Sortiré de casa amb un llibre a la mà: Joana, i caminaré passeig avall per sota els altius plataners despullats de fulles i d’ànsies. Aquesta tarda no vull mirar les nues capçades ni la llum esbiaixada que les bressa. Avui m’entretindré resseguint amb els dits la pell aspra dels vells arbres, tan aspra com les meves cauteloses passes. Per què tinc camins que m’empresonen i no puc deixar de recórrer una vegada i una altra? Aquest em du avall, trepitjant fang, avall fins a l’ermita que abans era llunyana. Ara no. Ara els ravals volen menjar-se-la afamats de totxo i asfalt i hipoteques de tota mena. Segueixo l’últim camí de terra, per a mi l’últim camí que queda. Arbres amics, files d’incomptables testimonis muts, fidels vigilants de les hores i els anys que s’alenteixen, vosaltres no coneixeu les dures llambordes ni el pes insuportable que duc a les butxaques de nou buides.

Pareu atenció, noies, no penseu pas que anem a fer ara mateix l’espot de LU. No, què va! (De totes maneres, per si de cas, podríeu tenir uns glaçons ben a prop o una peixera a l’abast de la mà. I si ens hem de tirar a la piscina... ep, cap problema!!). Del que es tracta és de celebrar com es mereix que la Noemí Unmei se’ns en va cap a terres irlandeses. I no podríem fer-ho de millor manera que amb aquesta Sacher que he preparat seguint les precises indicacions de la Nica (una eixerida integrant del lobby xocolater manresà, gràcies Nica!). En honor a la Catalunya central, volia substituir el rom Pujol per ratafia del Bages, però noi, ni al Caprabo ni enlloc no n’he trobat. A veure si un dia d’aquests n’envieu vosaltres alguna ampolla cap aquí a baix, això comptant que a La Cellera no se les hagin apropiat totes. Si voleu tastar la Sacher i fer un brindis amb la Unmei, passeu-vos pel vaixell i allí ho compartim amb ella i tota la resta de la tripulació: l’acollida, el Grumet, el Lloro, el Capità, la Isnel, en Giorgio, la Silenci, la Namaga, el Joan, l’Aina, el Frederic, l’Omar, l’Init, la Nit... i tutti quanti que puja i baixa com i quan vol i se sent a gust en tan idíl·lica companyia. Aquest brindis va per tu, Unmei. Molta sort en el camí que comences, i no ens oblidis que nosaltres tampoc no t’oblidarem. Xin-xin!!

Ja ho veus, Wolferl, acabes d’obrir els ulls i sembla que tothom ja hagi de parlar de tu. Au, petit, no tinguis por, que ta germana Nannerl ja sap fer anar el bressol. Tenir un pare violinista i compositor no deu ser el millor regal del món, dic jo. Per què, sinó, hem de parar taula o anar a dormir al ritme d’una cançó qualsevol? I ja no et dic res de caminar pel carrer a un pas rítmic determinat pel progenitor. I què me’n dius d’endevinar les notes de les campanes de Salzburg? Tot això et diverteix? És clar que, sent la Nannerl tan espavilada tu no has de ser pas menys. Vegem, per què agafes aquest clavicèmbal si no t’hi cap a les mans? Vint-i-set de gener... no pots ni imaginar-te d’aquí a dos-cents cinquanta anys el que dirà de tu mig món! Et faràs un fart de viatjar, ja t’ho dic ara jo. Emperadors, reines... tots s’ajupiran als teus peus. El Papa et donarà la màxima condecoració: La Croce della Speron d’Oro. Seràs precoç en tot, menys potser en amors, i la jove cantant Aloysia se’t quedarà a Mannheim. Però mira si dóna voltes el món, que quan vagis a Viena trobaràs la germana petita d’aquella, la Constanze, amb qui finalment et casaràs. I les passareu de tots colors, amb més salut i amb menys, dies grassos i dies sense escudella per fer passar la gana. Per fer bullir l’olla qualsevol encàrrec et serà bo. Pensa, perquè vegis, que la teva obra més universal, La flauta màgica, la composaràs enmig de moltes obres, quan més et bulli el cap. Una d’elles serà un rèquiem que per poc no acabaràs. Això serà cap allà al mil set-cents noranta-un. Falta encara prou. Jo, d’aquí a dos-cents cinquanta anys, em quedaré escoltant la Callas –aquesta no la coneixeràs. Llàstima, perquè t’hauria agradat- com interpreta La reina de la nit. Que famós que seràs, Wolferl!

“Els grans escriptors caminen per la corda de l’equilibrista i arrisquen el coll en cada paraula. En Memòria del foc, Galeano fou un acròbata triomfant. En El libro de los abrazos, es desprèn de la corda i levita a l’aire” Alan Ryan, The Washington Post.

Los adioses. Llevábamos nueve años en la costa catalana y ya nos íbamos, faltaban dos o tres días para el fin del exilio, cuando la playa amaneció toda cubierta de nieve. El sol encendía la nieve y alzaba, a la orilla de la mar, un gran fuego blanco que hacía llorar los ojos.
Era muy raro que nevara en la playa. Yo nunca lo había visto, y sólo algún viejo vecino del pueblo recordaba algo parecido, de tiempos remotos.
Se veía muy contenta la mar, lamiendo aquel inmenso helado, y esa alegría de la mar y esa blancura radiante fueron mis últimas imágenes de Calella de la Costa.
Yo quise responder a despedida tan bella, pero no se me ocurrió nada. Nada que hacer, nada que decir. Nunca he sido bueno para los adioses.

De Eduardo Galeano poc és el que puc dir. És millor llegir-lo i assaborir-lo en viu i en directe. Les petites cròniques o faules de “El libro de los abrazos” són perles multicolors de poesia que es desfan a la boca dels sentits i ens inunda de belles paraules. Ens descriu allò real de la vida, que, per a ell, és més fantàstic que la fantasia. Tota l’Amèrica llatina de cap a peus i fins a les seves profunditats. A poc a poc, és com més el gaudeixo.

Aquest matí hem pujat al Montsant, que ja tocava. Hem fet dos graus de la cara sud del massís que són dels més espectaculars de tota la serralada. La pujada hem triat fer-la pel grau dels Barrots i la baixada pel grau de l’Agnet. L’ascensió comença des del mateix poble de La Morera de Montsant, i quan hem sortit el termòmetre marcava tres graus. Feia fred i molta humitat, estava tot emboirat i la visibilitat era pràcticament nul·la. Una veritable llàstima, ja que les vistes panoràmiques sobre la vall del Siurana són d’una bellesa inenarrable. La boira, de tota manera, ha ajudat a més d’un a no sentir vertigen, els camins passen arrapats a la roca i els precipicis són impressionants de debò. En alguns llocs, s’han instal·lat uns cables d’acer clavats a la paret i que ajuden a treure la por.

Hem esmorzat més o menys sobre les onze i encara ho hem fet dins la boira. Tant de bo que anàvem ben preparats i la gana no ens la treu ningú. Un cafè amb llet ben calent també ha ajudat a escalfar-nos el cos i les mans balbes. Després d’esmorzar, però, s’ha començat a aixecar la boira i el dia s’ha arreglat bastantó, sort d’això que ens ha deixat fer algunes fotos maques. Aquí en poso només tres (molt reduïdes de mida) per fer-vos dentetes ;-) Ja ho sabeu, la propera vegada us hi apunteu i... a xalar!

En un post d’ahir, la Nica deia que havia rebut un regal inesperat que li havia fet moltíssima il·lusió. Li ho enviava una amiga seva des dels Estats Units i “no sabia si obrir-lo per no perdre l’efecte... només la caixa m’ha fet sentir estimada”. Sí, segurament que per ella el que hi havia dins de la caixa era el menys important. L’essencial era sentir-se estimada. Després afegeix en un comentari: “i pensar per quantes mans ha passat aquest paquet, tot el camí viatger que ha fet fins la teva taula, per rutes exòtiques”. Les paraules d’ella m’han recordat un text de Saint-Exupéry que parla d’aquests lligams invisibles als ulls, un passatge de “Ciutadella” que ja vaig publicar l’estiu passat en un post a Desert. Com que d’això ja fa un temps i alguns no l’heu llegit, i segurament que la Nica tampoc, el torno a posar avui perquè veieu com són d’inexplicables els viaranys del cor que ens apropen l’amic llunyà.