GràCies, ÒScar!

rcomes 30 Desembre, 2007 18:17 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Estic contenta! Avui, al Diari de Tarragona, m'han publicat aquesta entrevista, amb motiu de la publicació, amb el Xavier Argente, de 3: Atzar. Moltes gràcies, Òscar! I gràcies també al Diari.


ENTREVISTA A ROSA COMES
per Òscar Palazón

La teva feina et proporciona una visió privilegiada de la vida cultural tarragonina. Segons la teva experiència, quin n'és l'estat de salut actualment?

L'estat de salut crec que és bastant bo, però, des del meu punt de vista, no és l'òptim; en els darrers anys s'ha incrementat molt la dinàmica de la ciutat, s'ha cobert la programació d'activitats en tots els àmbits i s'han creat petites xarxes artístiques i culturals que mouen el subsòl. Però hi ha tres mancances molt importants que fins ara no s'han resolt: la falta d'equipaments culturals diria que és vergonyosa; no s'ha donat suport al desenvolupament de les indústries culturals ni s'ha impulsat el paper de les entitats, i no s'ha apostat prou per escoltar les necessitats reals dels habitants de la ciutat ni per treballar amb vista a fer créixer una ciutadania sensible.

El periodista Ferran Sáez va dir que hi ha blogs fets per "literats sense editor". Hi estàs d'acord?

Penso que una de les utilitats que pot tenir un bloc és aquesta, el fet de ser una plataforma d'edició. Però crec que aquest ús no explora totes les possibilitats que pot aportar. L'aparició del bloc a la Xarxa ha suposat, des del meu punt de vista, el naixement d'una nova forma literària, d'un gènere que en certa manera remet als dietaris, però que admet més llibertat en el format (hi admet so, imatge, diversitat en les reflexions, actualitat...). Aquells que utilitzem els blocs, per exemple, per publicar-hi textos propis, narratius o poètics (és el cas del que jo mantinc des de fa un temps, Poètiques), de fet els utilitzem com a plataformes de preedició o d'edició directament, però hem de ser conscients que tenen uns avantatges que un llibre en paper no té; el més important és el de poder rebre comentaris de lectors desconeguts i de saber, doncs, de primera mà, quin impacte provoquen els teus escrits més enllà del cercle d'amistats i coneguts, que acostumen a ser menys neutrals. De vegades sembla que un llibre editat en paper s'endinsi en la solitud d'un mar immens ple de vaixells perduts i aïllats entre si que emeten senyals i no reben resposta.

Imatges o paraules? Què és el primer que veus a l'hora d'escriure poesia?

Depèn del poema que escric. De vegades, el que primer se m'acut és una paraula o un vers, a partir dels quals he de construir tot el text. Però és cert que, en general, també en la vida quotidiana, funciono molt amb imatges i sovint els poemes neixen a partir d'una fotografia mental que prenc arran d'una emoció. Diria que, en realitat, el que primer veig és una emoció, les sensacions que em genera una vivència determinada.

Imatges i paraules. Quin criteri vau seguir per combinar-les al teu llibre?

El procés va ser en tots dos sentits. El lligam entre imatges i textos parteix, en aquest cas, d'una qüestió conceptual, d'una sensibilitat comuna entre el Xavier i jo, d'una mateixa manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú. Per això, la combinatòria va seguir un procés natural: vaig conèixer la seva fotografia, que per a mi és excel·lent, ell va conèixer la meva poesia i ens hi vam posar. En alguns casos, vaig escriure poemes que estan directament relacionats amb la imatge; en la majoria, però, la combinatòria va ser posterior, un cop teníem tot el material.

A 3: Atzar s'hi detecta una pugna entre la part visceral i la part cerebral de l'ésser humà. Pot ser la poesia una forma de posar-hi pau?

És exactament així. És una pugna, igualment, entre el llenguatge i l'emoció; el cervell i la carn; la narrativa i la veritat. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i del llenguatge i que ens permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions del cos són també indefinibles. La poesia pot ser un intent de transformació, d'alteració i de desordre lingüístic que ens pot permetre intuir la nostra part més visceral, on pot ser que es trobi la veritat de la vida.

Si el vent s'assembla a l'atzar, tal com dius en un vers, a què s'assembla la teva poesia?

No sé a què s'assembla realment, però m'agradaria molt que s'assemblés a una emoció, a aquell corrent elèctric indefinible que et passa pel cos quan vius determinades situacions.

I després de 3: Atzar?

Tinc ja un segon recull que, com aquest, vol mostrar una manera d'entendre el significat de l'existència. Reflexionant al voltant de l'atzar amb el Xavier, vam comentar que una segona fase podria ser el fet d'intentar parlar de la veritat. Mentre que en 3: Atzar l'eix numèric és l'u, el nombre que indica l'unicitat, l'irrepetibilitat, els poemes de 2: Veritat es basen en el mirall, en el nombre parell, en la idea que potser la veritat de la vida es troba en la suma dels elements i no pas en el fet irrepetible i imprevisible. És un segon volum que m'ha agradat molt escriure i que intentaré que no quedi inèdit.

InstantàNies De L'atzar

rcomes 16 Desembre, 2007 19:27 General Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Algunes instantànies de la festa de presentació de 3: atzar.
Moltes gràcies a tots i a totes per venir!


Començant la lectura amb el Rubén, el Toni i la Jaka...

La Jaka, el Toni i el Rubén en acció.

M. Teresa, encara que no hi poguessis ser, ja veus que la família Anguera Roig va quedar ben representada... Quins fills més guapos que tens! D'esquerra a dreta, l'Anna, la Montse, la Teresa, l'Albert i l'Alexis.

Amb el Trapezista, el meu mànager ;-)
Amb el Xulio, escriptor.

Amb la Cinta i el Jacme, dos amics i blocaires.

La Cecília i la Neus, amiga íntima i segona mare; al fons el Nani, d'una amabilitat inesgotable.

I el Xavi, que, a l'hora de fer fotos, té superpoders... Superpoderes..., de las galaxias...

L'atzar Ja Té Llibre

rcomes 01 Desembre, 2007 20:18 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)

[Disseny del targetó: Xavier Argente]

Avui em toca fer-me promoció... :-)

I és que estic molt contenta, perquè Arola Editors m'ha publicat el meu primer llibre de poemes, molts dels quals he anat afegint en aquest bloc. Ha estat un procés divertit, meravellós, perquè m'ha permès recuperar l'escriptura, però, sobretot, m'ha permès recuperar una amistat molt intensa, la del Xavier. Les seves fotografies i els meus poemes han encaixat en una inquietud comuna: la voluntat de definir l'atzar. Espero que no paris mai de prendre imatges del present.

El proper dia 14 de desembre, a les 20.30 h, a La Vaqueria (Tarragona), farem la FESTA DE PRESENTACIÓ DE 3: ATZAR. Abusant de la bona fe d'alguns amics, celebrarem la publicació del llibre amb vi negre i fruits secs de terres exòtiques. Hi esteu tots convidats. Us hi espero!

I, encara que sigui una mica nyonyo, aprofito el post per fer una sèrie d'agraïments personals a amics que s'han relacionat amb la publicació d'aquests poemes: a l'Albert, que és el més preciós que m'ha brindat l'atzar; als meus pares, per haver-se llegit tots els meus poemes des de joveneta, per existir; a la Txus i a la Laura, perquè l'amistat amb elles no ha estat fruit de l'atzar, sinó que ha estat dictada pel destí; a la Tàsia, que sap treure, com jo, partit de la infelicitat i amb qui he passat les nits més divertides de la meva vida (com t'enyoro); a la Cecília, per totes les estones que ha estat amb el Xavier i amb mi i per ajudar-nos en la tria; a la Mariona, que ha aguantat els meus recitals un munt de vegades; al Josep M., que m'ha fet passar estones inoblidables durant molts anys; a l'Adam, al Bartomeu, al Jordi, al Xavi Callau i al Poyatos, per ser tan creatius i pel seu interès a llegir-se els textos; al Magí i al Xulio, pels consells literaris; al Carles Hac Mor i a l'Ester Xargay, per la seva confiança; al Xavi Roca i al Nani, pels seus gestos i les seves paraules.


Què és 3: atzar

3: Atzar és una proposta que forma part d'un projecte més ampli iniciat per Xavier Argente i Rosa Comes l'any 2006, amb l'objectiu de reflexionar, com tota obra artística, al voltant dels eixos que determinen les vides dels éssers humans.

El llibre està format per 21 poemes i 21 fotografies que s'interrelacionen més a partir del fons que no pas de la forma. El lligam entre imatges i textos parteix, en aquest volum, d'una qüestió conceptual, d'una sensibilitat comuna entre els dos creadors, d'una mateixa manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú.

Els símbols numèrics i els elements lingüístics tenen, en aquesta proposta, una importància especial i una simbologia concreta. El nombre total d'obres que s'hi inclouen (21 en cada cas) és el resultat de multiplicar set vegades el número tres i, per tant, doncs, el resultat de jugar amb aquests dos imparells. En els poemes de Rosa Comes, la representació numèrica s'imbrica amb la vida i amb les coses: l'1 és la representació simbòlica i palpable de l'atzar (un bidó estrafet), ja que el fet atzarós és en essència aquell que no es repeteix mai i que, així doncs, no es pot provocar; en aquest sentit, és igualment un punt final; però l'atzar també es representa, d'una banda, en el 5 (la paraula es compon de cinc lletres) i sobretot en el 7, ja que es pot intentar definir a partir del conceptes d'orgasme i de present, mots que contenen set lletres. L'orgasme és l'únic moment en què s'aconsegueix la consciència del present, i el present és, essencialment, el moment deslligat i únic.

La reflexió sobre l'atzar, el fet d'intentar entendre què és, porta implícit, com es pot veure, l'intent de definició del concepte a partir del llenguatge i de la lletra. La constatació que aquesta definició de l'atzar (fugisser i descontrolat) no és possible i que la paraula no té la capacitat d'explicar-lo fa que es busquin, des del punt de vista poètic, altres maneres d'apropar-s'hi. La paraula es manifesta com una xarxa, com un plànol de rectes racional que intenta posar ordre a la realitat sense èxit; de la mateixa manera, la vida, entesa com una successió asmàtica de moments atzarosos que la determinen profundament, simplement té un sentit a partir de la narrativa en què intentem emmarcar-la per tal de no perdre'ns.

Els poemes de Rosa Comes, doncs, reflexionen sobre la impossibilitat de definir l'atzar a partir del material de què ells mateixos estan fets (la paraula) i malden per acostar-s'hi amb la deconstrucció del mot (la grafia) i l'alteració de l'ordre, així com amb el desig de fer que vers i carn siguin una única realitat, de convertir la lletra en una cosa. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i que ens permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions del cos són també inexplicables.

Pel que fa a les imatges de Xavier Argente, en les obres que ens hi inclou es pot distingir un doble marc, dos límits diferenciats: el marc que s'imposa físicament i el que es projecta cap a la perifèria, el que es defineix en allò que és present i el que ho fa en allò que és absent. A partir de la geometria, del desdibuixament de la mirada del fotògraf o del moviment que mostren els elements que s'enquadren, sempre ens remet fora del marc físic de la fotografia, de manera que la consciència de tota la realitat que queda en la perifèria del marc estricte de la imatge ens fa entendre les regles del joc: ens increpa perquè desconfiem del límit físic. El fotògraf obre, així, un dubte en el marc subjectiu (el que ell ha creat) com a instaurador de veritat i, per tant, obre un dubte en la mirada mateixa, és a dir, en el mitjà que ens permet articular el món: el llenguatge.

D'altra banda, el procés creador de Xavier Argente es basa en certa manera en l'atzar: el fotògraf treballa prenent les imatges sense estructurar el pla prèviament. El seu procés de treball és similar al de la construcció poètica; ell creu que hi ha coses que només passen dins i per a la càmera i, més proper a la manera d'entendre de Plossu que a la de Cartier-Bresson, es planta al mig del carrer, amb el filtre a l'ull, esperant, pacient, que se li aparegui no pas el fet decisiu, sinó el fet atzarós, la relació casual entre objectes, convençut que l'enquadrament (no un enquadrament determinat i perfecte) és, com el llenguatge, un constructe constitutiu de la realitat.

La seva tècnica, doncs, és l'antibodegó, l'antidisposició, perquè els fets, per atzar, ja li ofereixen les respostes. La seva mirada no modifica la realitat per acoblar-la a la seva reflexió, sinó que crea el seu món veritable a partir d'una lectura de la imatge que se li ofereix, de la relació dels objectes que concideixen dins del marc. Com en el cas dels poemes, tant la seva tècnica com la reflexió de fons que proposa, és deutora de l'atzar.

Powered by LifeType
© 2006 - Design by Omar Romero (all rights reserved)