i les municipals, en les darreres 6 eleccions sols és poc més de 3 punts.

I Reus?

La participació a Reus és sempre molt inferior a la general de Catalunya. Veieu-ho en aquest quadre que reflexa els resultats de participació en les darreres eleccions municipals.

I ara comparem-ho amb la participació en les eleccions al Parlament de Catalunya,

Reus sempre per sota de la mitjana catalana de participació.

Us atreviríeu a indicar-ne les causes ?

Carles Herrera

Reus, 15 de maig de 2007

El neocon Sarkozy ha guanyat a la socialista Royal i serà el proper President de la República Francesa. Si es tractés d’Itàlia o d’Alemanya, la notícia no seria important, doncs, en aquests països, el president de la república gairebé no te poders –una mena de borbó espanyol en versió republicana-. La Constitució francesa de 1958, que instaura la Cinquena República, - feta a la seva mida pel General Degaulle- és l’origen de l’actual règim presidencialista. El Títol segon d’aquesta constitució estableix un seguit de funcions presidencials que gairebé superen les del President dels Estats Units.

Les principals conseqüències en política internacional seran un manifest alineament de França amb les polítiques de la Casa Blanca. Per dir-ho gràficament, si avui es fes la foto de les Açores abans d’envair l’Iraq, hi hauria un quart convidat. Si aleshores Aznar i Blair varen crear una clara divisió en el si de la política internacional europea, ara aquesta es veuria incrementada i es produiria, a més, el trencament de l’eix franco-alemany . Ara Merkel ha de jugar ara un important paper de contenció de Sarkozy a Brussel·les i haurà de mirar al sud per cercar-hi la complicitat d’Itàlia i d’Espanya, tot esperant que si Cameron arriba a ser primer ministre al Regne Unit s’uneixi en aquesta voluntat de construir una política internacional pròpia des de la Unió Europea que no segueixi el dictat dels republicans americans, amb el conflicte amb Iran a l’horitzó.

En clau interna francesa, la elevada participació a la segona volta, deixa prou clares dues coses. La primera que l’electorat d’extrema dreta, fent cas omís a Le Pen, a anat a votar a Sarkozy. La segona, que l’electorat de Bayrou ha actuat de manera dividida. Caldrà veure com es desenvolupen les eleccions legislatives dels propers 10 i 17 de juny, però tot fa pensar que un escenari de govern de coalició de socialistes i centristes seria el menys dolent. Una versió de la famosa cohabitació entre president i govern, però aquest cop a la inversa, es a dir un president de dretes i un govern de centre esquerra.

També caldrà veure què passarà en el si del PS francès De moment, en caure derrotada Ségolène Royal, ja s’han alçat veus contra el seu lideratge, principalment les de . Laurent Fabius i Dominique Strauss-Kahn indicant que el PS « n’avai pas convaincu suffisamment que [sa] candidate pouvait être chef de l’Etat». Però això sols és el principi.

Carles Herrera

Reus, 7 de maig de 2007

Coincideixo amb una part del missatge llençat pel President Maragall en les seves recents declaracions a “L’avenç” i al diari italià Europa.

Europa és el diari oficial del partit de centre-esquerra italià La Margherita, actualment a la coalició que lidera el govern italià juntament amb els Demòcrates d’Esquerres, el sector eurocomunista de l’ex PCI, i que treballen units en la idea de la futura constitució del Partit Demòcrata Europeu, a imatge i semblança ideològica del seu homònim nord-americà.

Més enllà dels seus comentaris sobre Zapatero i el procés d’aprovació del nostre malferit Estatut, el que més m’ha interessat de les seves propostes han estat les “margallianes” aportacions a l’entorn del Partit Demòcrata Europeu i, el que més m’ha sorprès ha estat l’agilitat política de Pascual Maragall passant per davant, ideològica i estratègicament, de tots els altres socialistes, catalans, espanyols, bascos, gallecs i portuguesos, com a pioner públic de l’idea a la península Ibérica.

El Partit Demòcrata Europeu neix a Italia encapçalada per Romano Prodi (actual primer ministre italià) i Francesco Rutelli (exalcalde de Roma) i ben aviat si suma el centrista francès François Bayrou. Ara, els tres polítics, bons amics personals de Maragall, comencen a buscar aliances per donar contingut i estructura a nivell europeu al PDE.

Ja fa temps que s’està debatent si el patró clàssic d’organització de l'esquerra europea és vàlid per aplicar polítiques progressistes a l’Europa del segle XXI. Si cal continuar amb partits de model centralitzat i disciplinat (hereus de l’estructura de partit leninista) o cal avançar cap a partits menys ideologitzats, més oberts i plurals, capaços de connectar transversalment amb tots els segments socials.

No és casual que sigui a Itàlia on les forces de centre-esquerra i d’esquerra comencin a fer les primeres passes cal al PDE. Allà les estructures internes dels partits, com a conseqüència de la profunda crisi de l’antic model polític dels anys noranta, són més dèbils i els “homes de l’aparell” no tenen la força ni els interessos generats en els partits d’esquerra d’altres països europeus.

No deixa de ser sorprenent que a França, la presidenciable Ségolène Royal, hagi dut a terme la seva campanya des de les primàries al sí del PSF, fins a la definitiva segona volta, sense comptar amb l’aparell del partit.

Ara bé, la meva posició és, de moment, d’un cert escepticisme cap aquesta opció política estratègica per dues raons. La primera per que no queda prou clara quina és la frontera ideològica per la banda dreta. La segona, molt més important, consisteix en aclarir quina serà la posició del PDE respecte al dret d’autodeterminació democràtic dels països sense estat, un cop els seus parlaments majoritàriament donin suport a la seva independència i els seus ciutadans ho ratifiquin amb un plebiscit.

Si el PDE accepta en els seus postulats aquest dret, no crec que hi haguessin problemes per tal que l’Aliança Lliure Europea (ALE), de la que formen part ERC i l’Scottish Nacional Party, donés un pas endavant cap a la unificació en una sola força política europea de centre-esquerra.

Per que el projecte tingui èxit, però, cal observar quins seran els posicionaments dels diferents partits socialistes europeus, i ara per ara, penso que el PDE no els il·lusiona pas gaire.

Carles Herrera

Reus, 29 d’abril de 2007

g) Anglaterra

El Partit Conservador al Regne Unit és el partit del món més antic que segueix en actiu en l'actualitat, ja que és descendent directe del Partit Tory, una de les dues formacions polítiques britàniques nascudes al segle XVIII.

No m’estendré en les polítiques repressives dels conservadors anglesos a l’Ulster als anys 60, 70 i 80 dels segle XX, però les actuacions de Douglas-Home, (1963-64) Edwart Heath (1970-74) i Margaret Thatcher (1979-1990) es basaven únicament en l’ús de la força i la utilització de l’exercit britànic per la solució del conflicte. L’amistat de la Dama de Ferro amb el sanguinari dictador xilè Augusto Pinochet serveix també per il·lustrar certes posicions de la dreta anglesa en aquells anys.

Durant el mandat del laborista Anthoni Blair, els conservadors pateixen una forta crisi de lideratge, resolta finalment a finals del 2005 amb l’elecció de David Cameron, que substitueix a William Hague al capdavant del partit.

Penso que Cameron representa uns valors i una manera de fer diferent a la dels seus antecessors conservadors i és, en aquests moments, l’esperança d’una dreta moderna i democràtica pels lliberals anglesos, i per extensió a la resta dels lliberals europeus. Cameron sap que per guanyar el centre polític (únic camí per ser guanyador) ha d’efectuar un canvi radical en la política del seu partit i, fins ara, ho ha fet de manera clara i contundent, hàbilment assessorat pel seu amic George Osborne.

Cameron, que comença canviant el logotip del partit de la vella torxa a l’esbós d’un arbre, utilitza un llenguatge i unes expressions impròpies dels conservadors com "social justice", "good healthcare and good housing", "ending global poverty" o "great environmental threats" que en ocasions pot fer pensar, fins i tot, que es tracta d'un polític de tall socialdemòcrata. Us recomano que visiteu el seu blog.

A Anglaterra l’extrema dreta no gaudia de cap tipus de representació política fins que al maig del 2006, l’ultradretà Partit Nacional Britànic, aconsegueix 32 regidors en diferents ajuntaments del país. Amb un discurs xenòfob de clar contingut racista ha experimentat un important augment a les urnes, malgrat que el sistema electoral majoritari del Regne Unit, fa del tot impossible que obtingui, ara per ara, representació parlamentària als Comuns.

h) Alemanya

La dreta lliberal alemanya, juntament amb la del Regne Unit, es caracteritza per aportar, dins d’un context democràtic, els models i valors conservadors europeus.

La CDU (Democràcia Cristiana) de la cancellera Àngela Merkel (en coalició al govern federal amb els socialdemòcrates de l’SPD) representa una visió moderada i plenament europeista de la dreta al nostre continent, heretada de les darreres experiències de govern social cristià del canceller Helmut Kohl (1982-1998).

En clara contraposició a la moderació del partit de dretes majoritari, l’extrema dreta alemanya al voltant del NPD ha sofert un fort increment en les darreres eleccions federals, als territoris de l’antiga RDA, unificats amb els de la República Federal.

En les eleccions al Parlament regional de Dresden, l’NPD va obtenir un èxit especialment notable entre els electors joves. El 21% dels homes menors de 30 anys va votar l'extrema dreta. Entre els joves d'ambdós sexes que acudien per primera vegada a les urnes, el partit va obtenir el 20% dels vots. Recomano la lectura de l’excel·lent article de Wolfgang Radléwitz i Christian Lange sobre les causes de l’increment de l’extrema dreta a l’antiga Alemanya de l’est.

Carles Herrera

Reus, 15 d'abril de 2007

d) Àustria:

El Österreichische Volkspartei (ÖVP, Partit Popular d’Àustria) és un partit fundat en acabar la segona guerra mundial. D’ideologia catòlica i conservadora tradicionalment havia ocupat l’espai del centre dreta a la política austríaca. Després de les eleccions de 1999 pacten un govern de coalició amb el partit d’extrema dreta Freiheitliche Partei Österreichs de Jorg Haider. Aquell fet va provocar aleshores una forta indignació a tota Europa i la UE va plantejar l’adopció de sancions que arribaven a plantejar una clàusula d’exclusió del país alpí. Els neo nazis austríacs van obtenir aleshores un 27 % dels vots.

e) Bèlgica:

Distingirem entre la comunitat valona i la flamenca. En aquesta última, en lluita per la seva reivindicació nacional, hi trobem un partit d’extrema dreta, el Vlaams Belang, racista i xenòfob, que en les darreres eleccions municipals del 2006 va obtenir el 20 % dels vots. El Vlaams Blok (antiga denominació abans de ser considerat il·legal) , des de la seva posició populista i gairebé feixista, reclama la independència de Flandes. L’esquerra independentista, a Flandes, esta organitzada al voltant del partit Spirit que forma part de l’Aliança Lliure Europea, juntament amb Esquerra Republicana, i que en les mateixes eleccions va obtenir un 17 % dels vots.

El centre dreta a Flandes, es troba representat pels democristians del CDV (Christen-Democratisch en Vlaams) i la dreta conservadora, el VLD (Vlaamse Liberalen en Democraten) que cada cop incorpora al seu programa més propostes populistes del Vlaams Blok.

A la part francòfona trobem també un partit d’extrema dreta, el Front Nacional, a imatge i semblança del seu homòleg francès i un partit de centre-dreta laic anomenat Mouvement Réformateur (MR) que no enllaçaria amb els corrents neocons que com veiem s’imposen a la dreta europea.

f) Grècia.

La dreta grega governa amb una còmoda majoria absoluta des de l’any 2004, desprès d’onze anys de governs socialistes. El partit Nova Democràcia comandada per Kostas Karamanlis, representa un ideari molt conservador, en línia amb el PP espanyol i la UMP francesa.

En el proper capítol parlaré dels dos grans partits conservadors europeus, els conservadors anglesos i els democristians alemanys, així com d’una panoràmica de la dreta escandinava.

El darrer capítol tractarà dels grups parlamentaris de la dreta al Parlament europeu, les seves aliances i els seus alineaments.

Carles Herrera

Reus, 5 d’abril de 2007