SARKOZY
El neocon Sarkozy ha guanyat a la socialista
Royal i serà el proper President de la República Francesa. Si es tractés
d’Itàlia o d’Alemanya, la notícia no seria important, doncs, en aquests països,
el president de la república gairebé no te poders –una mena de borbó espanyol
en versió republicana-. La Constitució francesa de 1958, que instaura la
Cinquena República, - feta a la seva mida pel General Degaulle- és l’origen de
l’actual règim presidencialista. El Títol segon d’aquesta constitució estableix
un seguit de funcions presidencials que gairebé superen les del President dels
Estats Units.
En clau interna francesa, la elevada
participació a la segona volta, deixa prou clares dues coses. La primera que
l’electorat d’extrema dreta, fent cas omís a Le Pen, a anat a votar a Sarkozy.
La segona, que l’electorat de Bayrou ha actuat de manera dividida. Caldrà veure
com es desenvolupen les eleccions legislatives dels propers 10 i 17 de juny,
però tot fa pensar que un escenari de govern de coalició de socialistes i
centristes seria el menys dolent. Una versió de la famosa cohabitació entre
president i govern, però aquest cop a la inversa, es a dir un president de
dretes i un govern de centre esquerra.
També caldrà veure què passarà en el si del PS
francès De moment, en caure derrotada Ségolène Royal, ja s’han alçat veus
contra el seu lideratge, principalment les de . Laurent
Fabius i Dominique Strauss-Kahn indicant que el PS « n’avai pas convaincu suffisamment que [sa] candidate
pouvait être chef de l’Etat». Però això sols és el principi.
Reus, 7 de maig de 2007
MARAGALL I EL PARTIT DEMÒCRATA EUROPEU
Coincideixo amb una part del missatge llençat
pel President Maragall en les seves recents declaracions a “L’avenç” i al diari italià Europa.
Europa és el diari oficial del partit de centre-esquerra italià La Margherita, actualment a la coalició que lidera el govern italià juntament amb els Demòcrates d’Esquerres, el sector eurocomunista de l’ex PCI, i que treballen units en la idea de la futura constitució del Partit Demòcrata Europeu, a imatge i semblança ideològica del seu homònim nord-americà.
Més enllà dels seus comentaris sobre Zapatero
i el procés d’aprovació del nostre
malferit Estatut, el que més m’ha
interessat de les seves propostes han
estat les “margallianes” aportacions a
l’entorn del Partit Demòcrata Europeu i, el que més m’ha sorprès ha estat
l’agilitat política de Pascual Maragall passant per davant, ideològica i
estratègicament, de tots els altres socialistes,
catalans, espanyols, bascos, gallecs i
portuguesos, com a pioner públic de l’idea a la península Ibérica.
El Partit Demòcrata Europeu neix a Italia encapçalada
per Romano Prodi (actual primer ministre
italià) i Francesco Rutelli (exalcalde de Roma) i ben aviat si suma el centrista
francès François Bayrou. Ara, els tres polítics,
bons amics personals de Maragall, comencen a buscar aliances per donar contingut
i estructura a nivell europeu al PDE.
Ja fa temps que s’està debatent si el patró clàssic d’organització de l'esquerra europea és vàlid per aplicar polítiques progressistes a l’Europa del segle XXI. Si cal continuar amb partits de model centralitzat i disciplinat (hereus de l’estructura de partit leninista) o cal avançar cap a partits menys ideologitzats, més oberts i plurals, capaços de connectar transversalment amb tots els segments socials.
No és casual que sigui a Itàlia on les forces
de centre-esquerra i d’esquerra comencin a fer les primeres passes cal al PDE.
Allà les estructures internes dels partits, com a conseqüència de la profunda
crisi de l’antic model polític dels anys
noranta, són més dèbils i els “homes de l’aparell” no tenen la força ni els
interessos generats en els partits d’esquerra d’altres països europeus.
No deixa de ser sorprenent que a França, la
presidenciable Ségolène Royal, hagi dut a terme la seva campanya des de les primàries
al sí del PSF, fins a la definitiva segona volta, sense comptar amb l’aparell
del partit.
Ara bé, la meva posició és, de moment, d’un
cert escepticisme cap aquesta opció política estratègica per dues raons. La
primera per que no queda prou clara quina és la frontera ideològica per la banda
dreta. La segona, molt més important, consisteix en aclarir quina serà la
posició del PDE respecte al dret d’autodeterminació democràtic dels països
sense estat, un cop els seus parlaments majoritàriament donin suport a la seva
independència i els seus ciutadans ho ratifiquin amb un plebiscit.
Si el PDE accepta en els seus postulats
aquest dret, no crec que hi haguessin problemes per tal que l’Aliança Lliure
Europea (ALE), de la que formen part ERC i l’Scottish Nacional Party, donés un
pas endavant cap a la unificació en una sola força política europea de
centre-esquerra.
Per que el projecte tingui èxit, però, cal
observar quins seran els posicionaments dels diferents partits socialistes
europeus, i ara per ara, penso que el
PDE no els il·lusiona pas gaire.
Carles Herrera
Reus, 29 d’abril de 2007
PANORÀMICA DE L'ACTUAL DRETA EUROPEA (III)
g) Anglaterra
El Partit Conservador al Regne Unit
és el partit del món més antic que segueix en actiu en l'actualitat, ja que és
descendent directe del Partit Tory, una de les dues formacions
polítiques britàniques nascudes al segle XVIII.
No m’estendré en les polítiques repressives
dels conservadors anglesos a l’Ulster
als anys 60, 70 i 80 dels segle XX, però
les actuacions de Douglas-Home,
(1963-64) Edwart Heath (1970-74) i Margaret Thatcher (1979-1990) es basaven
únicament en l’ús de la força i la utilització de l’exercit britànic per la
solució del conflicte. L’amistat de la Dama de Ferro amb el sanguinari dictador
xilè Augusto Pinochet serveix també per il·lustrar certes posicions de la dreta
anglesa en aquells anys.
Durant
el mandat del laborista Anthoni Blair, els conservadors pateixen una forta
crisi de lideratge, resolta finalment a finals del 2005 amb l’elecció de David
Cameron, que substitueix a William
Hague al capdavant del partit.
Penso
que Cameron representa uns valors i una manera de fer diferent a la dels seus
antecessors conservadors i és, en aquests moments, l’esperança d’una dreta
moderna i democràtica pels lliberals anglesos, i per extensió a la resta dels
lliberals europeus. Cameron sap que per guanyar el centre polític (únic camí
per ser guanyador) ha d’efectuar un canvi radical en la política del seu partit
i, fins ara, ho ha fet de manera clara i contundent, hàbilment assessorat pel
seu amic George Osborne.
Cameron, que comença canviant el logotip del partit de la vella
torxa a l’esbós d’un arbre, utilitza un llenguatge i unes expressions impròpies dels conservadors com "social
justice", "good healthcare and good housing", "ending
global poverty" o "great environmental threats" que
en ocasions pot fer pensar, fins i tot, que es tracta d'un polític de tall
socialdemòcrata. Us recomano que
visiteu el seu blog.
A Anglaterra l’extrema dreta no gaudia de cap tipus de representació política fins que al maig del 2006, l’ultradretà Partit Nacional Britànic, aconsegueix 32 regidors en diferents ajuntaments del país. Amb un discurs xenòfob de clar contingut racista ha experimentat un important augment a les urnes, malgrat que el sistema electoral majoritari del Regne Unit, fa del tot impossible que obtingui, ara per ara, representació parlamentària als Comuns.
h) Alemanya
La dreta lliberal alemanya, juntament amb la del Regne Unit, es
caracteritza per aportar, dins d’un context democràtic, els models i valors
conservadors europeus.
La CDU (Democràcia Cristiana) de
la cancellera Àngela Merkel (en coalició al govern federal amb els
socialdemòcrates de l’SPD) representa una visió moderada i plenament europeista
de la dreta al nostre continent, heretada de les darreres experiències de
govern social cristià del canceller Helmut
Kohl (1982-1998).
En clara contraposició a la
moderació del partit de dretes majoritari, l’extrema dreta alemanya al voltant
del NPD ha sofert un fort increment en
les darreres eleccions federals, als territoris de l’antiga RDA, unificats amb
els de la República Federal.
En les eleccions al Parlament
regional de Dresden, l’NPD va obtenir un èxit especialment notable entre els electors joves.
El 21% dels homes menors de 30 anys va votar l'extrema dreta. Entre els joves
d'ambdós sexes que acudien per primera vegada a les urnes, el partit va obtenir
el 20% dels vots. Recomano la lectura de l’excel·lent article de Wolfgang
Radléwitz i Christian Lange sobre les causes de l’increment de l’extrema dreta
a l’antiga Alemanya de l’est.
Carles Herrera
Reus, 15 d'abril de 2007
PANORÀMICA DE L’ACTUAL DRETA EUROPEA (II)
d) Àustria:
El Österreichische Volkspartei (ÖVP,
Partit Popular d’Àustria) és un partit
fundat en acabar la segona guerra mundial. D’ideologia catòlica i conservadora
tradicionalment havia ocupat l’espai del centre dreta a la política
austríaca. Després de les eleccions de
1999 pacten un govern de coalició amb el partit d’extrema dreta Freiheitliche
Partei Österreichs de Jorg
Haider. Aquell fet va provocar aleshores
una forta indignació a tota Europa i la UE va plantejar l’adopció de sancions
que arribaven a plantejar una clàusula d’exclusió del país alpí. Els neo nazis austríacs van obtenir aleshores
un 27 % dels vots.
Distingirem
entre la comunitat valona i la flamenca. En aquesta última, en lluita per la
seva reivindicació nacional, hi trobem un partit d’extrema dreta, el Vlaams Belang, racista i xenòfob, que en les darreres eleccions municipals del
2006 va obtenir el 20 % dels vots. El Vlaams Blok (antiga denominació abans de
ser considerat il·legal) , des de la seva posició populista i gairebé feixista, reclama la independència de
Flandes. L’esquerra independentista, a Flandes, esta organitzada al voltant del
partit Spirit que forma part de l’Aliança
Lliure Europea, juntament amb Esquerra Republicana, i que en les mateixes
eleccions va obtenir un 17 % dels vots.
El centre dreta a
Flandes, es troba representat pels democristians del CDV (Christen-Democratisch
en Vlaams) i la dreta conservadora, el
VLD (Vlaamse Liberalen en Democraten) que cada cop incorpora al seu programa més propostes populistes del Vlaams Blok.
A la part francòfona
trobem també un partit d’extrema dreta, el Front
Nacional, a imatge i semblança del seu homòleg francès i un partit de centre-dreta laic anomenat Mouvement Réformateur (MR) que no enllaçaria amb
els corrents neocons que com veiem s’imposen a la dreta europea.
f) Grècia.
La dreta grega governa amb una
còmoda majoria absoluta des de l’any 2004, desprès d’onze anys de governs
socialistes. El partit Nova Democràcia comandada per Kostas Karamanlis, representa
un ideari molt conservador, en línia amb el PP espanyol i la UMP francesa.
En el proper
capítol parlaré dels dos grans partits conservadors europeus, els
conservadors anglesos i els democristians alemanys, així com d’una panoràmica
de la dreta escandinava.
Carles Herrera
Reus, 5 d’abril de 2007
PANORÀMICA DE L’ACTUAL DRETA EUROPEA (I)
L’actual posicionament del Partit Popular com a dreta ultra catòlica i ultra nacionalista, disposada a afavorir la fractura social per tal d’ocupar de nou el poder polític a Espanya, s’acostuma a veure per alguns analistes com un fenomen exclusivament espanyol. Si be històricament els partits espanyols de dreta, en situacions de democràcia formal, han estat sempre uns mal perdedors (1936, 1993 i 2004), en l’actual situació política mundial, la dreta europea ha entrat en una nova fase, molt diferent de la de la segona meitat del segle XX, esdevenint un agent directe de la globalització, ja estiguin al poder o l’oposició, en plena sintonia i alineament amb els neocons nord-americans.
Un anàlisi ràpid
dels partits de dreta europeus ens dona aquesta panoràmica:
b) Itàlia: Actualment a l’oposició, Silvio Berlusconi, fundador del partit de dreta populista Forza Itàlia, va governar amb coalició amb els neo-feixistes d’Alleanza nazionale de Gianfranco Fini, els períodes de 1994-1995 i 2000-2006.
c) Polònia: Governada
pels patètics bessons Lech y Jaroslaw Kaczynski, ultradretans
i ultracatòlics, que en l’actualitat pretenen organitzar una cacera de bruixes
respecte a tots aquells polonesos que, d’una manera o altra, van col·laborar
amb l’antic règim comunista i comencen a implantar polítiques que retallen
drets personals als homosexuals, impedint-los, per exemple, exercir com a
professors. Estan integrats al Grup Parlamentari europeu Unió per l'Europa de les Nacions-
(que malgrat el que el seu nom pugui semblar, agrupa a diversos partits
ultraconservadors europeus) Compten amb el suport d’una emissora de radio feta
a imatge de la COPE, anomenada Radio Maria, de d’on es practica
una veritable persecució contra jueus, ex-comunistes, progressistes i
lliberals. Si la UE no ho impedeix, Polònia ven aviat serà un seriós problema
per tots.
En el segon capítol
analitzaré la dreta a Àustria, Bèlgica i Grècia.
Reus, 30 de març de
2007
HUGO CHAVEZ
A les eleccions democràtiques a la presidència de Veneçuela del passat diumenge, Hugo Chavez ha guanyat, amb rotunditat, al líder de l’oposició Manuel Rosales,
(resultats:http://www.cne.gov.ve/divulgacionPresidencial/resultado_nacional.php ) i d’aquesta manera encara un nou mandat com a President de la República.
Chavez arribà a la presidència l’any 1999 desprès d’haver guanyat, també democràticament les eleccions del dia 6 de desembre de 1998, amb un 56 % dels vots vàlids del veneçolans.
Des d’aleshores ha desenvolupat una política populista, d’estil cabdillista (molt a la manera sud-americana) però amb evidents avenços i conquestes en matèria de drets socials cap els sectors més desfavorits de la societat veneçolana, que són la majoria de la població.
País fundador de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) a la Conferència de Bagdad de 1960, Veneçuela és el sisè productor petrolífer del món, però malgrat això te una renda per càpita anual de 3.490 dòlars, el que la situa a la zona mitja dels països sud-americans, per sota de Xile i Argentina (4.360 i 4.220) i per sobre de Perú (2.140) i de Bolívia (900).
No voldria semblar un admirador de la manera de fer d’Hugo Chavez, però si crec que, davant de la campanya d’intoxicació contra ell seguida pel govern dels Estats Units i de la complicitat en la mateixa dels mitjans de comunicació de la dreta europea (també de la catalana, es clar, només cal llegir les cròniques de Joaquim Ibarz a La Vanguardia i les seves editorials) cal posar les coses al seu lloc.
Chavez és un militar (Tinent Coronel) que l’any 1992 encapçala un cop d’estat contra la presidència de Carlos Andrés Pérez, un polític socialdemòcrata que en el seu primer govern va assolir un gran creixement econòmic, però que en resultar guanyador en les eleccions de 1988 amb una considerable majoria, en contra del previst i de la seva promesa electoral, porta a terme una durísima política neolliberal que aprofundeix la diferència, ja extrema, entre rics i pobres. Això provoca una reacció popular que acaba amb l’anomenat Caracazo, una de les pitjors i més sagnants repressions de llatino-amèriaca al darrer quart del segle XX, amb més de 350 morts, alguns d’ells assassinats desprès de ser torturats i enterrats en foses comunes.
Desprès del seu pas per la presó, es amnistiat i prepara la seva candidatura a la presidència de Veneçuela que aconsegueix l’any 1999 i engega un ambiciós programa de reformes socials contra la pobresa i la corrupció, que comencen per la modificació de la Constitució de 1961 i que per primera vegada concedeix a les poblacions indígenes els seus drets lingüístics, ètnics, culturals i territorials.
Els sectors dretans del país comencen a sentir-se molestos amb el programa progressista engegat per Chavez i busquen la complicitat de l’Administració nord-americana de George Bush, amb l’ajuda del qual, amb la benedicció de l’església catòlica i amb la inestimable col•laboració del aleshores president espanyol José Maria Aznar, es provoca un cop d’estat. La imatge de Santiago de Xile de 1973 es reprodueix a Caracas.
La ràpida acció dels simpatitzants de Chavez, certes pressions internacionals i l’acció dels militars lleials al govern aconsegueixen que el president recuperi el seu lloc tres dies desprès.
Entre les moltes lleis de caràcter social destaca la Llei de Terres, aprovada en 2002 mitjançant un decret amb força de llei, aprovat prèviament per l'assemblea nacional, que determina l'expropiació de latifundis i terres improductives, per a donar-se-la a qui la vulgui treballar.
La llei (no podia ser d’altra manera) va tenir el ple suport dels camperols sense terres i assalariats, però fou criticada pels empresaris, terratinents, l'oposició veneçolana i pels Estats Units.
A Veneçuela hi ha llibertat de partits polítics, (http://pdba.georgetown.edu/Parties/Venezuela/desc.html), llibertat de premsa
EL NACIONAL Caracas www.el-nacional.com
EL UNIVERSAL Caracas www.eluniversal.com
TAL CUAL Caracas www.talcualdigital.com
ULTIMAS NOTICIAS Caracas www.ultimasnoticias.com.ve
EL MUNDO Caracas www.elmundo.com.ve
2001 Caracas www.2001.com.ve
ABRIL Caracas www.abril.com.ve
EL DIARIO DE CARACAS Caracas www.eldiariodecaracas.net
VEA Caracas www.diariovea.com.ve
PANORAMA Maracaibo www.panodi.com
LA VERDAD Maracaibo www.laverdad.com
EL CARABOBEÑO Valencia www.el-carabobeno.com
NOTITARDE Valencia www.notitarde.com
l’Assemblea constituent i la Presidència de la República s’escullen democràticament, i segons Amnistia Internacional la situació a Veneçuela es bona en comparació a països com Brasil, Colòmbia, Guatemala i Mèxic on van ser assassinats activistes que treballaven en l'eradicació de la pobresa i el foment del desenvolupament rural, sovint en zones aïllades, i a periodistes que informaven sobre temes com la corrupció. (http://web.amnesty.org/report2005/2am-index-esl)
- Per què doncs tanta pressió sobre la Veneçuela de Chavez?
- Quina por hem de tenir els demòcrates europeus d’aquest país sud-americà i del seu líder democràticament escollit pel seu poble?
Carles Herrera
Reus, 6 de desembre de 2006.
Reus, política i República
