Refugi canongí

El sector dels moviments ecologistes o ambientalistes, com tots els sectors socials, culturals, polítics, econòmics, etc. està caracteritzat per un ampli ventall d’actituds i discursos públics. Sovint el moviment ecologista ha estat titllat de poc creïble i representatiu, que són quatre “hippies menja-flors” o que no aporten res a la economia productiva. Tot m’ho he sentit dir, fins i tot per polítics locals, amics i familiars.

Recordo unes paraules del president Jordi Pujol en el què posava el crit al cel després que, en els seus darrers anys de mandat, hi hagués una proliferació de moviments socials contraris a la implantació de polígons industrials, parcs eòlics, noves carreteres, el tren d’alta velocitat, línies d’alta tensió, entre d’altres projectes que el govern convergent va voler impulsar a finals dels anys 90 i principis del segle XXI. Segons el president Pujol cal anar en compte amb segons quin discurs proteccionista i contrari al desenvolupament al costat de casa, però alhora acceptar aquest model uns quilòmetres més enllà.

L’actual Secretari General del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, l’Oriol Nel·lo, ha estat un dels grans referents en l’estudi dels moviments socials ambientalistes i de defensa del territori local. Recordo quan estudiava a la universitat, els seus textos eren lectura recomanada, fins i tot me’n vaig comprar un llibre titulat “Aquí no!”. Una publicació amb un títol ben encertat i que analitzava el discurs, el context i el contingut de diferents moviments ciutadans contraris a determinades infraestructures. El Sr. Nel·lo, conscient del terreny que trepitjava, valorava les motivacions que portaven aquests grups a la seva constitució i la validesa del seu argumentari. Així doncs, veia com sovint el discurs no és del tot coherent i el moviment acaba defensant fins a la mort el seu territori local, però tancant els ulls al que passa a pocs quilòmetres enllà.

On voldria anar a parar amb tot això? Doncs al fet que cal un replantejament de base del discurs del moviment ecologista i ambientalista català. En el meu cas particular, que formo part d’una entitat ambientalista local com és “La Canonja 3 – Poble, paisatge i sostenibilitat” i que alhora treballo com a tècnic d’una entitat ecologista d’àmbit català, crec que puc palpar aquesta realitat de ben a prop i voldria pensar que el judici que en faig s’ajusta bastant a la realitat.

Des de grups com La Canonja 3 o altres de caire local, intentem que la gent s’impliqui en els assumptes ambientals que els afecten diàriament i intentem acostar l’interès per la natura fins a la porta de casa seva. Com ho fem o ho hauríem de fer això? Doncs amb un discurs proper i coherent, però sobretot sabent el què diem i essent conscients que unes paraules fora de context es poden interpretar de moltes maneres en un poble. I l’experiència de La Canonja 3 així ens ho confirma.

Per altra banda, darrerament apareixen grups ecologistes encapçalats per persones que no tenen cap mena de coneixement en ciències biològiques o ambientals, ni sembla que facin l’esforç per aconseguir-ho. Aquests grups sovint arrosseguen a molta gent que enduts per l’eufòria i la protesta ecologista, articulen un discurs destructiu, mancat de contingut i que un cop arriba a les mans de l’administració, no té cap mena de credibilitat. Heus aquí l’error.

En canvi, tot sovint, entitats ecologistes amb un llarg bagatge i uns coneixements aplicats molt importants, no aconsegueixen arrossegar tanta gent i acaben estancant-se degut a la manca de demagògia i populisme que infla les llistes d’associats d’algunes plataformes.

De la mateixa manera que quan un fuster fa de cuiner, diem que està fent intrusisme professional, crec que en el moviment ecologista hauríem de fer quelcom semblant. Amb això no vull dir que un historiador, un metge o un actor no puguin formar part d’una entitat ecologista, ni molt menys! El que voldria dir és que cal que aquestes entitats es formin, siguin prudents i aconsegueixin les seves fites articulant un discurs constructiu, directe, coherent, estructurat i convençut, sense defallir, però sense caure en el joc de voler tombar un tossut.

També trobem el cas contrari, és a dir, aquelles persones que critiquen la conservació del medi ambient i el discurs ecologista, sense tenir coneixements base com per poder-ho fer. N’és un clar exemple la crítica desmesurada a la mesura de conduir a 80 km/h a Barcelona. Possiblement si els “crítics de segona” sapiguessin que Barcelona és una de les ciutats europees amb un índex més elevat de contaminació atmosfèrica, potser callarien.

Amb tot això no vull dir que les entitats s’hagin de professionalitzar, crec que en els moviments socials locals no hi té cabuda la professionalització ni la remuneració, però si que hi té cabuda la professionalitat i la fermesa en la feina duta a terme des del voluntariat. Un voluntariat que és la peça clau que fa funcionar l’engranatge i que sense la qual l’ecologisme no tindria sentit.