Dos poemes per primavera i deu pensaments educatius
13 Març, 2010 19:47
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Aplega primavera
Com aplega primavera
a les portes del meu hort,
du semblant poruc, tristor,
la mirada mentidera.
Ha patit el gran hivern,
el revés de la fortuna,
una encisera lluna
l’ ha deixat a mig voler.
Quatre abelles fent camí,
en el jardí manquen roses,
una rosella, cent hostes
ben agafades a un bri.
El meu hort està somiant
unes herbes eixerides,
quatre fesols, les llentilles,
una cirera gegant.
Darreries d’un marçot,
ara, truca a la finestra,
només parlarà amb la vella
de foscúries i fredors.
Primavera aplegant
a les portes de la casa,
no diguis res, calla, passa,
seu, mitja estona, a la llar.
Porta joia
Ni recordo aquelles nits,
notablement, gelades,
el crit silenciós dels grills,
aquelles curtes mirades.
El fred regnant a la terra,
el vent dominant la mar,
vell pagès en el terrat,
damunt la barca, tristesa.
Malaguanyat vent de dalt,
aquell mestral mala traça,
el llavi cremat, la cara
esquerdada amb massa talls.
Aquell racó de l’ armari
amb tots els vestits florits,
aquell neguit de l’ amic:
Ha oblidat el calendari!
Aquell pujar les escales,
a palpentes, sense llums,
aquell remirar la mare,
tan cansada, amb ulls clucs.
Porta noves, primavera,
a la terra on ara visc?
No deixis ferits amb pena,
porta joia, fes-nos rics!
Pensaments educatius
Necessito seixanta orelles d' oïda selectiva.
Per molt que ho demanen, no féssiu més clots a classe.
Recordeu: Suar és el que fa perdre les il·lusions.
He aconseguit fer-los callar, ara els hauré de fer baixar de la teulada.
La darrera classe va anar bé, li he comentat al psicoanalista.
Estic bé, acabo de llençar les balances.
He provar d' examinar-los, però no paren de moure' s.
Tots estaven al seu lloc, eren les quatre del matí.
Estic tranquil, només demano allargar el dissabte.
Diuen que és un alumne pesat, deu ser per la gravetat.
Dos poemes d' escalforeta i deu epitafis
10 Març, 2010 14:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ha mort l’ hivern
Mireu, he dormit
ben ran la finestra,
amb la manta estesa
damunt del gran llit.
No he de despertar:
Ni reina ni fades,
ni portar, a estrebades,
un cove de nans!
Amb contes d’ encerts,
passejo els meus llibres,
he perdut les mides:
Vull ser cavaller!
Nova primavera
passant la contrada,
vesteix eixa gala,
amb flors i perfums.
Aplega oreneta,
damunt la teulada,
la neu acomiada,
ferma el gran remuc.
Darrera el gran fred,
canvio la camisa,
el món com em crida:
Avui, mor l’ hivern!
Nova primavera
S’ allunya, de sobte,
el matí i el dia,
aplega migdia
cansat d’ averanys.
Arriba el capvespre
ben buit d’ enrenou,
gallina amb un ou,
el gall amb un repte.
Quan tot s’ endevina
més tou i planer,
s’ acosta el guerrer
cercant companyia.
Els arbres, les flors,
l’ abella encisera,
un retall de l’ era,
un polsim d’ amor.
La jove s’ atura
el cànter descansa,
la vella flassada
enceta aventura.
La mare la duu
a la vora del riu,
allí com somriu,
la banya i la mulla.
A casa s’ endrecen
els pobres armaris,
roba de diari,
els coixins de betes.
El pare se’ n torna
de nou cap al tros,
la mula i el gos,
un poal i l’ ombra.
La vall com enfila
carros de pagès,
enceten els freds
nova primavera.
Epitafis
Ho provo, però em fallen les cames.
Us estem preparant la benvinguda!
Sembla mentida, però curen el neguit.
El del nínxol de sota té G.P.S.
Prompte, prompte: Començarem el dia de difunts!
Precisament, ara, no fem festes de carnaval.
Si us plau, no trepitgeu els fantasmes!
Ni proveu de fumar.
Em manifesto indiferent.
Podeu quedar-vos a passar la nit!
La peresa
07 Març, 2010 08:16
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La peresa:
1) És un dels defectes menys destorbadors.
2) Seria pecat si ofengués algú.
3) És el resultat d’un món alliberador.
4) Estarà bé, si no es posa d’ acord amb cor i pulmons.
5) Arribaria a pobresa si insistia prou.
6) Va néixer un dia, sense matinar massa.
7) Aconsegueix que el treball guardi totes les seves qualitats.
8) Vindria amb mi, si la passés a buscar.
9) Va tenir serioses dificultats per aparèixer en el món.
10) No es vol morir per tal de no moure’s.
Dos poemes de comiat i deu pensaments divins
04 Març, 2010 19:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
No puc fugir
Llavors, la mort em mira, s’ acomoda,
em porta al tros on no hi haurà demà,
em sento trist, els riures són afora
endins es queda el seny, el tarannà.
Com ella parla del càntic i la pressa
del nou dejuni talment mal encetat,
he de ser home gasiu d’ una saviesa,
sense fermesa, viatjant amb poc esclat.
Allí, ben sol, enmig càntics i joia
enceto un vent fresquívol, eixerit,
no tinc res més, acabo aquesta història,
no hi ha remei, ara no puc fugir.
No el cregueu pas
Desertaré, abandonant la terra
que ahir donava el negre pa i el vi,
aplega l’hora, he fet el meu camí,
aquest cor meu, a poc a poc, s’ esguerra.
Vindran els monstres, les darreres mentides
a omplir de pressa, els buits més desplaents,
coneixeré un plorar d’ innocents,
quan obriran les portes dels meus riures.
Llavors, el vent, amb cara allargassada,
discretament, s’ enlairarà al Montsià,
sense més pausa, sorrut, aplegarà
a nostra mar, amb barques amanides.
Remuntaré, sense pena ni glòria,
aquestes terres banyades pel gran sol,
algú dirà: Ell ha marxat ben sol!
No el cregueu pas, m’emporto la memòria.
Pensaments divins
Satanàs accepta el “bany Maria”, hi ha crisi.
Satanàs us disculpo, però deixeu d’enforcar-me.
Judes ha descartat jugar al penjat.
Jesús ha de demanar permís per predicar en el temple.
Déu no vol reparar amb el temps.
Satanàs es disfressà de capellà i guanyà el concurs.
Déu s’ha vist obligat a crear un concurs de poesia.
Tres apòstols demanen fer un partit de dretes.
Déu està negociant per sortir a les revistes del cor.
Déu ho sap, el cervell humà no ha traspassat l’adolescència.
Dos poemes d' orquestra i deu pensaments educatius
01 Març, 2010 20:24
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
En els sons
Llavors, dirà simfonia:
Quina orquestra està tocant?
És una orquestra ambulant
que passeja cada dia!
Músics de mena cantaire
com decanten la cançó
de vegades, déu n’hi do,
com escampen el seu aire.
Maten orgue i pandereta,
del fagot són assassins,
allí a sota, vora els pins
cavil·len la malifeta.
I la cançó s’ encomana,
com comença a volar,
fins la fosca ha d’ arribar,
allí troba qui demana.
En els sons d’aquella orquestra
tan joiosa i principal
he trobat el to tribal
sóc un més d’ aquella festa.
Ho faré
Em parlen d’ una musica
que talment, ho reconec,
ni m’ escalfa ni em capfica,
de vegades em sorprèn.
Era un dia prou poruc
per agafar una guitarra,
ara la miro i s’ esguerra
el monstre que tinc banyut.
Mai he donat ni una nota
ni encertat el pentagrama,
la boca obre, esbatana,
tot començant la derrota.
Llavors aturo, endevino,
a la foscúria, els veïns,
no maregen ni són fins,
però pensen com els crido.
Pel matí, fan mala cara,
estosseguen en passar,
els voldria saludar,
tot i callant, endevino:
Ho faré potser demà!
Pensaments educatius
He fet pensar un alumne, després li he demanat perdó.
Cap mestre hauria de plorar més del que li toca.
Mireu el macos que són i això sense patir.
He posat el llibre al calaix, tots anaven a per ell.
No provéssiu de volar, tenen les fones a punt.
No patiu, un dia descobreixen que ja no hi són.
No cal dir que les guerres virtuals són més engrescadores.
Pobres electrons, no tenen dies de festa.
Estic content, no he pogut reformar cap alumne.
Sempre tenim el consol de fer-los perdre més temps.
Dos poemes del demà i deu epitafis
26 Febrer, 2010 16:08
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Demà
Segurament demà,
llevat nou dia,
tot serà tou,
sortosament estrany.
Ningú dirà:
Estimo les cadenes,
em porten més enllà
d’ on viuen els gegants!
Segurament demà,
hi haurà nous encanteris
retornaran dimonis,
el riure esdevindrà.
Ningú dirà:
La vida és tot infern,
no vull romandre esclau
d’ un amo amb un desert!
Llavors: sospirs i melangia,
de nou, decandiran,
l’ heroi, ves quina gràcia,
es perd, no sap anar.
Escolta el vent,
plora per la tronada,
recull, ensems,
uns somnis matussers.
No estic aquí,
mira com passa l’ ombra
escriu la meva història:
Només em queda el fred!
Qui estima
Qui estima, en veritat,
veurà créixer son deler,
el saber, el no saber,
el patir, per no oblidar.
Qui estima, sentirà
la grandària de carrer,
el anar sense poder,
el callar en arribar.
Qui estima ha de voler,
prendre alçària per volar,
sense por, sense trobar
la feblesa del parar.
Qui estima ha d’ arribar
més o menys a l’ infinit,
ha de cloure, ha de finir
per a néixer en el tornar.
Epitafis
Si us plau, amb mim.
He aconseguit treure’ m deu anys.
Necessito llet enriquida amb calci.
Digueu-li al metge que el trobo a faltar.
Engega el cotxe que surto corrents!
Encara no m’ han donat l’ alta.
Fa dies que no acluco els ulls.
Necessito vi i una esponja.
Estan a punt de retirar-me el carnet de conduir.
Us dono permís per posar-me: Absent!
L' aula
23 Febrer, 2010 11:55
Publicat per jjroca,
Aproximacions
L’ aula
1) És el darrer llocon situaríem un alumne.
2) És la presó méscultural.
3) Sap guardar la polsi els misteris.
4) Recull, a lesparets, mil somnis desvalguts.
5) Viu els diumenges ifestes de precepte.
6) Acull, pacientment,ingents quantitats d’errades.
7) Espera arribar auna meritòria beatificació.
8) Voldria viatjar peròté mandra de volar.
9) Coneix el gènerehumà i suporta els seus neguits.
10) Demana, cada curs, conèixer cares noves.
Dos poemes somiatruites i deu pensaments divins
20 Febrer, 2010 16:18
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mireu
Mireu com em surt,
sense suc ni brou,
un sospir de bou,
un vestit de cuc.
Mireu com em dol
una terra ferma,
un sol que enlluerna
el pobre consol.
Mireu com em fa
un hivern ferotge,
el so del rellotge,
la mel que se’ n va.
Mireu com em cal
escriure un poema
sense gens de pena,
sense por ni mal.
Mireu com em veig,
al mirall del sostre,
vestit de mediocre,
amb els ulls de peix.
Mireu per mirar
la dèria dels nostres,
escrivim a voltes,
no podem cridar.
La terra
La terra cruspeix
la meitat dels sants,
els bons parroquians,
els homes de fe.
La terra gaudeix
del perill de l’ ombra,
de l’ home que torna
al cap del carrer.
La terra se’ n va
a dalt la carena
amb cara de pena,
voldria tornar.
La terra menteix
quan parla de guerra,
mai guanya a la serra
té massa deler.
La terra abraona
el servent fidel,
la nina bufona,
el darrer pagès.
La terra m’ escolta
sense gens de seny,
és tota revolta,
callada, sofreix.
La terra em dirà:
Bandit, poca- solta!,
farà mitja volta,
després morirà.
Pensaments divins
Al cel, no accepten models de talles petites.
Canvio dimoni perfeccionista per no poder atendre.
El millor del cel és que mai trobes l’ Amo.
Hi ha problemes de protocol, Jesús només era mestre.
La Verge està provant d’introduir la corbata.
Sant Miquel estudia escacs per si torna la guerra.
No em puc salvar, tinc vertigen.
Tinc cinc pecats repetits, on els puc canviar?
Jesús ha demanat calefacció en totes les esglésies.
Satanàs no porta cotxe, no li queden punts.
Dos poemes de muntanya i deu pensaments educatius
17 Febrer, 2010 14:55
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
A la muntanya
Allí, a la muntanya,
mireu-me bé,
passejo, crido,
somio també.
Ni tinc queviures
per fer pecats,
visc sense fressa,
faig de criat.
Allí, a la muntanya,
sense enrenou,
ve el capvespre
no porta sou.
No tinc ni presses,
ves quina sort,
ni espill ni armari,
només cançons.
Allí, a la muntanya
parlo amb el sol,
calla la lluna,
té tanta por!
Muntanya
Muntanya airosa,
barret al cim,
la blanca neu
el núvol prim.
Muntanya pobra
sense aviram,
la cabra sola,
desfet brancam.
Muntanya esquerpa
els dies muts,
les nits tan fredes
tot aixopluc.
Sense poncelles,
pobre neguit,
cabana fosca
sense mosquit.
Muntanya ufana,
tot paradís,
sentir- me sol
enmig cabrits.
Muntanya bella
sense crostam,
nua de cella
tot encenall.
Allí esguarda
el vent i el fred,
la llar petita,
ample l’ hivern.
Muntanya jove
sense casar,
estàs ben sola,
vols festejar.
Posa’ t de pressa
verd el vestit,
s’ acosta el sol,
és bon partit.
Pensaments educatius
No féssiu tard, és tan bonic veure el camp abans de la batalla.
He tingut un somni: El timbre de sortida s' havia amagat.
Cap alumne és enemic, li seria més fàcil trair-vos.
Una classe és una batalla, procureu que no sigui avorrida.
Els alumnes són innocents, no solen passar de la trentena.
He discutit amb un pare, els dos hi érem d' acord.
Els alumnes m' agraden, n' hi ha de tots els gustos.
Vaig a l' escola, tots saben que no he madurat prou.
Estic content, tots els alumnes diuen que estan tips.
Tinc problemes, ningú se' ls vol emportar a casa.
Dos poemes menjats i deu epitafis
14 Febrer, 2010 18:54
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
No menjant
Com la panxa ara cansa,
com aplega el negre vi,
ho he dir: No vull patir!,
tot seguit, vaig cap a casa.
Amanida d’ albergínia,
bona dona posa al plat,
hauria de fer bondat,
però la menja ho estripa.
Camallarg i afamat
abandono el caliu,
a la llar, és tou el niu
he de fugir per menjar.
Arribo a la taverna,
demano truita amb tres ous,
botifarres, canelons
i pastissets per la festa.
Llavors, com torno a la casa
del dejuni per sopar,
la dona ho deixa anar:
No menjant, fas bona cara!
Ni menja
Apropeu-me un plat de sopa,
eixerida, amb un ou,
digueu- li a la panxa: Prou!,
veureu com es posa tova.
Tan plena de melangies
que li porta el negre cap,
el metge ho ha manat:
Només fruita i amanides!
Ai, capvespres d’un febrer
que volen sense esperança,
només queda la recança
d’ un estat prou mentider!
Vull salsitxes, llonganissa,
xoriço, un entrecot,
un vi que es diu merlot,
descordar-me la camisa!
Però la vida m’ empeny
per dreceres i averanys:
Has de menjar poca carn,
beure aigua i fer via!
Llavors, m’ aixeco, renego,
surto de casa corrents,
la fortuna ja la tens:
No menjar a canvi de vida!
Epitafis
Noto que vaig perdent la memòria.
Algú, em pot donar corda al rellotge?
Zona tractada amb fungicides.
Ara, resulta que no m’havia d’operar.
Li asseguro que tinc hipotensió.
Només estic experimentant.
No vull més ciris al pastís.
Aquestes flors les tenia el veí de la dreta.
Aniria al cel, però fa fred.
Encara tinc pessigolles.