Reus, política i República

En els darrers quatre  anys hem assistit estupefactes a que, mentre d’una banda el nostre electorat esperava la simplificació programàtica sota un mínim denominador comú, cosa que hagués possibilitat el manteniment o l’increment de vots cap a ERC;  de l’altre,  una minoria de la militància afectada per la síndrome del militant miop, per diversos factors, ha reivindicat  una major concreció i delimitació ideològiques i un retorn a llenguatges i actituds polítiques més pròpies de situacions d’oposició resistencial que no de partit d’electors i de govern.

Mentre que havíem de focalitzar la totalitat de les nostres energies per intentar  aglutinar el màxim número d’electors possible sota un mínim denominador comú, ens hem vist obligats,  pel nostre particular sistema assembleari, a apaivagar tensions internes amb el consegüent desgast tant intern com extern acompanyat d’una creixent  desorientació i desconfiança dels nostres  electors potencials. 

Però la síndrome de la miopia no s’acaba aquí. Almenys  dues de les candidatures que es presenten a les properes primàries creuen que convertint-nos de nou en un partit ideològic, els èxits estan assegurats i que el fracassos de les eleccions del  27 de maig de 2007 i del 9 de març d’enguany  rauen, entre d’altres ,  en l’escàs accent independentista de la direcció del partit. 

En tota l’historia de la ciència política no hi ha constància d’un partit polític que avanci electoralment   desprès de passar d’un partit d’electors a un partit ideològic. Tot al contrari. 

Carles Herrera

Reus, 8 d’abril de 2008