L'hivern implacable fa el seu curs, i quin curs enguany, no? Havíem perdut la noció, en les nostres contrades, del què és un hivern com cal. La tardor ja ens va avisar que aquest seria un hivern cru, amb tots els elements propis de l'hivern, fred, vent, pluja i vent. Sense dades empíriques m'atreviria a dir que aquest és un dels hiverns amb menys radiació solar dels que recordo. Ja sé que la nostra memòria acostuma a ser molt curta pel què fa a experiències meteorològiques i climàtiques, però aquesta és la sensació que en tinc en aquests moments. Fins i tot, la Candelera ens va confirmar que el viu de l'hivern encara restarà un temps entre nosaltres. Recordeu allò de "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, l'hivern és viu". I enguany la Candelera ens va fer una bona riallada. O sigui que haurem de mantenir els nostres abrics ben a la vista per escapolir-nos de refredats i altres malures. (Segueix)
Per si el recentment estrenat bisbe de Donosti, José Ignacio Munilla, no en tingués prou amb la polèmica generada arran del seu nomenament com a bisbe de la diòcesi, l'esmentat prelat acaba de posar la pota fins al fons. Aquest senyor va afirmar ahir que la societat espanyola té mals pitjors que el desastre del terratrèmol d'Haití. Es referia a la situació espiritual espanyola. Vaja, vaja. (Segueix)
Encetem un nou any. Els éssers humans sempre hem tingut la necessitat d'encasellar el temps i al llarg de la història hem tingut diferents tipus de calendaris que ho han intentat. Només en el nostre món occidental n'hem tingut un bon grapat. Encara avui, en aquest món més ample que no pas el nostre, coexisteixen diferents calendaris, el nostre calendari gregorià conviu amb el jueu, el xinès, el tibetà, etc. Sigui com sigui, encetem un nou any i no és de calendaris que volia escriure. Després d'unes breus minivacances blocaires reprenc el ritme habitual del bloc, o ho intentaré. Amb les muntanyes del voltant de Valls ben nevades i amb un refredat conseqüència dels freds de l'hivern, malgrat l'escalfament planetari tan en boga, m'ha semblat que s'esqueia una mica de música per reemprendre l'activitat. No és pas una cançó actual, més aviat una cançó que em sembla que ha anat envellint prou bé, com un bon vi, com hauríem d'envellir nosaltres any rere any. Tant de bo el nostre envelliment vagi acompanyat d'una espurna més de saviesa, que prou que ens convé a tots plegats. Bon any a tothom que en algun moment o altre, a estones perdudes, heu passat per aquest bloc sense pretensions.
S'acaben ja les festes de nadal. Només resta el dia de reis i la normalitat prendrà de nou possessió de les nostres vides. Una petita pena, però alhora una sort. Durant aquests dies molts àpats per a celebrar tota una diversitat de coses. Cadascú a la seva manera, però, en conjunt, hem menjat més del que és habitual, segurament massa, i, per sort, la rutina diària es tornarà a imposar. Avorrim la rutina, però, a la vegada, la necessitem. Què serien els caps de setmana si cada dia fos com un cap de setmana. El descans setmanal l'esperem amb candeletes perquè durant la setmana hem seguit uns costums establerts i marcats per l'horari. Llevar-nos, portar la canalla a l'escola, treball, pausa pel dinar, tornar a la feina, recollir la canalla, deures, feines de casa, sopar, una estona de descans, potser, i dormir. Necessitem trencar aquesta rutina pel nostre bé físic i psíquic. (Segueix)
En aquesta tardor que no sembla pas tardor, en un dia com avui, hem anat a passejar una mica pel bosc tota la família i l'Ot, el nou membre de la família de quatre mesos. No és pas una personeta, no, és un border collie ben trempat. Ara que no hi ha ja gairebé caçadors de bolets i, no essent ni dijous, ni diumenge, tampoc caçadors dels altres, dóna gust fer una passejada pel bosc. Si el bosc és dalt la muntanya encara dóna més bo. No hi fa la calor que fa a la plana i hom pot respirar l'aire saludable de mitja tarda. (Segueix)
Potser en l'amor? Avui un bon amic m'ha demanat una miqueta més de música. A veure si li agradarà, espero que sí. Il Divo i Céline Dion la canten en aquest "flim" animal. No està malament.
Passeu-ho bé!
Definitivament ha arribat la tardor. Algú pensarà que ho sé perquè ens diuen que la grip A s'ha reforçat. Doncs no, a Valls hom pot saber que la tardor ha arribat quan després d'un estiu plàcid el mestral comença a bufar amb intensitat. I a fe de déu que bufa. Portem ja cinc dies de vent intens que es resisteix a deixar de bufar. Tinc calculat que de mitjana el mestral bufa en aquestes terres en períodes de tres dies. Això és l'habitual, si més no per la meva modesta observació. No sé si les dades científiques ho corroborarien, però és la impressió que en tinc. (Segueix)
Escric aquestes quatre ratlles el dia de Tots Sants. Ja em perdonareu que faci referència a l'evangeli que s'ha llegit en el dia d'avui en la celebració eucarística. Una de les pàgines més belles del nou testament, de la Bíblia. Em refereixo a les benaurances. És el nostre món al revés. El capgirament del model social imperant que tenim com a via cap a la felicitat. (Segueix)
El nostre país sembla habitat per corruptes impenitents, incapaços de vèncer la mínima temptació relativa a l'obtenció de guanys econòmics peti qui peti i obtinguts de la forma que calgui. Els delictes econòmics són delictes d'una aparença molt més menyspreable que d'altres, perquè acostumen a ser comesos per persones que la majoria pensaríem que no els caldria recórrer al delicte, donada la seva posició econòmica i social. Però la realitat ens demostra que l'avarícia no te aturador. Ningú sembla tenir límit. Més aviat sembla que cadascú té els seus límits situats en diferents nivells. Honorables de títol, honorables suposats, és igual. Les persones semblen disposades a posar en risc la seva valoració social per tal d'incrementar el seu guany econòmic. Sembla que el reconeixement social i personal el fem dependre del nostre poder econòmic en la nostra societat. (Segueix)
Quan vaig començar a escriure en aquest bloc ho vaig fer empès per una necessitat personal. No cal que doni ara les raons, però sempre havia pensat que només el llegirien quatre gats, jo i alguns amics o parents que es compadirien de mi i esmercerien una petita part del seu temps a fer-hi una ullada. L'altra dia em vaig dedicar a comptar les lectures que s'han fet del bloc i vaig quedar espantat. En vaig comptabilitzar més de dos milions. Sí, sí, dos milions. Vaig quedar escagassat. (Segueix)
