Reus, política i República

Intentaré en aquest post explicar quines són, segons el meu criteri, les causes del descens de vots d’ERC des de 2004 al 2008, basades bàsicament en les característiques orgàniques i organitzatives del nostre partit  en relació amb els fets polítics viscuts en aquests quatre anys.

L’any 2003 ERC fa un gir estratègic fonamental, donant les primeres passes  per passar de ser un partit ideològic a ser un partit d’electors (partit catch-all) , intentant aglutinar el màxim número d’electors possible sota un mínim denominador comú, el més reduït possible, per tal de ser capaç d’incloure'n  al major nombre.

A les eleccions del 2003 (municipals el maig  i del Parlament de Catalunya el novembre) i a les espanyoles del 2004, aquest mínim denominador comú  aglutinador de fins a 650.000 votants  és  un nou model de catalanisme  post Pujol  i el sentiment anti-PP.  L’independentisme no forma part d’aquest mínim denominador comú, ja que són molts els votants d’aquelles eleccions que no es  consideren exclusivament  independentistes.

Esquerra executa una  estratègia partidista de portes obertes en la qual, es pretén atraure al màxim número d’electors possible, més enllà inclús d’aquells que objectivament composen la base ideològica del partit. I aquesta estratègia de transició des d’un  partit de les idees  fins a un  partits dels electors  esdevé un èxit rotund.

Ara bé, en tot sistema de partits cal diferenciar dos tipus d’interessos diferents, els dels militants i el dels electors, i el caràcter assembleari d’ERC ha propiciat durant el període 2004-2008 la regressió, es a dir, a un lent retorn d’ERC a convertir-se de nou en un partit ideològic.

Durant el període de negociació estatutària amb Madrid, s’experimenta un primer divorci entre els interessos dels militants i els interessos dels electors, ja que aquests, que són conscients de l’important paper d’ERC en tot el procés, no entenen que es demani el vot en contra, igual que com ho fa el PP, si representa un avenç respecte a l’Estatut de 1979.

Aquest assemblearisme,   en el que els militants poden fixar el rumb polític a la direcció, prioritzant les seves preferències ideològiques, de manera totalment legítima,  en detriment de les del conjunt d’electors, ja siguin reals o potencials,  provoca un posicionament de  grup de caràcter excloent que rebutja els elements diferents  o discrepants i  un efecte endogàmic de cerca de la  puresa ideològica, oblidant-se dels veritables interessos dels votants.