QUO VADIS SALOU ?

Tots els salouencs de bona fe, estic absolutament convençut, celebrem junts que per fi la família Ferran hagi vist restituït el seu honor i la legalitat de les seves actuacions polítiques quan ocupaven càrrecs de la màxima responsabilitat en el nostre municipi.

   Malgrat això no se m’escapa el cinisme d’aquells que en el seu moment van encendre el foc dels dubtes, van utilitzar les seves rancúnies i frustracions personals per no haver aconseguit GUANYAR MAI EN UNES ELECCIONS a Esteve Ferran, i ara diuen que celebren que s’arxivin les diligències judicials obertes, al no haver-hi signe de delicte de cap mena en tot allò que van denunciar i publicitar als quatre vents per tal de desprestigiar als que eren els seus adversaris polítics i incapaços de guanyar a les urnes.

   També fan un paper prou suat aquells mitjans de comunicació que sempre s’havien manifestat contraris a Esteve Ferran, al qual van sotmetre a tota mena de desqualificacions i que ara li obren les pàgines de bat a bat intentant instrumentalitzar la seva figura, amb els més mesquins interessos. Per cert, no he sabut veure cap rectificació com Déu mana ni a les publicacions locals ni a les de difusió nacional.

   No he deixat mai de sentir-me honorat per l’amistat de l'ex-alcalde Esteve Ferran i del seu fill l'Esteve. La discrepància política no podrà, en el meu cas, malmetre una amistat de molts anys i un sincer afecte.

   Dit això, i com m’agrada parlar clar, he de dir també que és ben cert que la nova situació creada en el municipi, arran de la moció de censura (que va fer fora l’antic govern municipal retornant-lo a la força més votada, és a dir a FUPS, i es va proclamar alcalde a Pere Granados),  molts militants i simpatitzants d’aquest partit s’han distanciat de l’ex-alcalde Esteve Ferran, per l’estratègia política que ha manifestant en els darrers temps.

   Naturalment que el Sr. Ferran té tot el dret del món a assistir, o no, a les reunions a les quals és convocat i a pensar pel seu compte. Però, naturalment, la resta de militants també gaudeixen d’aquest dret.

   Un partit polític no és mai una mena de societat patrimonial i quan s’està en política –Ferran ho sap molt bé-  allò que s’escau és que les divergències s’han de resoldre dins l’àmbit del partit. Una militància activa tampoc ha de invocar ignorància d’uns estatuts que, em consta, es van votar i aprovar per unanimitat. En democràcia totes les organitzacions polítiques, i fins i tot les d’altres tipus, estableixen que el seu principal òrgan jeràrquic és l’assemblea de militants i tot seguit, per delegació d’aquesta, la seva junta directiva.

   A partir d’aquestes personals consideracions tant de bo que el Sr. Esteve Ferran retrobi la pau i la serenitat que aquest llarg i injust procediment judicial li ha fet perdre i que tant a patit ell i tota la seva família. Esteve Ferran és per mèrits propis un personatge de la història de Salou. Una persona que ha protagonitzat les pàgines més brillants de la curta existència del nostre poble, i per tant creditor de la confiança de tots els salouencs. El frustrat homenatge  que l'Ajuntament li va voler dedicar honorant-lo amb la màxima distinció de “Fill predilecte i salouenc il·lustre”  i que el Sr. Ferran va rebutjar, penso que ara hauria de rectificar i acceptar-ho perquè ha estat proposat amb el màxim rigor i bona fe. Això podria ser el primer pas per a normalitzar la vida política i social de Salou. Després, encara queda un any i mig per a les eleccions locals i ja cada u tindrà l’ocasió d’expressar quina considera la millor opció política. Un futur que planteja, nous reptes, propis dels temps que ens toca viure. Una crisi de dimensions fins ara desconegudes i la incertesa de què passarà amb l’Estatut de Catalunya. (només per posar dos exemples de gran importància). Abans de les locals hi haurà les eleccions al Parlament de Catalunya i això serà, sens dubte un bon test de cara a les locals.

   Penso que Salou necessita un partit fort i sòlid capaç de governar per fer front a aquests nous reptes. Penso també que els catalans hem de donar la resposta més contundent, en el cas que el nostre Estatut sigui desvirtuat pel Tribunal Constitucional. En cap cas hem de perdre la serenitat però ja no és hora de mitges tintes. Amb política els ciutadans –i els polítics més-  “s’han de mullar”,  molt especialment quan afecta de forma tant directa al nostre país.

   A les eleccions locals s’anuncien moltes candidatures, jo diria que en realitat hi ha molts oportunistes que només aspiren a ser escollits regidors per cobrar a final de mes. Una persona, un polític digne no pot aspirar a això. Aquests oportunistes no convenen a Salou de cap manera.

   Al meu entendre cal un govern d’ampla majoria i, que ningú s’enganyi,  això només és possible amb una coalició FUPS-CDC, formada pels millors i més preparats homes i dones i  encapçalades per una persona d’acreditada capacitat per dirigir el poble. Una persona experimentada  i de sòlids valors ètics i democràtics. Aquest és, segons el meu criteri, el perfil necessari de qui ha de ser el proper alcalde i, avui, la única garantia per afrontar amb èxit els propers anys, que de segur no seran gens fàcils, només l’ofereix l’actual alcalde Pere Granados Carrillo.

   Entenc que se’m pugui dir que sóc partidista i efectivament ho sóc. Ho sóc convençut que Pere Granados és la millor opció per ser l’alcalde de Salou.  Conscient  del risc que comporta fer pronòstics polítics a llarg o mig termini, tinc plena confiança en aquest pronòstic que, dia rere dia,  veig que compartim ja molts salouencs. Tant de bo resulti encertat pel bé de Salou, un Salou de tots i no només d’un grupuscle que vetllin pels seus particulars interessos.   

Amics que m'heu anat llegint durant  cinc mesos, en primer lloc vull demanar-vos disculpes per la interrupció d’aquest bloc. Un nova feina, menys disponibilitat per a poder reflexionar i exposar aquells temes que pensava podien ser d’interès general per a tots els que estimem Salou, m’han portat a aquesta situació d’inoperància durant aquests mesos.

   Això no vol dir, ni molt menys, que no m’interessin els temes dels quals sovint us he donat el meu punt de vista o us he informat tot jugant amb aquesta virtual gavina amiga que em feia de reportera. Ara intueixo que ella també ja s’ha casant d’esperar-me a la platja.  Ben cert és que cada dia veig el mar i la busco amb la mirada, però ja és un mirada fugaç sense temps per entretenir-me i, es clar, les gavines han de fer la seva vida.

   Confio que més o menys esporàdicament podré tornar a escriure i de fet ho faig ara després d’aquests mesos de silenci, per afegir-me a la campanya endegada per tal que ningú, ni jutge ni magistrat, pugui retallar una llei que ha estat aprovada pel poble. Si és veritat que “la soberania reside en el pueblo”, doncs ¡que ho demostrin ¡

   No vull afegir més llenya al foc, però si  compartir la meva preocupació amb tots aquells que temen que sa senyories de Madrid ens diguin que la nostra sobirania no serveix de res. Que allò que va aprovar el Parlament de Catalunya i fins i tot el Congres de Diputats a Madrid, mitja dotzena d’il·luminats jutges –alguns amb data de caducitat ja superada- i a l’empara del Partir Popular i el seu anticatalanisme patològic, ara pretenguin retallar-nos de la forma més barruera, tot invocant la Constitució Espanyola que ni ells mateixos són capaços de compartir, ni en la lletra ni en el l’esperit.

    Bé deixa-m’ho aquí, no vull encendre'm més. Però manifesto ben clarament el meu més energic rebuig a la forma d’actuar d’aquest Tribunal Constitucional, dividit, caducat, i tant proclive a interpretar restrictivament tot allò a que legalment aspirem els catalans.

   Fns aviat amics.

                                     l

Anton Ginovart Bertran, és un dels pocs pescadors nascuts a Salou, exactament al Mas de Sant Ponç el  dia 13 de setembre de 1938. És fill de Ramon Ginovart, originari de Bitem i de Tecla Bertran Sucs,  de Salou. D’aquí que l’Anton sigui conegut popularment com “l’Anton de la Tecla”, especialment entre la gent de mar.

   Ja de petit mentre el pare és a la mar i la mare contribueix a apriar les xarxes o a vendre el peix, l'Anton troba millor entreteniment en saltar per les roques que no pas a l'escola. Cal no descuidar l'ensenyament però també resulta prou important contribuir a l’economia domèstica i allò que realment li agrada al petit Anton és anar a pescar i amb només 8 o 9 anys ja aconsegueix convèncer al seu pare que ell també vol ser pescador. La "Mar Blau" la modesta barca de rem de casa, a partir d’ara, sovint, tindrà un tripulant més.

   L’Anton s’ha fet pescador amb el seu pare i el seu germà Ramon i, posteriorment, compartint barcada  amb Francesc Orts (“Sisco Cassoles”) i Joan Orts (“Juanito l’Ampollero”).  Junts treballaren durant força temps  practicant tota mena de pesqueres tradicionals, en aquesta mar nostra la qual coneix a la perfecció. Tant si val que parlem de l’alguer, la barbada, o de les diferents cales i racons del roquer del Cap de Salou.

   La vida discorria plàcida en aquell Salou pre turístic, la gent jove dedicava el seu temps de lleure a practicar el futbol al carrer Barcelona, tot i que ja existia un camp prou digne a la platja de Llevant.

   Mentrestant l’ajuntament proposa als pescadors salouencs que tinguin cura de las tasques de socorrisme i salvament a les platges. L’afluència de banyistes comporta també l’aparició de les primeres hamaques i tendals, els quals contribueixen a compensar aquesta dedicació que els pescadors desenvolupen paral·lelament a la seva tasca habitual a la mar. A partir d’aquest fet a l’estiu,  l’Anton s’instal·la a la Platja de Ponent.

   Després s’enrola a l’embarcació “Myriam” de Josep Llaó (“Montero”) i Francesc Llaó (“Paquito”) i juntament amb alguns companys més con el seu nebot Ramon,  l’Antoni Llaó i el Joan Orts entre altres,  es dediquen bàsicament a una pesquera d’encerclament popularment dita “porrazo” amb la qual aconseguiren molt bones captures Però els Llaó decideixen vendre la barca i l’Anton pren la decisió de fer un bastiment nou, la "Lidia IV" per tal de poder continuar el seu ofici i guanyar-se la vida. Amb el seu germà  Ramon i el nebot  “Ramonet” la Lidia IV treballarà al tresmall i altres pesqueres tradicionals durant un bon grapat d'anys i, de fet, s’esdevindrà la penúltima embarcació de pesca professional amb base al moll de Salou.

   L’Anton ja fa alguns anys que és jubilat però no ha deixat ni la barca ni la platja ni en definitiva, la mar. Una mar en la qual ja no pateix angunies ni mals tràngols. Ara surt pel pur plaer de pescar uns peixets pel ranxo, i, és clar, quan arriba el temps de tardor per atrapar algun calamar. De fet l’Anton és tot un expert en la peca del calamar i diverses vegades ha estat guanyador d’aquest popular i tradicional concurs de pesca del calamar.

L’Anton des de sempre ha estat un  infatigable col·laborador en tot allò  relacionat amb Salou i molt especialment amb la mar. La processó marinera del 15 d’Agost,  o la seva activa participació en la Societat de Pescadors de Santa Maria del Mar, de la qual és soci fundador i patró en la "Calada de les Malles de Sant Pere", en són un bon testimoni. Fins i tot els reis mags d'orient, fa molts anys que  arriben a Salou a bord de la seva barca.

   Possiblement ningú millor que l’Anton Ginovart representa encara els valors dels vells pescadors salouencs. Els valors i fins i tot la imatge. Aquesta imatge  a la vora de la mar, a la platja de Ponent, que destigem per  molts anys puguem compartir tots junts.

    Anton Ginovart, el passat mes de juny en la calada de "Les Malles

    de Sant Pere".-   Fotografia de Joaquim Pagès Farré

   Mai no he comprès aquesta actitud –sovint hipòcrita- que la nostra societat acostuma a manifestar vers aquells que acaben de morir. Llavors tot són lloances, tothom parla de la bona persona que era, dels mèrits i virtuts que atresorava, etc. , però tot plegat agafa proporcions escandaloses quan el difunt és un personatge públic i a més d’aquells –que sense desmèrit de la seva trajectòria personal o de la seva obra-  han mantingut en vida actituds no massa edificants, com prosperar  a l’ombra del poder -de qualsevol forma de poder-,   practicar una ètica acomodatícia  i adoptar un aire  displicent i vanitós, especialment en els mitjans de comunicació, dels qual són habituals comentaristes  tant d’allò que és humà com d’allò que és diví.

   Això  ve a tomb recordant l’escriptor Baltasar Porcel. Ara, amb la seva mort, em resulta  embafós llegir i escoltar tant d’afalagament, tanta desmesura en tot, i em fa veritable fàstic el comportament de molts personatges del món cultural i polític català, alguns dels quals em fa l’efecte que assistiren a donar-li el darrer adéu sense haver-li donat mai el primer hola.

   Baltasar Porcel, que jo recordi ara,  en els darrers vint anys ha visitat públicament Salou al menys dues vegades. En la primera  vaig tenir ocasió de tractar-lo professionalment com a tècnic de cultura de l’ajuntament.  Recordo que va venir a donar una conferència, gràcies als bons oficis del partit  Convergència Democràtica de Catalunya, del qual, com és ben conegut, era militant o simpatitzant. Aquest fet determinà, segons el mateix Porcel afirmà,  que els seus honoraris fossin més moderats que de costum. Si la memòria no em falla, va percebre tres-centes cinquanta mil pessetes. Tampoc recordo si ho va pagar l’ajuntament o CDC. Però  del que tinc un record ben clar és de la seva actitud insolent,  que es posà de manifest només en arribar,  reclamant amb certa vehemència un ampli espai d’aparcament reservat per el seu vehicle, un Ferrari vermell. Li vaig dir que  podia estacionar-lo dins el recinte de la Torre Vella.  Recordo també la seva actitud altiva que mantingué durant tota l’estona en que vaig  haver de suportar-lo. Sí, aquest és el mot adequat: suportar, segons el diccionari suportar vol dir   “fig Tolerar, sofrir amb resignació, ...  les impertinències”.

   Tinc ben present  aquella conferència que tingué lloc a la sala del primer pis de la Torre Vella, que el públic, unes vuitanta persones, entre les quals hi havia la pràctica totalitat dels membres de la corporació municipal i militants de CDC, omplia totalment.

   La xerrada versava sobre la Mediterrània -tema recurrent del conferenciant i que li portà bons beneficis des del seu càrrec del Centre d’Estudis de la Mediterrània, creat, diuen, ad hoc  per a ell. Vaig escoltar atentament la seva dissertació i , sincerament, em va semblar deplorable.  Fou una narració caòtica, plena de dades,  però que més  enllà d’una pretesa demostració erudita, sovint no feien al cas . La improvisació era patent. No s’havia preparat ni un mínim guió, féu ús de tots els tòpics haguts i per haver, i utilitzà sense immutar-se tot un veritable compendi d’obvietats. L’audiència,  a què abans de començar l’acte tenia ja convençuda, va aplaudir amb ganes, sobretot perquè l’acte era gratis, a la sala no hi havia cap historiador o intel·lectual conegut i a més no fou una dissertació massa llarga

.

   Sóc  plenament conscient que puc semblar injust, o  reu d’alguna animadversió personal  envers  Baltasar Porcel.  Res més lluny de la realitat.  Tot i que no podia, ni puc, considerar-me un coneixedor de la seva obra, havia llegit algunes coses seves, especialment articles periodístics, i vaig anar a la conferència amb l’ànim ben disposat a escoltar les aportacions que podia fer una persona que venia precedida de la seva fama d’expert en el tema. Per això la meva decepció va ser gran, tant des del punt de vista humà com  professional. Potser el Sr. Porcel va pensar que  aquella gent de Salou, que li pagaven tan pocs diners, amb quatre coses que els  digués ja podien sortir més que contents. Suposo que en gran part fou així, però no vaig ser únicament jo qui comentà la poca ètica del que diuen ha estat un gran escriptor. A mi, sincerament,   arran d’aquella xerrada fa anys que  deixà d’interessar-me, i a la seva segona vinguda a Salou ni hi vaig anar.

Que Déu el tingui a la seva glòria i, pel que fa als humans, que  cadascú el recordi com  més li agradi fer-ho.

   Però d’aquí a escoltar que calia proposar-lo com a candidat al Nobel de Literatura o fer-li grans homenatges pòstums... Això no puc sinó considerar-ho una exageració interessada, desproporcionada i absurda. Aquestes iniciatives només poden tenir interès per a aquells que van ser els seus editors i que ara esperen continuar  explotant la seva obra, la qual cosa  me la  confirmà el diari “La Vanguardia”  del passat dia quatre, quan hi  llegeixo que,  efectivament, ja s’ha previst la reedició d’alguns títols.

   Diuen en la llengua de Cervantes que “algo tendrá el agua cuando la bendicen”. Jo ja us he dit sincerament allò que hi vaig poder veure, en aquella aigua.  

   Els assidus i pacients lectors d’aquest bloc saben que sovint comparteixo punts de vista amb una bona amiga, una mica especial: Una gavina que conec des que, a finals de la passada tardor, varem coincidir a la Punta del Cavall.

Ella semblava descansar sobre el roquissar i la meva inesperada presència en aquell lloc, on no hi havia ningú més, la devia sorprendre. El cas és que vençuda la inicial desconfiança, allí va néixer una relació d’amistat, que no pas per imaginària i inversemblant, tingui, al meu entendre, res d’estrany.

Les gavines son unes aus  molt comunes al nostre litoral i malgrat no gaudir de massa bona premsa per les seves aficions gastronòmiques, matèria en la que no son gens primmirades, son pel contrari admirades ja que conformen una part  molt principal dels nostres ports i costes. El seu vol majestuós planejant, o agrupades en grans estols a la platja de Ponent de Salou o a la del Regueral de Cambrils, per posar només uns exemples,  constitueixen un motiu plàstic, el qual difícilment pot passar desapercebut  per cap fotògraf. També els pintors que segueixen l’antiga tradició de pintar paisatges o marines del natural, es veuen impulsats a plantar el seu cavallet a prudent distància i, amb més o menys fidelitat –depèn de l’estil artístic de cada autor i de la seva capacitat creativa-  no deixaran de representar les gavines en les seves composicions.

No vull insistir més en altres aspectes que van influir-me i que fan més entenedora la meva amistat amb la gavina, com en el llibre de Richard Bach “Juan Salvador Gaviota”, tota una elegia d’aquests ocells,  i la capacitat de superació de la seva protagonista. Naturalment no puc tampoc deixar d’esmentar a Neil Diamond, que dedicà una meravellosa composició inspirada en aquest llibre i que també es deixà captivar per les gavines.  Ambdós aspectes ja foren motiu d’articles en aquest bloc, fa algun temps.

Avui, quan he volgut recordar l’inici d’aquesta relació singular que vaig iniciar amb la meva amiga gavina a la Punta del Cavall, no vull acabar aquest article sense aportar una pinzellada d’aquest indret, la punta de terra que més s’endinsa en la mar del Cap de Salou.  Des d’aquí, si mireu cap a Ponent, ara que els dies són llargs i l’astre rei s’amaga poc a poc, podreu gaudir de l’espectacle únic que constitueixen les postes de sol. Si teniu la sort de poder-ho fer acompanyats de la persona adequada, és una experiència inoblidable i que segur que repetireu.

No tingueu pressa, deixeu que es faci fosc i si hi ha lluna contempleu el seu reflex sobre les suaus onades que s’estenen als vostres peus, abans d’arribar  a la Cala Font.

A partir d’aquí ja tot és cosa vostra, però segur que quelcom ha canviat en el vostre estat anímic.

 Fotografia i fotomuntatge: Josep Maria Guinovart

   L’any 1926,  es feu càrrec  de  l’estanc  de Salou i va tenir també un bar amb saleta de ball als baixos de Cal Gai (actual edifici de pisos cantonada del carrer de Barcelona amb el carrer de Llevant).

   En l’àmbit empresarial, s’esmerà per tal que el seu establiment tingués un aire distingit i el seu hotel pot ser considerat el primer de Salou en rebre turistes, als quals dispensava totes les atencions. “Paquito” home elegant –a l’estiu sempre amb vestit  blanc i corbata- s’emmirallava en les ciutats de la Costa Blava francesa, com a model per aquell Salou que ell volia i pel qual sempre lluità.  Certament que hi havia altres hotels, però eren menys cosmopolites, la seva clientela la constituïen, bàsicament,  famílies de poblacions properes que venien a “prendre els banys”.

   Simultàniament a la seva activitat empresarial –el restaurant “La  Gaviota” fou la seu de nombroses reunions polítiques- Francesc Germà es converteix en el capdavanter de la lluita per un “Salou lliure”.

   El dia 14 de desembre de 1979,  en el transcurs d’una assemblea extraordinària i multitudinària de l'Associació de Veïns Salauris celebrada en el desaparegut Cinema Miramar, és escollit, per aclamació, president de l'Associació de Ciutadans Pro Segregació de Salou, càrrec que ocupa fins l’any 1985. Anteriorment Francesc Germà era president de  la Junta Gestora per a la Segregació de Salou, formada  a l’empara de l'Associació de Veïns Salauris.

   Al nou govern municipal de Salou, Francesc Germà  és designat Tercer Tinent  d'Alcalde i membre de la Comissió de Govern. Mantingué la seva activa participació en la política municipal fins les eleccions de 1995.

  El 30 d’octubre de 2001, dins els actes de la Festa de la Segregació, l’Ajuntament fa un homenatge a Francesc Germà a qui dedica la plaça de la Font Lluminosa i on és col·loca una placa commemorativa.

   El 19 de gener de 2004, als 83 anys d’edat , Francesc Germà Sanz, per tots els salouencs  recordat sempre com “Paquito”, ens deixà.   Ell però,  va tenir el goig de veure fet realitat aquell Salou que sempre havia somiat i va poder rebre les mostres d’admiració i gratitud del seu poble.

   Con anècdota afegim que el destí determinà que el seu cos fou el primer en ser vetllat en el Tanatori Municipal de Salou, inaugurat tres dies abans.                                 

 Francesc Germà, darrera la barra del seu establiment. Fotografia: autor desconegut.

   Durant la setmana passada s’ha dut a terme una reparació global dels desperfectes que presentaven les fonts ornamentals existents entre el Passeig de Jaume I i la Platja de Llevant,  que impedien el seu correcte funcionament.  A més, s’han estat netejant els filtres dels canons d’aigua i canviant també les peces danyades per un mal ús de les fonts que es veuen perjudicades per l’acumulació de la sorra de la platja que porten els banyistes i que utilitzen indegudament l’aigua per a rentar-se després d’haver estat a la platja. La inversió total total  per tal de posar a punt aquesta atracció única, sumarà 60.000 euros. També s’han construït unes grades per tal que el públic pugui seguir l’espectacle  amb més comoditat. Això ha suposat una inversió addicional de 58.000 euros.

   L’alcalde de la ciutat, Pere Granados, ha insistit en la necessitat que tot el municipi estigui a punt per a la temporada turística ja que Salou no pot permetre’s deixar d’oferir una imatge de qualitat, un fet que darrerament s’havia perdut.

   Pel que fa als horaris del espectacles de la font, properament, un cop s’asseguri el bon funcionament, es determinarà la freqüència en què s’oferirà al públic el joc de llum i color. Granados però ha assegurat que 'volem programar el màxim nombre possible d’espectacles perquè ho considerem un atractiu molt important per a la nostra ciutat'. D’aquesta manera, es tendirà durant l’estiu a oferir espectacles durant tota la setmana, no tan sols de dijous a diumenge.

   Recordem que el 29 de març de 2007   s’inaugurà la primera fase d’aquestes fonts entre el passeig de Jaume I i la Platja de Llevant, que constitueixen una molt singular atracció tant per la seva interactivitat com per l’espectacle que desenvolupen, combinant aigua, llum, so, imatges i laser

  Autoritats municipals en l'acte d'inauguració de les fonts.- Foto JMGG

   L’hivern de 1961, aquell plàcid  Salou es trasbalsà per un fet extraordinari que venia a trencar la rutina quotidiana: Havia estat escollit l’escenari natural pel rodatge d’una pel·lícula. Això constituí  tot un esdeveniment, del qual,  i d’una manera u altre, i  participà un gran nombre de salouencs.

   La protagonista principal era l’artista Rocio Durcal,  i la pel·lícula  “Canción de Juventud”  dirigida per Luís de Lucia i produïda per Luís Sanz que fou qui descobrí a la jove estrella  en el concurs “Primer Aplauso”.

   L’argument era ben senzill, molt a l’estil de l’època:  Una comèdia de nois i  noies de col·legis pròxims que sintetitza les relacions juvenils d’aquells temps. Rocio Durcal interpretava el paper d’una alumna d’un col·legi de monges que compateix tota una sèrie de peripècies amb uns estudiants d’arquitectura.

   Els llocs de Salou  escollits  per a la filmació foren principalment  la Cala Font, on l’argument feia que els estudiants tinguessin la idea de restaurar una  antiga ermita a frec de mar, i la Carretera de la Costa on es desenvolupaven algunes accions.  Els salouencs que hi van participar, sembla ser que van rebre "100 duros" i un entrepà,  com a tota compensació. Uns diners que en aquells temps era una quantitat gens menyspreable.

   Al visionar la pel·lícula he pogut reconèixer  alguns nois i noies  de Salou:  L’ Esteve Tomás, (que fins i tot va anar a Madrid per acabar de rodar algunes escenes) Josep Maria Llorca, Francesc Tomás i Pilar Leal.  També els pescadors que portaven el ciment per fer l’ermita, els germans Ramon i Anton Ginovart, amb el seu bot “Mar Blau”, els quals  encara recorden l’ensurt  que van patir a causa del pes del ciment i d’una llevantada que es girà de cop i volta. El ciment es va mullar i van poder evitar  enfonsar-se  llançant ràpidament la de cop "pesada càrrega",  a la mar. (Després es substituí per sacs buits, plens d’algues i així s’alleugerí el pes).  Altres pescadors  com Juanito “’l’Ampollero”, Cristòfol Piñol, o la família Llaó també hi participaren, a l'igual que algunes dones del poble. Fugaçment ens ha semblat veure a Tecla Such, però segur que ens  deixem moltes altres persones, perquè no totes surten a la pantalla malgrat haver treballat en la producció, com el Sr. Tomás i d’altres,  que contribuïren a construir l’ermita.

   Aquesta pel·lícula, la primera en la llarga carrera de Rocio Durcal, fou un èxit total, tant a Espanya com a l’Amèrica Llatina, i contribuí decididament a la gran popularitat que ràpidament aconseguí l'actriu. Cal dir que en el repartiment d’artistes hi havia també Julio Sanjuan i Margot Cottens.

   Tot plegat  avui constitueix un fet anecdòtic però, en el seu temps, fou un gran esdeveniment per a Salou i per això no he dubtat en dedicar-li un article en aquest bloc. ( La meva amiga gavina, -a la que no veig des de fa alguns dies-  encara no havia nascut, sinó de ben segur que s’hagués divertit força amb aquest rodatge cinematogràfic.)

   Rocio Durcal -el seu veritable nom era María de los Ángeles de las Heras Ortiz- que va morir el 25 de març de 2006,  conservà sempre un grat record de Salou on tingué lloc la seva primera  intervenció cinematogràfica, punt  de partida d’una gran trajectòria artística, plena d’èxits.

Parlar de la problemàtica que genera a Salou el desguàs del Barranc de Barenys, és ja un tòpic. Mesos enrere en aquest mateix bloc en parlaven i documentaven que en definitiva el barranc portaria les aigües de la depuradora de Reus fins a la mar de la Platja de Ponent. 

Ara que ja es disposa dels estudis hidrològics que l’Ajuntament  que llavors presidia el Sr. Banyeres encomanà a l’empresa INVALL i a la Universitat Politècnica de València,  resulta que ambdós coincideixen que la proposta de les cinc  sortides al mar per sota la via fèrria, no  són viables tota vegada que  determinaria que les conduccions haguessin  de ser soterrades i  sortir per sota del nivell del mar, la qual cosa comportaria un greu problema de manteniment ja que els sediments i la mateixa arena contínuament obstruirien aquestes sortides i requeririen permanents treballs de neteja de l’interior dels canals.   A més, comportaria greus afectacions a la Platja de Ponent.

 Malgrat que això sembla una explicació prou lògica, fins i tot pels profans en la matèria, es va actuar imprudenment començant a fer les obres del primer desguàs, una excavació al carrer de Carles Roig (que significà el tancament al trànsit d’aquest carrer durant mesos) i que segons també s’ha posat de manifest resulta que no es podia continuar, al no comptar amb la preceptiva autorització de Renfe per poder passar per sota la via fèrria.

En resum un cúmul de despropòsits en els quals no volem incidir més,  però que posen en evidència la desorientació amb la que s’actuà. Naturalment són ben coneguts els noms dels responsables polítics d’aquest desgavell, però  aquest bloc, ja va quedar clar, no està per la labor d’anar a favor ni en contra de ningú. Els salouencs ja sabran prou bé a qui demanar responsabilitats.

I això no és  parlar de política. És senzillament informar d’allò que als salouencs i estiuejants tant ens preocupa i un avís per aquells que creuen tenir una mena de vareta màgica que pot resoldre de cop i volta complexes problemes d’infraestructures. Tant de bo, no es faci més demagògia d’aquest greu problema i es dugui endavant una solució viable i sostenible. Naturalment tindrà un cost, però al menys que no sigui endebades.

Ara, com tots els estius, no es poden fer obres a la via pública. A més del problema amb Renfe, tampoc es pot permetre tenir més temps el carrer  de Carles Roig tancant al trànsit i les obres aturades. Passat l’estiu i quan es disposi de l’autorització de Renfe, aquesta primera excavació es continuarà. Mentre tant els tècnics municipals estan ja treballant en alternatives viables.

  Barranc de Barenys.- fotografia Josep Maria Dalmua - www.fondoimagenes.com 

El 13 de febrer del 2006 es començà a enderrocar l’Hotel Mònaco al carrer de Barcelona, Ara aquell solar que feia cantonada al carrer de Llevant si alça un modern edifici d’habitatges. Fa poc més de tres anys, però el temps passa  i el paisatge urbà varia també molt ràpidament. Ara ni tant sols el gran edifici de l’antiga duana, que ocupava l’altra cantonada del carrer Llevant amb al de Barcelona, existeix.

Res de tot això és  noticia,  però penso que cal fer una petita reflexió sobre el que ha estat el Mònaco. Aquest històric establiment salouenc pel qual han passat generacions d’estiuejants i que ha estat sempre un establiment molt popular i molt arrelat a Salou, ja en els temps que era l’Hotel Germà.

Després, de la ma del Joan Roig i de la seva esposa la Pepita Mestres ha continuant donant servei a Salou i s’havia esdevingut quasi en una referència obligada per prendre el pols a la vida ciutadana de la nostra localitat:  Si volies saber l'actualitat municipal; al Mònaco sempre hi havia debat, (de fet alguns, en to de broma ja li deien “el Parlament”), si necessitaves qualsevol informació de Salou, el Joan o la Pepita t’informaven àmpliament del que fos. Si es produïa algun esdeveniment ciutadà, els amplis salons del Mònaco també servien per això i, es clar, si volies menjar una bona paella a un preu molt raonable, en el lloc més cèntric de Salou, al Mònaco era també referència obligada.

Capítol apart mereixen tot el personal, i especialment els que treballaven més de cara al públic: els cambrers i cambreres que han anat passant per allí. Naturalment no puc fer-ne menció de tots. En tants anys alguns no els he conegut, altres no els recordo o no se els noms. Però si voldria fer una menció especial als darrers que  m’havien atès habitualment i amb la professionalitat que sempre ha caracteritzat aquest establiment: El Martín  i  El Modú, abans en ve el record  de l’Ángel i del Rafel Carrillo i de molts altres, però malgrat que  la memòria és feble i a alguns d'ells no els he conegut, puc esmentar al Ramonet,  el Joan Ollé, el Rufí, el Minguet, el “Pep de la llarga”, el Julian, el Magriñá, el Salvador...

Els cuiners han estat sempre  en tots els establiments d’hoteleria, els protagonistes més desconeguts. El seu lloc de treball és el veritable santuari on s’edifica, en gran part,  la credibilitat de la casa, tot i el seu anonimat pel client, també per a ells el meu sincer reconeixement. Pels molts anys que fou el cap de cuina una menció també pel Conrado.

Som molts els que notem a faltar el Mònaco, però la vida  passa inexorablement per a tot, persones i establiments, per això avui vull deixar testimoni d’aquest emblemàtic local, plenament identificat amb Salou.

Gràcies Joan i Pepita per totes les atencions que sempre heu tingut amb tothom, vilatans i forasters.

  Hotel Mònaco. Any 2003.- fotografia Josep Maria Guinovart