Felip V d’Espanya
(Felip IV de Catalunya-Aragó, Felip V de Castella)
Versalles, 19 de desembre de 1683 — Madrid, 9 de juliol de 1746
Rei de Castella (Felip V) (1700-24 i 1724-46) i, com a Felip IV, rei de Catalunya-Aragó (1700-05), de Sicília (1700-13), de Nàpols (1700-07) i de Sardenya (1700-08); reconegut rei d’Espanya (1713-24 i 1724-46) des del tractat d’Utrecht; duc d’Anjou.
Fill de Lluís, gran delfí de França, i nét, doncs, de Lluís XIV, portà el títol de duc d’Anjou.
L’arxiduc Carles, que, amb els seus aliats, havia iniciat la guerra contra Felip V (guerra de Successió). El plenipotenciari britànic Mitford Crowe signà, amb els delegats catalans oficiosos, els vigatans Antoni de Peguera i Domènec Perera, un pacte en virtut del qual Anglaterra es comprometia a desembarcar tropes al Principat i a garantir, en qualsevol eventualitat, la conservació íntegra de les constitucions de Catalunya. Amb l’ajut de l’esquadra anglesa, l’arxiduc Carles s’emparà de València i de Barcelona (1705) i hi fou reconegut com a rei. Felip V mostrà, al llarg de tota la guerra, una intransigència tenaç, fomentada, en part, per la seva primera muller, Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, i per la cambrera major d’aquesta, la princesa Orsini, actitud que contribuí a prolongar la resistència del Principat, exacerbada en veure que Felip V suprimia les constitucions del País Valencià i d’Aragó (decrets de Nova Planta del 1707) i els subjectava a les lleis de Castella. Abandonada Catalunya pels aliats, Felip V se n’emparà, i, després d’un llarg setge, també de Barcelona (l’Onze de Setembre); immediatament foren dissoltes les institucions catalanes de govern i el municipi barceloní fou despullat de les seves rendes. Les constitucions dels restants països catalans foren abolides per nous decrets de Nova Planta: a Mallorca el 1715, i al Principat el 1716.
botifler
Durant la guerra de Successió (1704-14), als Països Catalans, dit dels partidaris de Felip V de Castella, per a distingir-los dels maulets o vigatans, partidaris del rei arxiduc Carles III.
Decret de nova planta
La imposició de l’absolutisme borbònic: la Nova Planta
El triomf dels Borbó en la Guerra de Successió va significar la implantació a la Monarquia Hispànica del model de l’absolutisme monàrquic centralista vigent a França des del segle XVII durant els governs de Felip V (1700-1746) i Ferran VI (1746-1759).
L’estructura política. En aquesta fórmula política, el monarca constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat, tots els poders residien en la seva figura: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. El seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del govern i cap de la justícia. D’aquesta manera, els Borbó espanyols posaven fi a les limitacions que encara actuaven sobre les prerrogatives de la Corona, i es van esforçar per enfortir el poder reial.
Per a governar, el rei disposava de l’ajuda d’assessors o secretaris de despatx (ministres), nomenats directament pel rei i destituïts segons la seva voluntat. El 1714 es van crear les secretaries d’Estat, d’Afers Estrangers, de Justícia, i Guerra i de Marina. El 1754 s’incorporaria la secretaria d’Hisenda. Els funcionaris ajudaven els secretaris i s’encarregaven d’executar les ordres del rei i de portar l’administració.
La derrota de l’Onze de Setembre de 1714 va encoratjar Felip V a establir definitivament a Catalunya, així com als altres territoris de la Corona d’Aragó, l’absolutisme monàrquic. La tradicional monarquia dels Habsburg, fonamentada en el pactisme i l’organització confederal dels regnes, donava pas a la monarquia borbònica, els principis rectors de la qual eren l’absolutisme i el centralisme.
El mateix setembre de 1714 es van derogar totes les institucions polítiques significatives del Principat: la Generalitat, el Consell de Cent, les Corts i les constitucions, així com els sistemes fiscal, monetari i militar propis.
Posteriorment, el Decret de Nova Planta (1716) va imposar a Catalunya l’organització político-administrativa de Castella, com ja s’havia fet anteriorment als territoris de València (1707), Aragó (1711) i Mallorca (1715). D’aquesta manera, amb les excepcions de Navarra i el País Basc, tot el territori de la monarquia va constituir una única estructura de caràcter uniforme. En definitiva, la Nova Planta representava el sorgiment d’Espanya mitjançant la unificació dels diversos regnes peninsulars, sorgits de l’Edat Mitjana, sota el domini de Castella.
Considerando haber perdido los reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron […] todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban […] he juzgado por conveniente […] abolir y derogar enteramente […] todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que estos se reduzcan a la ley de Castilla.
Decret de Nova Planta dels regnes de València i Aragó (1707).
La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes de la Corona d’Aragó, i les van integrar en les de Castella que, de fet, es van convertir en les Corts del Regne d’Espanya, tot i que, considerades incompatibles amb l’autoritat del monarca, només s’haurien de reunir a petició del rei i per jurar l’hereu al tron.
També es va suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella va assumir les seves funcions. Legalment, aquest Consell va conservar les facultats legislatives i judicials i exercia com a Tribunal Suprem de Justícia, però a la pràctica va esdevenir tan sols un òrgan de caràcter consultiu.
Igualment, els Borbó van eliminar els antics virregnats (llevat dels americans) i van crear demarcacions provincials, governades per capitans generals, amb atribucions militars, administratives i judicials, perquè presidien també les Reials Audiències imposades a tots els territoris.
D’aquesta manera, la Nova Planta va significar una profunda reforma de tota l’administració territorial catalana i la consolidació d’un organigrama polític fortament jerarquitzat amb la finalitat d’enfortir l’autoritat reial. La màxima representació del monarca a Catalunya tenia a les seves mans el control total de l’administració i del govern, a més del comandament militar.
Als municipis es va posar fi al sistema electiu insaculatori propi de les ciutats catalanes (Consell de Cent), es van suprimir les vegueries i van establir-se dotze circumscripcions territorials que s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les principals ciutats, es va imposar la institució castellana dels “corregidores”, un càrrec vitalici de nomenament reial, exercit generalment per persones d’origen castellà i ofici militar. A més, els regidors dels ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència.
He resuelto, que en el referido Principado se forme una Audiencia, en la cual presida el Capitán General o comandante general de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado prosigan en su nombre. En la ciudad de Barcelona ha de haber veinte y cuatro regidores, y en las demás ocho, cuya nominación me reservo […]. Todos los demás oficios que había antes en el Principado […] no expresados en este mi Real Decreto, quedan suprimidos y extintos.
Decret de Nova Planta pel Principat de Catalunya (1716).
Finalment, es va impulsar un càrrec nou, l’únic que no era d’inspiració castellana sinó francesa: els intendents. Aquests eren uns funcionaris que depenien directament del rei, gaudien d’amplis poders i tenien com a missió la recaptació dels impostos, el control de les autoritats locals i l’impuls de les activitats econòmiques.
L’estructura política de Catalunya després de la Nova Planta:
Capità General. Nomenat pel rei, realitzava les funcions de l’antic virrei com a representant del monarca al Principat. Era el cap suprem de l’exèrcit i el governador de Catalunya. Acumulava funcions militars, governatives i de justícia. Encarnava el poder i la garantia més ferma de l’absolutisme monàrquic.
Reial Audiència. Poder consultiu civil. Presidida pel Capità General, tenia funcions polítiques i governatives –nomenament dels càrrecs públics i assessorament del Capità General– i les atribucions jurídiques tradicionals (actuava de tribunal suprem i les seves sentències eren inapel·lables).
Reial Acuerdo. Era la denominació convencional de la trobada entre la Capitania General i la Reial Audiència amb tots els seus ministres del civil per tractar els afers de govern. Era l’element de representació del poder reial a Catalunya.
Superintendència. Organisme encarregat de donar suport financer. La seva funció era controlar i dirigir la recaptació de rendes i impostos, així com finançar la nova estructura politico-administrativa i les necessitats derivades del manteniment del nombrós exèrcit d’ocupació.
L’estructura fiscal. Amb la introducció del Decret de Nova Planta Felip V tenia plena llibertat per a organitzar els impostos a la seva manera. Ara, la política fiscal passava a ser una prerrogativa de l’Estat absolutista dels borbons. La nova estructura fiscal suposava, d’una banda, que la càrrega fiscal s’incrementava i, de l’altra, la fi de la limitació del poder reial en matèria fiscal gràcies a l’abolició de les Corts. Ara el rei podia determinar lliurement quins impostos es pagaven i en quina quantitat.
Ja el mateix 1714, el govern de Madrid va apressar-se a apoderar-se dels impostos més rendibles que fins aleshores havien estat controlats per les institucions catalanes. Així, la superintendència concentraria les funcions i la renda de la Diputació del General, del Consell de Cent, del Tribunal del Mestre Racional, del Reial Patrimoni i de la Batllia General, es a dir, centralitzava, recaptava i gestionava l’estructura fiscal de la Catalunya borbònica. També van fer seus no tan sols els béns del Reial Patrimoni, sinó també el de totes les persones que havien donat suport a l’arxiduc Carles durant la guerra.
A més, el 1716, es va imposar una nova estructura fiscal amb la introducció d’un impost general: el Reial Cadastre, una quota anual d’una quantitat important fixada pel govern central sense cap negociació prèvia a repartir entre els municipis. Els objectius que la monarquia perseguia amb l’aplicació d’aquest nou sistema eren dobles: d’una banda, aconseguir la contribució dels catalans a les despeses generals en peu d’igualtat amb la resta de l’Estat; i de l’altra banda, implantar uns criteris fiscals equitatius basats en la riquesa general de cada contribuent (contribució única).
El cadastre va dividir-se en dos tipus d’impostos. El cadastre reial i el cadastre personal. El reial gravava les propietats immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els propietaris del país, encara que fossin nobles i eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les rendes del treball i les activitats industrials i mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clergat. Tanmateix, l’existència del cadastre no va eliminar l’existència d’altres impostos com el dels consums o el de l’allotjament de tropes.
Si bé el cobrament del cadastre va ser una mesura de càstig, a la qual els privilegiats no van gosar d’oposar-s’hi davant la situació d’ocupació militar, a la llarga va demostrar-se com un impost més adequat i equitatiu que d’altres fórmules anteriors. Fins i tot, la monarquia va intentar d’introduir-lo a Castella, però l’oposició de la noblesa castellana va impedir que s’estengués a tot l’Estat.
***
Josep Barceló i Anguera Capçanes, Priorat, segle XVII – Viena, segle XVIII
Guerriller, germà de Pere Joan, dit el Carrasclet. Austriacista, actuà en les partides de voluntaris dels germans Nebot. Abandonada la causa catalana pels aliats, continuà, al servei d’Antoni Vidal, la resistència contra les tropes borbòniques. Durant la guerra contra la Quàdruple Aliança (1718) lluità contra les tropes borbòniques de Felip V al costat dels francesos, en estreta col·laboració amb el seu germà. Amb l’acabament de la guerra els francesos desarticularen els regiments catalans, interessats a continuar la lluita; Barceló hagué d’abandonar el país i partí amb el seu germà a Àustria, on es posà al servei de l’emperador.
Pere Joan Barceló i Anguera Capçanes, Priorat, 1682 – Hongria?, 1741
Anomenat Carrasclet Guerriller. El seu pare, Francesc Barceló, fou capità de fusellers de les forces de l’arxiduc Carles d’Àustria i morí en una acció a Móra d’Ebre, en el curs de la guerra de Successió. Participà en la lluita en la companyia del seu pare, i en rendir-se Barcelona sol·licità el perdó i es retirà a la seva llar de Marçà (Priorat). Empresonat dues vegades, aconseguí de fugir a la muntanya de Llaberia, immediata al seu poble, des d’on dugué a terme fets d’una gran audàcia que centraren en la seva persona la xarxa guerrillera del sud del Principat. El governador de Tarragona féu empresonar la mare i diversos familiars de Barceló, però ell no cedí. Quan la Península Ibèrica, en temps d’Alberoni, fou envaïda pels exèrcits francesos (1719), Barceló anà a Perpinyà, on fou investit del càrrec de coronel de fusellers de muntanya per a lluitar contra les forces filipistes. Reincorporat a les seves terres, comandà vuit mil milicians equipats amb les armes i municions que hi havia en custòdia als municipis per a la cacera de llops, o bé amb les que prenien a l’enemic. Dugué a terme nombrosos fets d’armes al Priorat, al Camp de Tarragona, a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta; atacà Reus, i és famosa la seva marxa de Falset a Montserrat i al Pallars. Pel desembre del 1719 atacà infructuosament Valls. Quan la Quàdruple Aliança disposà l’acabament de la guerra, Barceló fou reclamat a Perpinyà, refusà la incorporació amb el grau de coronel a l’exèrcit francès i es proposà de continuar la lluita. Secretament adquirí un vaixell, i amb d’altres oficials s’embarcà cap a Maó, que el tractat d’Utrecht havia deixat sota sobirania anglesa. Des de Maó féu una visita secreta al Priorat (desembarcà en una platja deserta vora Cambrils). Després de tornar a Menorca, es traslladà a Àustria, i l’emperador li reconegué el grau de coronel. S’establí a la localitat hongaresa de Mugdia, on adquirí un predi agrícola. El 1734 comandà la companyia de catalans exiliats que prengué part en la lluita contra Nàpols; el vaixell que el conduïa fou capturat a Pescara i Barceló fou empresonat a Cadis, fins que (1738), en ésser signada la pau de Viena, fou alliberat i tornà a Àustria. El 1741 comandà el nou batalló de catalans exiliats mobilitzat per l’emperadriu Maria Teresa contra els bavaresos. Ramon Guardiola Valls, Alt Camp, segle XVII – ?, segle XVIII Guerriller. Lluità contra Felip V d’Espanya al Principat, en 1719-20. El 1726, aprofitant el descontentament provocat per la pau entre l’emperador Carles VI i Felip V, s’alçà de nou i fou capitost d’un grup d’uns cinquanta homes.
Fill de Francesc Barceló i Esperança Anguera. Emigraren al veí poble de Marçà on heretaren una finca. Els seus pares eren pagesos i a més aprofitaven la llenya del bosc per a fer carbó vegetal. De ben jove anava a Falset i a Reus,amb el seu germà Francesc i un animal de càrrega. El carbó que venien deien que era de alzina de carrasca. D’aquí li ve el nom de Carrasquet o Carrasclet.
Durant la guerra de Succesió no trigaren en fer-se partidaris del bàndol dels Austries. El seu pare en fou capità de fusellers, el seu germà tinent i en Carrasclet, alferes. El pare morí en la guerra. Acabada la guerra tornaren a la vida pagesa. Fins que un dia un tinent de cavalleria felipista entrà a casa seva provocant-lo. Entraren en lluita i fou detingut. S’escapà . Aquí comença la llegenda d’un home que pendria el fusell com a eina, deixant l’aixada a casa. Era molt popular per tota la contrada del Priorat, i sempre tenia gent i aliats pertot arreu. Les tropes felipistes que sorprenia en congostos i boscos eren tornades desarmades a les casernes. Molts dels soldats que l’empaitaven no trigaven a unir-se a ell. Sabia tots els racons de la comarca.
Les seves partides res tenien a veure amb les de molts bandolers que es feien passar per partidaris seus i que robaven als humils pagesos. Carrasclet no dubtava d’ajusticiar tots aquells impostors.
Durant aquelles èpoques França entrà en conflicte amb l’aliada Espanya. A la Catalunya Nord, que ja estava sota el domini francès des del Tractat dels Pirineus, s’organitzaven partides militars d’irredemptistes catalans; armats, pagats i vestis per la corona Francesa. Tots sota el comandament del General Berwick. Carrasclet fou cridat a Perpinyà, travessà els Pirineus, i no trigà, com a bon català, a adherir-se a la causa irredemptista. Les seves campanyes foren glorioses i èpiques: Actuà al Camp de Tarragona, a Montserrat, al Pirineu Català, a les comarques de l’Ebre, a la Terra Alta… I com no, les actuacions tenien com a rerefons la seva terra, el Priorat; veritable niu d’àligues entre l’Ebre, les Garrigues, i el Camp de Tarragona.
Els fusellers Catalans es van sentir utilitzats pels francesos quan aquests tornaren a fer les paus amb Felip V. Carrasclet, tot i la pensió i la graduació de Coronel, volia tornar a guerrejar a Catalunya però no el deixaren Finalment, anà amb els seus oficials fins a Maó, i d’allà a Austria. No era home de Cort i féu de pagès a Hongria. Encara comandà una Companyia de Catalans a Nàpols contra les tropes de Felip V. El feren presoner, i el portaren a un penal andalús, Amb la pau de Viena de 1738 el posaren en llibertat.
Amb la mort de l’emperador Carles VI, l’1 d’octubre del 1740, Austria fou envaida pels bavaresos. De nou es formà una Companyia de catalans, i l’emperatriu Maria Teresa li confià el comandament. Carrasclet tenia 60 anys. Sabem que morí més enllà del 1769 i se’n desconeix l’any de la seva mort. És sens dubte un dels militars catalans més importants de l’època, juntament amb en Moragues. Important per la seva projecció internacional, l’astúcia que tenia i la tàctica que utilitzava. (“Sepultura de bandoler” de Xavier Carreras).
Mosso d’esquadra
Membre d’un cos de forces policíaques institucionalitzat a Catalunya des de 1719-21. L’origen prové de partides de paisans filipistes armats que s’havien distingit durant la guerra de Successió i en la repressió policiacomilitar dels anys següents, a les ordres del batlle de Valls Pere Anton Veciana. Del 1721 al 1836 els mossos d’esquadra foren dirigits, respectivament, pel fill, el nét i el besnét de Pere Anton Veciana; el rebesnét, Pere Pau Veciana, sembla que per simpaties carlines, renuncià el càrrec en morir el seu pare (1836), en nom propi i en el dels seus hereus (el càrrec era hereditari i els Veciana l’unien al de batlles de Valls i representants del fisc en aquesta vila). Els mossos, tots originaris de la comarca on servien, havien de saber el català, conèixer les dreceres, les coves i els amagatalls de cada terme; gaudien de fur militar i depenien simultàniament del capità general i de l’audiència de Catalunya. Per tant, eren menys centralitzats (bé que igualment estatals) que la intendència general de policia, establerta el 1817, o la futura guàrdia civil (1844), enviada sistemàticament a les comarques d’on no procedia, les quals desconeixia. Les esquadres de Valls, o esquadres de Catalunya, tenien 45 mossos l’any 1723, distribuïts entre Valls, Riudoms, Piera i la Llacuna; 60 l’any 1725 (esquadres noves a l’Arboç, Cardona, Calaf, Prades i Arbeca); 83 l’any 1745 (esquadres noves a Falset, Santa Coloma de Queralt, Amer, Solsona, Torres de Segre, Santa Coloma de Farners i Figueres). El 1780 hi havia 180 mossos, amb establiments nous a la Seu d’Urgell, Olot, Móra d’Ebre, Balaguer i Barcelona. Alhora, els Veciana foren enviats a Andalusia, Aragó, etc, on contribuïren a establir forces policíaques similars: Minyons de València, Fusileros de Aragón (1766), Compañías de Escopeteros Voluntarios de Granada y de Sevilla (1776), algunes basades en cossos ja existents. Els mossos d’esquadra restaren més o menys eclipsats durant la guerra del Francès (passaren més de cinc anys sense sou), però foren afavorits per Ferran VII: el 1816 eren 250, amb partides noves a Torelló, Peralada, Moià i la Pobla de Segur. Amb la guerra dels Malcontents (1827) arribaren a 395, i amb la primera guerra Carlina a més de 500. Del 1721 al 1869 les esquadres de Catalunya foren una força policíaca moderna completa (alhora armada i secreta, brigada politicosocial, judicial i de costums, rural i —en menor grau i més tardanament— urbana). Dissoltes per la Primera República (1873), la restauració alfonsina creà, amb el mateix nom i un uniforme igual a l’antic, un cos que no en fou sinó la supervivència folklòrica a la ciutat, i una guàrdia rural al camp (1877-1939). Durant el s XVIII i la primera meitat del XIX els delictes més freqüentment perseguits pels mossos foren, successivament, polítics (conspiradors i guerrillers antifilipistes), de bandidatge rural —més freqüent al s XVIII del que hom no suposa—, de lladres sacrílegs i contrabandistes (sota Carles III i el tercer Veciana) i, novament, bandidatge rural. El nucli originari de les esquadres (Valls, Riudoms, Rodonyà) era en una zona de muntanya, situada entre les dues úniques carreteres reials del Principat, on abundaven els delinqüents. Els mossos d’esquadra també actuaren com a reclutadors per a l’exèrcit, repressors de revoltes i avalots urbans (1766-68, 1789, 1797, 1800, etc). Del comandant de les esquadres depengueren els cossos de zeladors de gitanos, vereders (encarregats de dur ordres oficials) i, ocasionalment, d’auxiliars del resguardo de rentas, així com els mossos d’esquadra particulars (dels monestirs de Poblet, d’Escaladei, de Montalegre, etc). Amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1932, els serveis de policia i ordre interior de Catalunya —llevat dels de caràcter supraregional i extra-regional, estrangers i migracions— començaren a dependre directament del govern català, i estengueren els seus serveis de guarderia rural a totes les comarques del Principat adoptant el nom d’Esquadres de Catalunya. El 1934 totes les atribucions sobre les esquadres recaigueren ja en el conseller de governació. D’altra banda, com a unitat organitzada militarment, els seus comandaments eren elegits mitjançant concurs, pel mateix conseller, entre caps i oficials de l’exèrcit, guàrdia civil i carrabiners. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, el govern central s’apropià els serveis policíacs de Catalunya i foren suprimides les Esquadres, convertides de nou en Cos de Mossos d’Esquadra de Barcelona, dependent del govern de la República. Amb les eleccions del 1936, Catalunya recuperà totes les seves competències en matèria policíaca i retornà les Esquadres al seu estat anterior. Durant els anys de la guerra civil, les Esquadres, manades per Frederic Escofet i Alsina, augmentaren la plantilla, que, a mitjan 1938, s’apropava a les 600 persones i s’estructurava en dues Planes Majors (Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Suprimit pel règim franquista el cos de les Esquadres de Catalunya, la diputació de Barcelona quedà autoritzada per a organitzar una Secció de Mossos d’Esquadra de Barcelona, com a cos de nova creació, sense cap lligam històric, i dependent del capità general de la IV Regió Militar i del ministeri de governació i amb unes funcions limitades al Palau provincial. Assolida novament l’autonomia de Catalunya, el 1980 foren traspassades a la Generalitat les atribucions que el ministeri de l’interior tenia sobre el cos, i fou definit com un cos d’ordre públic, d’estructura militar, no vinculat a les forces armades. El 1981 fou signat el primer decret que definia les funcions i l’estructura del cos, i el 1982 en fou aprovat el reglament. La implantació gradual del cos és coordinada per la Junta de Seguretat, òrgan mixt de l’estat i la Generalitat que el 1994 estimà en 10 000 el nombre d’agents requerits. El 1995, el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya arribaren a un acord de finançament del cos, i l’any següent se n’inicià el desplegament a les comarques de la Catalunya central i de la regió de Girona, que es va anar estenent gradualment a la resta del territori. Paral·lelament, tingué lloc la retirada gradual dels efectius de la guàrdia civil, que conserva tanmateix competències exclusives sobre el control de ports i aeroports, narcotràfic i terrorisme de Catalunya. El 1997 hom acordà el traspàs de les competències sobre el trànsit, efectiu des del l’any 2000, i fou adoptat un nou model consistent en la divisió entre el Servei Català de Trànsit, que s’encarrega de la gestió del trànsit, la informació viària, la tramitació de multes i educació i formació viària, i les prefectures provincials de trànsit, a les quals és encomanada la matriculació i documentació de vehicles, l’obtenció i renovació de permisos de conduir inclosos. El 1998 el cos es coordinà amb l’Europol (policia de la Unió Europea creada el 1995). Els primers anys del sXXI continuà el desplegament a la resta del territori català: s’incorporaren successivament al Bages i l’àrea de Granollers (2001), Mollet, Arenys i Mataró (2002), Badalona, Sant Adrià de Besòs, Premià, Santa Coloma de Gramenet i l’Hospitalet de Llobregat (2003), l’Anoia (2004), la ciutat de Barcelona (2005), el Vallès Occidental i el Baix llobregat (2006) i l’àrea metropolitana de Barcelona, Garraf, Alt Penedès i Baix Penedès (2007). Amb l’entrada en servei al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre el es completà el novembre de 2008 el desplegament dels mossos d’esquadra a Catalunya.
Josep Ortega i Espinós Llatinista i escriptor.
Valls, Alt Camp, 1815 — Barcelona, 1875
Fou catedràtic d’humanitats als instituts de Tarragona i Barcelona. Publicà obres d’ensenyament del llatí i del castellà, la novel·la La dama de las conspiraciones (1861) i l’assaig, Historia de las escuadras de Cataluña (1859, 1876, traduïda al català en 1920-21).
Les Esquadres de Catalunya, força policial i paramilitar, nascudes per decisió de les autoritats borbòniques un cop acabada la guerra de Succesió, desenvoluparen un important paper dins la història del nostre país, sempre sota el comandament de la nissaga dels Veciana, de Valls. Durant els anys 1721 a finals del s.XVIII, particularment conflictius i marcats per l’esclat de la Revolució Francesa, comandades per Felip Veciana, les Esquadres desenvoluparen les seves tasques habituals manifestant-se un cop més altament profitoses per als interessos borbònics. Mitjançant la seva probada eficàcia, un cop iniciada la guerra de la Convenció, s’encarregaren tant de la detenció dels nombrosos delinqüents que aparegueren pel Principat, com de la captiva dels desertors que augmentaren a mesura que la marxa de la guerra deixava entreveure uns resultats negatius.
Presenta una amplissima ressenya de les Esquadres de Catalunya, la seva formació i evolució, amb els seus caps. Anomena i fa una basta descripció de molts del seus serveis contra les bandes anti-filipistes, capturant als seus caps , Borraco, Puch, Clementina, Minadó, Casulleres, Marimón, Ramón Pujol ” el coix d’Avià”, i d’altres personatges bandolers i malfactors Joan Serra “la Pera”, Claudi “el Moliner”, etc. Personatges tots ells perseguits per la justícia als que van detenir i executar.
Claudi “El moliner” Valls 1689 -?1716 Utilitzà el nom d’Ernest Grau
Un dels més cèlebres bandolers amb els quals, en principi, van haver de lluitar els Mossos d’Esquadra, a més de Carrasclet i que es veuria obligat a abandonar el país fugint dels seus persecutors, va ser Claudi “el Moliner”, la vida del qual reuneix tots els requisits d’autèntic fulletó. Aquest famós bandoler, la vida del qual comença al ser abandonat, nounat, a la porta d’un molí de Pont de Goi, amb una nota en la qual es promet una forta recompensa per a qui li reculli i atengui.
Creix Claudi a cura de l’amo del molí, Antoni Pujol, i la seva esposa, qui contínuament el maltractaven, mancats de tot afecte cap al nen, al que van recollir creient certa la recompensa oferta. De qualsevol forma, sempre podria treure-se-li rendibilitat utilitzant-ho com criat gratuït. Sembla ser que l’any 1706 el noi va anar a Valls amb uns sacs de farina carregats en una cavalleria i es va extraviar a la tornada a causa d’una forta tempesta. La cavalleria es va espantar i mai més es va saber d’ella, Claudi va poder arribar fins al molí i a l’adonar de la pèrdua de la seva cabalgadura a els moliners, el van copejar fins a deixar-ho sagnant. Va ser l’última pallissa. A la primera oportunitat i amb l’ajuda d’un criat del molí, cridat Pepus, qui sempre li va demostrat deferència i que ara li lliurà diners perquè pugues alimentar-se els primers dies, Claudi desapareix del que fins aquí ha estat la seva llar.
A Reus es col·locà com pigall d’un cec que resulta lladre de molta vista. La seva ceguesa és un ardid útil per a pidolar durant el dia i preparar els seus robatoris nocturns. Claudi aprèn a la velocitat que li permet la seva natural intel·ligència, i no triga a donar amb els seus ossos a la presó, capturat amb motiu de l’incendi d’un mas, prèviament robat del que es acusat. El fals cec, expert i astut, aconsegueix escapar. Els pares adoptius del petit lladre acudeixen a la presó reclamats per les autoritats per a ser interrogats. En lloc d’ajudar a Claudi li acusen de ser noi de dolents instints del que tot es pot esperar. No necessiten més els jutges per a condemnar-lo i enviar-lo a la presó de Tarragona, on rebrà sustanciosas lliçons sobre ardits, trucs i ardides comuns en el món de la delinqüència. Té 17 anys quan es posa en llibertat. La seva primera cura és dirigir-se al molí de Pont de Goi, carregat de records sobre maltractaments i acusacions . El moliner i la seva esposa aquesta nit estan escalfant-se al foc de la llar. Amb ells es troba Pepus, el criat, que vol intervenir per a evitar el que s’endevina en els ulls encesos de Claudi. Aquest al tira a un costat, treu un ganivet de la seva cintura i escomet, primer, al moliner; després, a la seva esposa, i ambdós queden al terra sagnants i sense vida.
La guerra de successió es troba en el seu període final. Un grup de nobles catalans, quan ja tot sembla perdut, decideixen continuar la lluita contra Felip V. Tota Catalunya aparegué plagada d’escamots.
El de menys en aquests dies és la persecució de criminals, doncs tot el Principat viu obstinat en la guerra. Claudi s’allista en un dels escamots utilitzant el nom d’Ernest Grau i es lliura completament a una vida d’aventures, emboscades i sorpreses contínues. La lluita es perllonga gairebé dos anys, fins que pren Barcelona el duc de Berwick, amb la qual cosa cessa la resistència i tot el territori català queda sotmès a Felipe de Anjou. Si a molts altres, al llarg de la història, el final d’una guerra els ha dut a un bandidaje forçat, com millor alternativa que la de lliurar-se a l’enemic, a Claudi “el Moliner” -a partir d’ara se li coneixerà per aquest sobrenom- li durà a la vida de bandoler per la seva predisposició innata. No se sent forçat per ningú ni per no-res, sinó que segueix una resolució meditada i que assumirà amb decisió. No es limita a formar una quadrilla amb els homes que té al voltant, units per unes mateixes circumstàncies, sinó que busca als millors, és a dir els de més sanguinaris instints, a “el Pigot”, “el Gravat”, “el Bardassa”, “el Pages”, “el Llarc”… a qui convenç perquè el segueixin a les muntanyes. Amb els anomenats, està Pepus, l’antic criat dels moliners, qui des del dia de l’assassinat d’aquests segueix a Claudi com criat fidel.
Les malfetes de la nova quadrilla s’estenen per tota la baixa Catalunya. Se succeeixen els assalts a transeünts i masies, a la recerca de diners, vitualles o dones. Els Mossos d’Esquadra aviat adverteixen que aquest és un bandolerisme diferent i més gosat i perillós que el que fins ara havia predominat, a càrrec de fugits o fugitius que aspiren a sobreviure. El nom de Claudi “el Moliner” va de llengua a llengua com a sinònim de terror i instints sanguinaris. Un dia és l’atracament a un carruatge; un altre un assassinat o un segrest; un altre una violació de dones habitants de masies que són atacades durant la nit. Res no deté el bandit. Una nit, potser per demostrar el menyspreu i la falta de temor als Mossos d’Esquadra, incendien una masia del propi Pere Antoni Veciana, el furor de la qual per aquest insult pot veure’s reflectit en la següent requisitòria, difosa per tota la comarca:
“Senyor Pere Antoni Veciana, battle de Valls i comandant dels mossos de la mateixa, dic: que els pobles, llocs, justícia i cases de camp que siguin freqüentats pels lladres, sediciosos i pertorbadors de la quietud pública, s’han de resistir per mitjà del sometent, i de no poder, per ser aquells majors que ells, han d’informar immediatament, i de no fer-ho, seran presos i jutjats i tapiades les seves cases.
Dau a Valls a 4 de gener de 1715”.
Claudi “el Moliner”, coneixedor perfecte de la zona de les seves malfetes i enllaçat amb infinits còmplices, escapa una i altra vegada dels Esquadra, que li trepitgen els talons i en no poques ocasions arriben a tirotejar-lo. Els Mossos tenen la fortuna de ferir el bandoler en una d’elles, però no aconsegueixen atrapar-lo. En l’últim moment Claudi aconsegueix escapar i s’ocultarà a una posada de Farena, la propietària del qual ja l’ha auxiliat altres vegades.
S’iniciarà aquí, en aquesta posada a la qual contínuament acudeixen caminants i carreters, una verdadera història d’amor, digna de la millor novel·la del gènere i que influirà definitivament en la vida del bandoler. Perquè a l’empara de la posadera viu una bella jove, òrfena i germana de dos guerrillers morts en les lluites contra Felipe V. Entre ambdós joves -Claudi ronda per llavors els vint anys- neix un fort corrent de simpatia i mútua atracció.
Recuperat de les seves ferides, atès per la bella Julia Olegario, que tal és el nom de la pupil·la de la posadera, el bandoler reprèn l’activitat al capdavant de la seva quadrilla, i serà en aquesta època quan més gosat es mostre i més ressoni el seu nom.
Va ser Claudi “el Moliner” un dels primers bandolers que es van dedicar al segrest com a activitat més destacada i rendible. Certs historiadors, sobre tot Zugasti, en estudiar el bandolerisme andalús, creuen que va ser una degeneració del bandolerisme passada la primera meitat del segle XIX i volen establir certes diferenciacions entre aquest bandolerisme cruel i despietat, del qual va ser exemple típic l’horta de l’Oncle Martín o el segrest d’Orellana, del bandolerisme anterior, generós i no exempt de certa noblesa o trets cavallerosos, protagonitzat en la llegenda per Diego Corrientes i “el Tempranillo” o tambe “el Carrasclet”. Tanmateix no es tractava de cap innovació com ens demostra la història de Claudi “el Moliner” segle i mig abans i, caminant els anys, “els trabucaires”, famosos bandolers catalans.
Claudi “el Moliner”, el seu desvergonyiment i gosadia del qual no trobava límit, projecte segrestar a la filla única del corregidor de Manresa. Li brinda la idea una notícia que li porten els seus confidents, segons la qual el corregidor portarà a la seva filla, aleshores malalta, a visitar un ermità, meitat anacoreta, meitat curander, que habita en una cova i realitza prodigis curatius amb herbes i plantes medicinals. El pla es basa que un dels seus homes, “el Bardassa”, prengui el paper d’ermità, i quan arribi el corregidor i la seva filla, la partida caurà sobre ells.
Així s’executa, però amb una variant que, de moment, augmentarà l’èxit de l’operació. Al corregidor l’acompanya Francisco Veciana, germà del comandant dels Mossos d’Esquadra. Claudi decideix portar-se’l segrestat al costat de la jove per a així demostrar que no li causen el menor temor els seus tenaços persecutors. El gest augmenta la popularitat del bandoler entre el poble senzill, que a tant li agraden aquestes ostentacions de valentia .
Però com a contrapartida a aquest augment de popularitat, el seu atreviment suscitarà una persecució implacable per part dels Esquades. L’operació la dirigeix personalment el comandant Pere Antoni Veciana. Es registren totes les coves i masies, es mobilitzen col·laboradors entre les persones honrades, es revifen els sometents, tan maltractats després de la guerra de successió, i es donen batudes pels boscos. “El Barbassa”, el fals monjo, va voler portar el desvergonyiment i gosadia més enllà de la prudencia, allargant i exagerant el seu paper.
Lamentant-se del succeït, del que es considerava una víctima més, es va oferir al corregidor per intervenir com a mitjancer en el pagament del rescat de la seva filla. No havia de ser gaire bon actor. Els Mossos d’Esquadra no van tardar a sospitar i el van fer confessar la seva verdadera identitat. Es va pretendre llavors utilitzar-lo com a ham per capturar Claudi, però el pla va fracassar i una vegada més van aconseguir escapar els homes de la partida. Tanmateix, la tranquil·litat o els èxits fàcils per a Claudi “el Moliner” s’havien acabat. Els Mossos l’assetjaven constantment per camins i muntanyes. Suposava un seriós obstacle la presència constant de la filla del corregidor i de Francesc Veciana. Els moviments de la partida no podien ser tan ràpids com de costum ni es podia circular amb la dissimulació d’altres vegades. De cap altra part, no es veia possibilitat de negociar el rescat dels segrestats.
Totes aquestes circumstàncies van provocar una divisió entre els homes de Claudi, alguns dels quals desitjaven desfer-se dels presoners, fins i tot pel procediment de cremar-los vius, per al qual van arribar a encendre una foguera, segons expliquen compten relats novel·lescos que, sens dubte, no ens creurem. És cert, tanmateix, que es van produir disputes i malestar i que això va donar lloc a una lluita entre Claudi i “el Puch de Arbucia”, aspirant des de temps enrere a la direcció de la partida, ja que no li agradava massa obeir a un cap gaire més jove que ell. Va resultar Claudi victoriós en la baralla, però a última hora decideix no matar el seu enemic, optant per lligar-li de peus i mans junt amb d’altres dos bandolers incondicionals de “el Puch” i abandonar-los en un lloc on poguessin trobar-los els Mossos d’Esquadra.
Malgrat les dificultats que constantment es presenten, Claudi no pot resistir la temptació de visitar freqüentment Julia a la posada de Farena. Julia des del moment en què es van conèixer ve tractant de convèncer-lo que abandoni la mala vida i fugin a algun lloc tranquil on gaudir del seu amor. En aquesta tasca, Julia és secundada per la posadera i el propi Pepus. I tants precs i consells sembla que van fent efecte en l’esperit de Claudi, encara que mai no se sabrà si és l’amor cap a la bella jove o les dificultats que s’oposen cada dia amb més força a la seva vida aventurera el que el fa decidir-se.
Claudi a l’estiu de 1715 planeja el seu últim pla tan astut com a simple; Deixa en llibertat a Francesc Veciana i a la filla del corregidor sense demanar cap cos a canvi, però cuidant abans d’atreure’s les simpatías dels segrestats. Deixa passar uns dies i llicència la seva quadrilla. Ell s’oculta a la posada durant un temps perquè s’oblidin les seves últimes malfetes i després envia a Valls a la posadera amb una carta per al comandant dels Esquadres. Aquesta carta és un document històric. En ella diu:
“Si a mi i al meu criat se’ns concedeix l’indult, que en el meu nom us demanarà una persona a qui dec l’haver canviat de manera de pensar i de vida, prometo i juro no faltar més a les lleis i retirar-me a un racó d’Amèrica per expiar les meves passades mancances.”
Pere Antoni Veciana transmet el missatge al Capità General de Catalunya recomanant una resolució favorable, i la resposta no tarda a arribar. En ella s’accedeix a la petició de Claudi, que, amb aquesta mesura, es veu totalment lliure. Juant amb Julia i Pepus marxa a Amèrica on, segons comunicarien en una carta, van viure poc menys que com en un bell conte d’amor.
Aquests indults es repetiran més tard en diferents llocs a favor d’altres bandits, entre ells el cèlebre José María, però tant en aquest com en altres casos s’argumentessin com pretext justificatiu que els indultats no havien produït morts, fos o no cert. Aquest pretext, per molt cinisme, que volgués llançar-se-li no podia aplicar-se de cap forma a Claudio “el Moliner”.
La partida de Claudi va continuar actuant durant cinc anys. Va prendre el comandament “el Puch de Arbucia”, que o no va ser trobat pels Mossos d’Esquadra a la cova on li va deixar lligat “el Moliner” o es va escapar al poc de la presó.
Durant aquells cinc anys la quadrilla, que molts continuaven cridant pel nom del seu antic cap, va cometre crims i segrests nombrosos i va mantenir el terror a tota la província. Fins a 1722 no va acabar la partida, en caure mort “el Puch de Arbucia” a les mans dels Mossos d’Esquadra.
Membres de la quadrilla.Pepus, el “Pigot”, “el Gravat”, “el Bardassa”, “el Pagès”, “el Llarg”
