Ermita de la Marededéu de la Roca
29 Agost, 2007 09:43
Publicat per aladern,
general
Feia anys que no anava a l’ermita de la Marededéu de la Roca. Molts anys. Però diumenge em va venir de gust llevar-me d’hora i acostar-m’hi. Va valer la pena, vaig poder fer un bon grapat de fotografies per posar al meu bloc de fotos de Naciodigital. Vam caminar pels encontorns i ens enfilàrem muntanya amunt per gaudir de les inigualables panoràmiques que es tenen sobre tot el Camp. En acabar, férem un bon esmorzar al petit restaurant de l’hostatgeria de l’ermita. Un matí rodó.
L’ermita de la Mare de Déu de la Roca es troba a menys de quatre quilòmetres a l’oest del nucli de Mont-roig del Camp. Està situada a 294 metres d’altitud damunt d’una roca vermella molt erosionada. Documentada ja l’any 1230 (Guillem de Tarragona, en el seu testament, li feia una deixa), la tradició vol que la imatge fos trobada per un pastor sota una palmera, vestida amb joies i roba bona. Sembla que entre 1439 i 1835 estigué sota la cura dels frares d’Escaladei. El juny de 1811 l’ermita fou incendiada i saquejada. L’edifici restà quasi aterrat i la imatge se salvà perquè havia estat prèviament amagada en un avenc. El 1814 començaren les obres de restauració i d’aleshores semblen datar la major part de l’ermita i de les edificacions que l’envolten. La imatge titular, una talla de fusta, fou cremada amb tots els altres elements de la capella i l’arxiu el 1936. Damunt de l’ermita de la Roca, encimbellat d’alt d’un esperó que li fa d’escambell, hi ha la capella de Sant Ramon (de Penyafort), sempre emblanquinada des del 1818, per servir de guia als mariners.
Penombra
27 Agost, 2007 11:53
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Has escombrat els colors
que la tarda et guardava
i dins d’aquesta penombra
se t’adormen les pestanyes.
Tenen, en canvi, alguna cosa
que podríem haver fruït,
les finestres esbatanades.
De quin finestral ve la música?
L’agost ens ha marcat el rumb
de fulles d’àlber ombrejades,
travessant primes parets
mentre ens adormíem.
A l’ombra aquesta, però,
nosaltres ja no hi som.
Gotes noves
23 Agost, 2007 21:28
Publicat per aladern,
e-mocions
Fa temps, força temps, vaig conèixer una persona que em va atrapar a l’instant només sentir l’olor que sortia de la seva cuina. Què dic olor... fragàncies exquisides! I quines coses cuinava, doncs? Ja us ho podeu imaginar, vet aquí: relats increïbles, històries tendres, esbojarrades, romàntiques, disbaratades, imprevisibles... Tot amanit amb les seves gotes: gotes d’escriptura, gotes en tercera persona del singular, gotes dedicades, gotes de plaer... Efectivament, era un plaer poder seguir-la per aquest món fantàstic de l’escriptura i de l’afecte que, un dia rere l’altre, va teixint a través de la pantalla aquesta virtualitat que es diu internet, això sí, amb sentiments ben reals. Mira si n’estava, de les gotes, que fins i tot em vaig atrevir a dedicar-li un dels poemes que jo llavors gosava escriure. Però com que el món no para de donar voltes, i és bo que sigui així, ella un dia va decidir que s’havia de prendre un descans, un any sabàtic. Una cosa ben comprensible, entenimentada i raonada que molts també hem fet o farem algun dia. Ens vam haver de resignar encara que quedéssim orfes de paraules seves. Però, com que ja he dit que el món sempre gira i no para mai, ara ha arribat el moment del seu retorn. I estic segur que ho fa amb les piles ben carregades, si no, mireu el que diu a les seves noves Gotes: “Feia mesos que no escrivia amb aquesta constància, amb aquest gust, amb aquestes ganes, amb aquesta il·lusió.” No saps com ens n’alegrem, Isnel. I som molts, en pots estar ben segura.
Postals noruegues (Vigeland)
22 Agost, 2007 07:28
Publicat per aladern,
postals
Adolf Gustav Vigeland fou un dels més grans escultors noruecs. La seva fama es deu sobretot al Parc de Vigeland, una àrea a l'interior del Frognerparken d'Oslo on estan exposades dues-centes de les seves escultures i d'altres treballs. Després que Noruega aconseguís la independència pacífica de Suècia, el 1905, Vigeland va arribar a un acord amb l’ajuntament d’Oslo per el qual, a canvi de casa, manteniment, materials i ajuts per treballar, tota la seva obra quedaria en mans del municipi i, després de la seva mort, la seva residència es convertiria en un museu. Vigeland va estar treballant en la seva creació monumental entre els anys 1907 i 1942. L’obra escultòrica de Vigeland ocupa l’extens passeig central d’un parc de més de 300 hectàrees, el qual els habitants de la ciutat disposen lliurement per al seu esbarjo, incloent-t’hi a l’hivern la pràctica de l’esquí de fons.
El meu avi
21 Agost, 2007 09:06
Publicat per aladern,
general
El meu avi no va anar a Cuba, però bé que l’hi haguessin pogut enviar, si tenim en compte que el conflicte per la independència cubana es va allargar fins a l’any 1898. El meu avi va estar mobilitzat des de l’any 1890, en que va ser allistat, fins l’any 1902 en que li van concedir la llicència absoluta. Ho llegeixo en el vell pergamí que tinc a les mans, i que entre altres coses diu: : El Capitán General de Cataluña... Concedo Licencia Absoluta, por haber permanecido doce años en el servicio militar desde la fecha de su ingreso en Caja, según lo dispuesto... Fué alistado en el reemplazo de 1890 y clasificado como Soldado Sorteable, habiendo prestado los servicios que se expresan al dorso. Y por haber cumplido su compromiso con el Ejército, expido la presente en Tarragona á 31 de Agosto de 1902.
No van ser dotze anys ininterromputs de servei, segons consta a “Situaciones, Servicios y Vicisitudes”, sinó diverses mobilitzacions que es van allargar durant més d’una dècada. Potser això no justifica del tot que el meu avi no pogués formar una família fins ben avançada la seva trentena d’anys, també caldria tenir present com estaven formats els nuclis familiars a la ruralia a finals del dinou o principis del segle vint, i a quina edat podien els pagesos emancipar-se (amb terres i herències pel mig). Molt pitjor va ser al cas del meu pare, que va estar nou anys seguits fora de casa seva. I va passar unes vicissituds prou dures: tres anys de servei militar, tres anys de guerra civil (a l’Ebre) i tres anys en camps de concentració als Pirineus construint carreteres a pic i pala, tot d’una tacada. D’aquesta manera podem deduir que, entre una cosa i una altra, els canvis generacionals al tombant dels dos segles s’allarguessin molt i molt.
50 anys les separen
20 Agost, 2007 08:09
Publicat per aladern,
general
Aquestes dues fotografies estan separades per un període de més de cinquanta anys. Algú sabria dir-me de quina ermita es tracta i en quin poble està ubicada? Més avall dono unes quantes pistes, i crec que no us serà massa difícil encertar-ho. No disposo de la data exacta de la primera fotografia, la segona és actual. Veiem com els antiquíssims i solitaris xiprers de la primera foto han estat literalment engolits per la pineda que s’ha fet créixer a redós de l’ermita, també s’hi veuen uns xiprers més joves que enfilen el camí. Els qui no ho han conegut, potser els sobtarà comprovar com tota una carretera comarcal estigués sense asfaltar, en aquell temps tenia un ferm irregular de terra per on transitaven pocs cotxes i molts carros.
Les referències més antigues de l’ermita ens les proporcionen uns cairons de fusta policromada que en revelen un origen medieval. Quant a documentació, la més antiga és un pergamí de l'any 1341 a través del qual Maria, esposa de Guillem Tost de ..., deixa en testament "opera Beati Blasii, sex denariorum". Alguns anys més tard (1370) l'infant Joan, comte de Prades, mana als jurats de la vila "que de present liurets e donats les claus an Jacme Roseyll e sa muler Berengaria de la yglesia de ..."; ja hi tenim, doncs, ermitans. L’últim ermità que va néixer en aquesta ermita va ser precisament Joaquim Puig Trilles, fill de Joan i de Teresa, nat el 12 de desembre de 1871. Era “l’avi Quim” el pare del meu pare.
Despertar
18 Agost, 2007 12:50
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Matí d’estiu enmig dels llençols.
Amb uns slacks blaus
guaitant per la finestra,
el sol fa el mandrós
quan els núvols l’encalcen.
L’airina escombra les fulles
que els rosers porguen,
amb soroll de seda frunzida.
Desvetlles un pic de sol daurat,
i jo, il·luminat pel teu somriure,
deixo que una música em devori
i ompli de colors teus els finestrals.
Les arts de pesca
17 Agost, 2007 09:39
Publicat per aladern,
general
Ell, que sempre havia estat un xicot de terra endins, un bon dia -fa anys i panys-, va afeccionar-se a la pesca amb xarxa, concretament a la dita “tresmall”, un art que vist des de fora sembla fàcil i en realitat no ho és tant. Va aprendre a “calar” i a “xorrar”. Va aprendre que no s’agafa el mateix peix si “cales” a la platja, que si ho fas davant d’un roquer. Va aprendre, ràpidament i directa, com punxent les maleïdes escórpores quan veus que no hi manera de desenredar-les del tresmall -i quina sopa més bona que fan, les reconsagrades!- Agafava peix de tota mena: orades, llísseres, pelaies, molls i fins i tot algun calamar. Tenia tres xarxes de vuit metres cadascuna que li havia regalat el seu amic Joan, un afable pescador jubilat de l’Ampolla que vivia a Salou no massa retirat de la seva mar. Ell li va ensenyar tot el necessari per, en una bona nit, agafar un bonic i excel·lent cabasset de peix, tal com es pot comprovar. Vist des d’avui, va resultar ser una afecció efímera, tot i que excitant i molt gratificant. Llavors a la platja de l’Almadrava hi anaven quatre gats, tret dels quatre diumenges de la canícula estival, els que van de Sant Jaume a la Marededéu d’agost. Amb el pas del temps la cosa va anar canviant, i a ell li va semblar que era una mica arriscat calar de nits a poca fondària, per por de no pescar algun banyador nocturn de tergal.
Oh! Benvinguts. Passeu, passeu...
16 Agost, 2007 09:38
Publicat per aladern,
general
Google Analytics és un servei, de moment gratuït, que et diu moltes coses dels teus visitants. El vaig instal·lar fa un parell de mesos, a mitjans juny, i de quan en quan hi entro. Google Analytics t’ofereix un seguit de gràfics que per segons qui li poden resultar atractius, o fins i tot útils. A mi només un em crida l’atenció, el “gràfic de visites per ubicació”, o sigui, el lloc de procedència dels internautes que visiten casa meva. Em fa gràcia veure com des de llocs remots algú s’entreté a llegir un bloc en català, si més no hi entra. També trobo coses ben curioses en l’estadística d’aquest dos mesos. Primer de tot em diu que les 3.638 visites rebudes provenen de 33 països. Puc veure el resultat per continents: 3.529 d’Europa, 102 de les Amèriques, 4 d’Àsia i 3 d’Àfrica. També puc afinar el detall per països i fins i tot per ciutats, d’aquesta manera em surten noms com Nanjing (Xina); Kamakura (Japó); Istambul (Turquia); Tunis i Rabat (a l’Àfrica), Sao Paulo i Pelotas (Brasil), Buenos Aires, Santiago de Xile, Lima, Bogotà (totes de l’Amèrica del Sud); Montreal i Saskatoon (al Canadà). I 42 visites des dels USA a través d’onze “regions”: Califòrnia, North Carolina, New Jersey, Pennsylvania, Texas, Washington etc.
Si enfoco cap a Europa, el resultat ja comença a ser més “familiar”: 42 visites de França, on que sàpiga jo no hi tinc cap parent ni conegut (amb 19 ciutats: Toulouse, Marseille, Lyon, Dijon, Dunqueke, Strasboug... i naturalment París). Itàlia 3 visites, Portugal 1, Romania 7, Czech Republic 3, Hungary 1, Belgium 10, Netherlans 4, Sweden 1, Norway 1, United Kingdom 10, Ireland 9 visites (aquí sí que conec la colònia catalana de Dublin!), i per últim Germany que s’endú la palma amb 48 visites. A Alemanya trobo noms com Passau, Berlín, Mainz, Darmstadt, Ludwigshafen, Kalrsruhe, Aachen, Frankfurt am Main, Wuppertal, Dormund, Leverkusen i sobretot Cologne amb 22 visites (encara que en aquesta última ja sospito qui hi deu viure, oi que no m’equivoco, Ars?
Ja més a prop de casa trobo més normal que algú de Las Palmas de Gran Canaria, Màlaga, Badajoz, Bilbao, Alacant i uns quantes ciutats més, entri algun cop al cercador del Google i vulgui saber què vol dir la paraula “Rosa dels vents”, perquè és ben cert que molts dels visitants et troben per casualitat o per una paraula clau que busquen al Google. El que em crida l’atenció és que a Granada tingui un lector assidu que m’ha fet 24 visites; li deu agradar el bloc i jo li agraeixo la seva desconeguda fidelitat. El que ja trobo del tot il·lògic és que, de les 3.375 visites “que ha enviado este país/territorio a través de 23 ciudades”, segons em diu Google Analytics, 799 siguin de Barcelona i 1.387 de Madrid! No me’n sé avenir, algú li troba cap mena de lògica? Amb lògica o sense, per mi tots els visitants són benvinguts i tots/totes teniu les portes d’aquesta casa obertes. Com diu en Jaume Sisa, Oh! Benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha... cases d’algú.
Postals noruegues (VI)
15 Agost, 2007 16:35
Publicat per aladern,
postals
En la fonètica de la llengua noruega, el fonema g+e sona com el nostre gue. D’aquesta manera el mots Bergen, Stavanger o Vigeland, sonarien com Berguen, Stavanguer o Vígueland.
L’Oslo que vam trobar a l’arribada el dia abans que finalitzés el nostre periple nòrdic, era una ciutat lluminosa, a diferència d’una setmana abans quan aterràvem en el seu aeroport i passàvem, en un instant, d’un sol de mitja tarda a una fosca nit de pluja. Aquest divendres tot era diferent, el sol lluïa i el color del cel era el d’un blau acabat de rentar. Quatre núvols blancs no trobaven el seu lloc i corrien d’aquí cap allà només per recordar-nos que en aquest país no pots amagar mai l’impermeable. Si no fos per nosaltres i per la resta de turistes que deambulàvem pels carrers més cèntrics, Oslo hagués pogut passar per una ciutat desèrtica, això sí, amb totes les botigues obertes. Ja ens havien explicat, i cal recordar-ho, que tots els noruecs fan massívament les vacances al mes de juliol. Les obres als carrers i a les carreteres, en aquesta ciutat i en les anteriors que havíem visitat, estaven totes aturades, la maquinària d’obra pública dormitava a plena llum del dia. La catedral (Domkirke) també estava en restauració i vestia un vel de dalt a baix. Oslo està ubicada al final d’un fiord de 107 km situat al sud-est de Noruega, anomenat precisament Fiord d’Oslo. A nosaltres ens va fer tota la impressió de ser una ciutat tranquil·la, gran però no massa, i visiblement neta i endreçada (neta com la nostra ciutat, només els dos minuts següents d’haver passat un exèrcit d’escombriaires!). D’aquest viatge podria explicar moltes anècdotes, ara en diré una: en tota l’estada al país, capital inclosa, no vaig sentir ni un clàxon, fins i tot vaig arribar a pensar que allí els cotxes els fabriquen sense botzina.
Contrapuntar
13 Agost, 2007 18:24
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Fingits profetes
parlaran per mi,
raucs inútils
d’un fals dolor,
negats al plor,
al plany, al crit
d’uns esclaus
que arrosseguen
segles de covardia.
Accepteu-me
el final victoriós
de la meva contesa:
d’aquesta llavor
creix, per l’arrel
del pensament,
sacsejat l’arbre
de la meva mort,
la vostra vida lliure.
Postals noruegues (V)
12 Agost, 2007 12:29
Publicat per aladern,
postals
Durant el viatge ens vam assabentar que Stavanger ha estat escollida Capital europea de la cultura del 2008, distinció que compartirà amb la ciutat de Liverpool. Els noruecs se senten molt cofois amb aquest esdeveniment i s’han abocat a fer grans obres i reformes a la ciutat. S’ho poden permetre de sobre, no debades Stavanguer és la capital de la indústria petrolera de Noruega i una ciutat eminentment financera i cosmopolita, ensems que posseeix una dilatada i rica història. El petroli els noruecs el van començar a explotar a la dècada dels setanta en els rics jaciments del Mar del nord. En l’actualitat és el tercer país del món en exportació de cru i carburants, darrere l’Aràbia Saudita i Rússia. A Stavanger existeix l’únic museu del petroli de tot el món, un espectacular edifici a la vora del port que imita una gran plataforma d’extracció.
Però no és pel petroli que nosaltres som a Stavanger (de fet, la ciutat amb prou feines la coneixerem, ja que el nostre allotjament -el Rica Forum Hotel-, es troba situat a dotze quilòmetres del centre), sinó que som aquí per conèixer i admirar les belleses naturals d’aquesta regió. Avui visitarem el fiord de Lyse (Lysefjorden) i després farem l’ascensió a un mític cim, famós a tot Noruega i conegut arreu: l’espectacular Preikestolen.
Postals noruegues (IV)
09 Agost, 2007 15:36
Publicat per aladern,
postals
Bergen, amb els seus dos-cents cinquanta mil habitants, és la capital del comptat de Hordaland, a la costa sud-oest de Noruega. Va ser fundada l'any 1070 pel rei Olav Kyrre i cap a finals del segle XIII es va convertir en una de les ciutats més importants de la Lliga Hanseàtica. Bergen es promociona com la porta d’entrada als fiords noruecs. També és reconeguda per les seves abundants pluges (per aquesta raó se la coneix com La Ciutat de la Pluja), arribant a acumular més de 2250 mm anuals de mitjana de precipitació. Un acudit corrent és aquell que un turista li pregunta a un nen si mai no deixa de ploure, i el nen li respon: “No ho sé, solament tinc dotze anys”. Fins al 18 de gener d’aquest any va haver-hi un període de 80 dies consecutius de pluja. Bergen és una de les ciutats més temperades del país, gràcies a la Corrent del Golf. 10ºC de temperatura i pluja són condicions meteorològiques que es poden produir tan al mes de gener com al mes de juliol. Es tracta d’una de les ciutats més boniques de Noruega i conserva com una icona el famós barri de Bryggen, el barri dels comerciants de la Lliga Hanseàtica que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979.
Humitats
08 Agost, 2007 09:46
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Aquelles esplèndides pluges de març
ja no tornaran mai més.
I quin goig quan se te m’encloten les mans.
Les restes: l’encès color al reguer
per la carícia d’una gota.
Al després de la tempesta.
Plou
07 Agost, 2007 16:57
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Perles transparents llisquen
per les meves parpelles,
sota el ventre d’una vela blava.
Plou, i ho fa a llàgrima viva
com intermitents sanglots
esquinçats d’un llençol nimbus.
Per les canonades
dels meus dits hi corre l’aigua
com si corregués pels carrers
de la meva ànima.
M’ofego pels teulats
i tanmateix em crema
la malenconia dels oboès
que s’amaguen darrera
les finestres de la teva cara.
Ara, ja puc obrir els ulls:
En els vidres s’ajunten
les gotes fent de cortina.
Tinc una casa de paper blau
i avui s’ha vestit de gris pluja.