Segle XX

Setmana Tràgica

Es coneix com Setmana Tràgica als esdeveniments succeïts a Barcelona i altres localitats catalanes, entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909. El detonant d’aquests fets va ser la mobilització de reservistes per al seu enviament a la zona de Melilla, on el dia 9 del mateix mes havia començat la Guerra de Melilla, per a molts motivada exclusivament pel descobriment l’any anterior d’unes mines propietat d’una societat controlada pel Comte de Romanones, el Marquès de Comillas i el Comte de Güell.
Aquesta mobilització és molt mal acollida per les classes populars, ja que, a causa de la legislació de reclutament, es podia quedar exempt de la incorporació a files mitjançant el pagament de sis mil rals, quantitat que no estava a l’abast dels més pobres (el sou d’un obrer de l’època no era de més de 5 pessetes o 20 rals al dia). D’altra banda, els reservistes majoritàriament ja eren casats i amb família al seu càrrec.
El 21 de juliol Solidaridad Obrera va convocar un míting a Terrassa amb una proclama del periodista socialista Antoni Fabra i Ribas que acabaria amb la constitució del comitè de vaga convocada per al dia 25 de juliol i que, a causa de falta d’organització i a la deixadesa del governador civil Ossorio y Gallardo, degenerà en actes de vandalisme provocats per elements exaltats.
S’incendien multitud d’edificis religiosos, puix els amotinats consideren que l’Església forma part de l’estructura de la burgesia, els fills de la qual no van a la guerra. A més l’Església havia impulsat als denominats sindicats grocs oposats al sindicalisme anarquista, majoritari a la ciutat. En aquest context s’assalten i incendien convents i esglésies, es profanen sepultures i es balla al carrer amb els cadàvers extrets de les tombes.
Després d’aquestos avalots pel centre de la ciutat, les forces de seguretat disparen sobre els manifestants en la zona de la Rambla, cosa que fa que s’enverinin encara més els ànims i s’arribi a una veritable insurrecció amb barricades als carrers, amb molts ferits i la proclamació de la llei marcial.
Davant la negativa de les tropes de la guarnició barcelonina de disparar sobre els que consideren els seus companys, tant es així que els havien rebut amb crits de “Visca l’exèrcit!, Fora la guerra!”. Amb la falsetat de titular-la com a revolta separatista, quan era una revolta obrera, es reforcen les tropes amb forces portades de València, Saragossa, Pamplona i Burgos, que finalment dominen la situació.
El govern de Maura porta a terme una repressió duríssima i, pitjor, arbitrària. Es deté centenars de persones, al voltant de 2.000, i, seguint l’acusació formulada en una carta que li dirigeixen els prelats de Barcelona, és detingut Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’Escola Moderna, qui acusen de ser l’instigador de la revolta. El 13 d’octubre del mateix any Ferrer és afusellat juntament amb Eugenio del Hoyo Manjón, Antoni Malet i Pujol, Ramon Clemente i Garcia i Josep Miquel i Baró en el castell de Montjuïc.
Aquests afusellaments ocasionen una àmplia repulsa cap a Maura a Espanya i a tot Europa, amb una gran campanya a la premsa estrangera, com també manifestacions i assalts a diverses ambaixades.
El rei Alfons XIII, alarmat per aquestes reaccions tant en l’exterior com en l’interior destitueix Maura i el substitueix pel liberal Segismundo Moret.
Després dels fets de la Setmana Tràgica, la Barcelona anarquista va rebre el sobrenom de la Rosa de foc.
La Primera Guerra Mundial
L’esclat del conflicte va a enfrontar dialècticament als defensors de les Potències Centrals davant els partidaris dels Països Aliats
La Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc entre 1914 i 1918. Quan el 1914 esclata la Primera Guerra Mundial, Espanya encara està despertant del malson que va suposar la traumàtica pèrdua dels últims vestigis del seu antic imperi
La Restauració monàrquica i el sistema constitucional de 1876, amb els partits Liberal i Conservador alternant en l’exercici del poder, s’havien revelat ineficaços per resoldre els greus problemes del país.
El país fluctuarà entre una estructura política ancorada en el passat, i una societat que econòmicament va sent envaïda pel capital financer industrial. Encara que el poder estigui estancat, la societat espanyola avança progressivament.
En aquest context l’impacte de la Gran Guerra suposarà una fita de vital importància, ja que-com bé afirma Tuñón de Lara-«una guerra que no va fer Espanya ha condicionat la seva història contemporània»
La Mancomunitat de Catalunya
La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l’estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.
Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens bàsic que va contribuir a modernitzar un país. Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera». Després del cop d’Estat de Primo de Rivera, Alfons Sala va presidir-la entre 1923 i 1925.
En general, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d’infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.
Bandas celebres s.XX, als Països Catalans
La Reixa 1904
La primera organització armada que va aparèixer a Catalunya durant el s XX fou La Reixa. Aquesta fou una entitat poc coneguda però reivindicada pels independentistes com la primera organització armada del segle passat. La Reixa va ser una organització benèfica l’aparició pública de la qual fou l’11 de setembre de1904 però que tingué una actuació purament activista a l’intervinir en enfrontaments clarament armats. Amb La Reixa es va començar a teoritzar que per aconseguir l’alliberament nacional de Catalunya calia passar per la lluita armada. Alhora, aquesta organització començà a considerar el pais Valencià com germà en aquesta lluita. Era vinculada tant a unió Catalanista com a l’Aplec Catalanista.
Aquesta organització es va emmirallar en els moviments independentistes filipí i cubà els quals, en el 1898, van aconseguir la independència del regne d’Espanya.
Nosaltre Sols! 1916

L’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols! fou la primera organització estrictament político-armada del segle XX. Va néixer l’any 1916 aprofitant el local de la Unió Catalanista. L’únic objectiu de l’organització fou enfrontar-se a aquells qui ells consideraven els enemics de Catalunya. El seu fundador i dirigent principal fou Daniel Cardona i Civit.
Nosaltres Sols! es transformà en l’Organització Militar Nosaltres Sols! en proclamar-se l’estatut de Núria ja que l’organització el considerava massa suau. El mes de juny de 1936 Nosaltres Sols s’integrà dins Estat Català gaudint d’autonomia interna i, acabada la guerra civil espanyola, els militants de Nosaltres Sols! -la majoria dels quals eren força joves- juntament amb els d’Estat Català van participar en la creació del Front Nacional de Catalunya (FNC), mentre que d’altres col·laboraven en l’Organització de Resistència Nacional.
L’any 2007 es va crear una nova organització anomenada Nosaltres Sols!, que actualment són les joventuts d’Unitat Nacional Catalana.
Los Solidarios 1922
Los Solidarios és un grup armat fundat el 1922, segons que sembla com a resposta a la guerra bruta empresa per sectors patronals i governamentals contra els sindicats i com a successora d’un grup anterior anomenat Los Justicieros. També rebé el nom de Crisol.
Integrat per anarco-sindicalistes (entre d’altres Buenaventura Durruti, Joan García Oliver, Francisco Ascaso, Antonio Ortiz, Gregorio Jover Cortés i Antonio Martín Escudero), se li atribueixen atracaments a bancs i l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa cardenal Juan Soldevila y Romero (1923). Després d’aquests fets Durruti, Ascaso i alguns altres membres fugiren França primer i després a Llatinoamèrica, on se’ls imputen més atracaments. Retornats a França viuen a la clandestinitat després de ser acusats d’intentar assassinar el rei Alfons XIII en una visita a París i expulsats del país, per passar a Bèlgica on els seria permesa finalment la residència. Aquesta situació durà fins a la proclamació de la Segona República Espanyola (1931), en què alguns dels membres, que ja havien pogut retornar a Catalunya fundaren el grup Nosotros, amb posicions més radicals que les de la FAI.
Es conserva una gravació sonora d’un discurs de Joan García Oliver on qualifica els membres del grup, incloent-se ell mateix, com los mejores terroristas de la clase trabajadora (1937).
Bandera Negra 1925
Bandera Negra (Santa Germandat Catalana) fou la sub-organització armada i secreta d’Estat Català, fundada el 3 de maig de 1925.
El seu nom feia referència a la bandera negra instal·lada a la muralla durant el Setge de Barcelona de 1713-1714.
Tenia aproximadament uns dotze membres dirigents i alguns simpatitzants, el cap més visible de l’organització era Marcel·lí Perelló i Domingo, juntament amb Jaume Compte i Canelles (també militant del CADCI). En foren membres destacats: Miquel Badia i Capell, Daniel Cardona i Civit (cap a l’exterior), Ramon Xammar, Emili Granier Barrera, Jaume Julià, Joan Bertran i Deu i Jaume Balius i Mir. Aquesta sub-organització d’Estat Català tingué comitès a Besiers i a Buenos Aires.
Bandera Negra va protagonitzar l’atemptat contra Alfons XIII a les costes del Garraf (complot de Garraf) i alguna altra acció amb algun ressò, com ara un atemptat amb bomba contra la casa del baró de Maldà. La repressió que l’organització va patir a conseqüència d’aquests atemptats va influir molt en la radicalització del moviment nacionalista català.
ORMICA 1927 ?
L’Organització Militar Catalana (ORMICA) fou una societat de caire militar nacionalista fundada el 1926 per Josep M. Batista i Roca a partir de la Societat d’Estudis Militars (SEM) durant el regnat d’ Alfons XIII. L’organització, la qual fou més teòrica que pràctica, va veure la necessitat de construir un Exèrcit Català per assolir la independència del país.
Alfons XIII
Fill del rei Alfons XII d’Espanya que era fill de la reina Isabel II d’Espanya i de l’infant Francesc d’Assís d’Espanya i de l’arxiduquessa Maria Cristina d’Àustria filla de l’arxiduc Carles d’Àustria i de l’arxiduquessa Elisabet d’Àustria. El nou príncep nasqué sis mesos després de la mort del seu pare.
El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa Victòria Eugènia de Battenberg filla del príncep Enric de Battenberg i de la princesa Beatriu del Regne Unit.
Rei d’Espanya Alfons XIII amb Miguel Primo de Rivera (1930)
Durant la seva minoria d’edat la seva mare exercí la Regència, en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines (Tractat de París, 1898). Fou declarat major d’edat als setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre’s a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) a més de la seva perillosa inclinació envers l’exèrcit.
Va sortir il·lès de diferents atemptats.
Exili i mort
S’exilià a França primerament i després a Roma, on rebé el suport de la família reial italiana i es separà de la seva muller, que s’instal·là a la localitat suïssa de Lausana.
Al 1936 aprovà plenament l’aixecament del 18 de juliol pensant que d’aquesta manera es podria restaurar la monarquia. Tot i això, amb el transcurs dels esdeveniments, Franco va deixar clar que el rei difícilment arribaria a exercir un paper en el futur, a conseqüència dels errors del passat. Quan va finalitzar la guerra i al no restaurar-se la monarquia, el rei suposadament va declarar al periodista nord-americà John T. Whitaker:[1] “Vaig elegir a Franco quan no era ningú. Ell m’ha traicionat i enganyat en cada pas”.
Mesos abans de morir renuncià els seus drets dinàstics en el seu tercer fill, Joan de Borbó. Va morir el 28 de febrer de 1941 en una habitació del Gran Hotel de Roma a causa d’una angina de pit. Al gener de 1980, per ordre del seu nét Joan Carles I les seves despulles foren traslladades de Roma (eren inhumades a l’església de la Mare de Déu de Montserrat) al panteó de Reis del Monestir de l’Escorial.
Segona República Espanyola
Període de la història de l’Estat espanyol que comença el 14 d’abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid.

El president Macià i el parlament de Catalunya

El Sr. PRESIDENT de la Generalitat:
6 de desembre de 1932
Em plau saludar-vos, honorables Diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l’usurpador de les nostres llibertats. Renascut l’esperit immortal de la nostra raça, pren possessió victoriosa d’aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou Corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra.
Sentiu-la, la joia d’aquest moment! I, amb ella, la vostra responsabilitat, i la vostra glòria. Hi ha un poble alçat al voltant vostre. Escolteu la seva vibració! Recolliu els seus anhels! Realitzeu les seves esperances! Res ni ningú no pot privar-vos, ara, de plasmar-li aquella Catalunya, que, salvant-lo de la inquietud del viure, el meni cap als ideals! Sou la lliure voluntat de la pàtria, sou, honorables Diputats, tot Catalunya en peu. Penseu que reprenem la història d’un poble justicier que no es vincla, d’un poble que no volgué reis, sinó prínceps, que «eren el primer entre iguals, elegits per ciutadans que, de dret, eren lliures». És d’entre iguals, que vosaltres, elegireu, ací, el Primer Ciutadà de Catalunya, i el seu Primer Govern.
Som, per l’unànime voler del poble, en l’autèntic camí de les llibertats de Catalunya. Inclinem-nos en començar-lo davant els que el fressaren i no l’han pogut petjar. Fem-lo, entre tots, més ample i més segur. No donem un pas en fals, ni mai cap passa enrere. Que ens porti on el cor ens diu que vol anar Catalunya.
I en aquest moment (pastat de tradició i de futur) en què anem a declarar obertes les Corts nostres, recullo, en la meva, tota la deu triomfant del nostre poble, i amb aquestes primeres paraules catalanes, consagro solemnement les llibertats de Catalunya.
S’acosta l’hora, infants de Catalunya, s’acosta l’hora, obrers intel·lectuals i obrers manuals del camp i de la ciutat, s’acosta l’hora que aquest Parlament, format per catalans de pensa catalana, farà lleis també de pensa catalana i al mateix temps pensant en vosaltres. Parlament de Catalunya: obre’t de bat a bat als afanys i a les aspiracions, a les il·lusions dels catalans tots i a les seves aspiracions pures. Però en un sentit generós i en un sentit ple d’amor. Vosaltres i jo, des d’ací, ens dirigim als ciutadans dels altres pobles que integren l’Estat espanyol. Ara que no poden creure que és en un sentit egoista que nosaltres ens adrecem a ells, els diem que més que mai nosaltres sentim un veritable goig a saludar-los, saludar-los amb tota l’efusió de la nostra ànima perquè nosaltres ens hem oposat als opressors, però mai als pobles que integren l’Estat espanyol. Nosaltres els diem que desitgem per a ells que obtinguin les mateixes llibertats que nosaltres anem a gaudir, i els diem, també, que estem disposats a ajudar-los en tot el que sigui possible perquè obtinguin aquestes llibertats.
Nosaltres també diem a tots els pobles del món que estem desitjosos d’anar a llur costat en la conquista de tots aquests ideals de llibertat i de justícia, i, sobretot, de pau. Nosaltres desitjaríem que la ciutat de Barcelona fos la ciutat de la pau del món, i estem disposats a fer tot el que sigui possible per tal que així sigui. Honorem aquest Parlament català, el qual en donar-nos les lleis nostres serà l’impulsor de les llibertats catalanes.
Eleccions 1936
Les opcions polítiques tenen molt clar que el resultat d’aquestes eleccions són molt importants per dirigir la República en una o altre direcció, per aquest motiu la campanya electoral esdevé molt dura, tal i com era la realitat de la política d’aquell temps.
L’esquerra política: vol aturar la repressió social, sindical i política dels empresonaments, penes de mort, represàlies i acomiadaments; i sobretot impedir que des del poder s’instauri un govern feixista. Cal, per tant, fer un front comú per recollir el màxim de vots es crea el FRONT POPULAR. Aquest inclou PSOE, Unión Republicana, ERC, PCE, POUM, FJS, Partido Sindicalista i fins i tot a la UGT que és un sindicat i no un partit polític.
La dreta: pretén també fer un front comú “contra la revolución i sus cómplices” dins d’aquest grup trobarem a la CEDA i el Bloque Nacional (de Calvo Sotelo) Falange Española va quedar fora del grup per que exigia un elevat nombre de candidats a les llistes i es va presentar en solitari. Tant la Lliga Catalana com els radicals de Lerroux  i els centristes, recolzen molt sovint a la dreta en les seves propostes.
Euskadi esdevé un enfrontament polític a tres bandes: l’esquerra, la dreta i els nacionalistes bascos del PNV. L’Església demanava al PNV que anés amb les dretes “por que estas elecciones son la lucha entre Cristo i Lenin” com deia el Monsenyor Pizzardo. Però el PNV malgrat ser un partit conservador també sabia que amb un govern de dretes Euskadi mai tindria un règim autònom.
Els anarquistes: pels catalans molt important fou la promesa de l’amnistia de presos; va ser determinant per què votessin al Front Popular. A la resta de l’Estat la tendència era abstencionista. Les causes del desencís anarquista eren diverses: a Alemanya i Itàlia els vots socialistes i comunistes no van aturar l’ascens polític de la dreta; a més la inclusió de l’estalinista PCE al Front Popular no els feia cap gràcia ja que a l’URSS els sectors més progressistes havien estat eliminats cruelment; d’altra banda la política del govern d’esquerra no havia estat prou progressista ni aplicada totalment; i finalment la repressió d’aquest govern als moviments revolucionaris anarquistes havia estat desproporcionada. Pels anarquistes al govern li feia més por ells, els llibertaris, que no el feixisme. La solució era per tant, una revolució i no una República burgesa.
A finals d’abril el General Mola comença a orquestrar un altre cop d’Estat. Amb el recolzament de Mussolini, partits de dretes de l’Estat espanyol i alguns caps de l’exèrcit, fins hi tot José Antoni Primo de Rivera, fundador de la Falange, col·labora des de la presó. Les dates del alçament van ser modificades per diferents causes. El general Franco dubtós de l’exit del cop d’Estat denuncia als companys colpistes el 23 de juny de 1936 mitjançant una carta adreçada a al ministre Casares Quiroga. Al no percebre cap reacció del govern recolza als colpistes i decideix participar en els fets que es preparen.
L’estiu del 1936 el clima polític està totalment enfrontat i es donen declaracions com les del text (Els anarquistes). El 12 de juliol un grup de dretes assassina al tinent Castillo de la Guardia d’Assalt, d’ideologia d’esquerres. La resposta del cos armat es ràpida i contundent: intenten matar a Gil-Robles (de la CEDA), però en no trobar-lo a casa va a cercar a Calvo Sotelo (del Bloque Nacionalista) el segresten i el maten. Aquest fet serà la justificació ideal pel cop d’Estat que ja feia temps que preparava la dreta.  El 17 de juliol comença el cop d’Estat que esdevindrà un conflicte armat llarg i cruel.
La Batalla de l’Ebre va començar la mitjanit del dia 25 de juliol de 1938, quan les forces integrants de l’Exèrcit de l’Ebre del tinent coronel Modesto van creuar el riu trencant les línies defensives del Cos d’Excèrcit Marroquí del general Yagüe.
L’operació responia a la necessitat imperiosa, per part del govern de la República, d’alleugerir la pressió que l’Exèrcit Nacional estava realitzant sobre el front valencià, que amenaçava la seguretat de la zona industrial de Sagunt i de la ciutat de València. A més, les circumstàncies internacionals, amb les tensions generades a Europa per les pretensions del règim nazi d’expansió territorial, feien necessària una operació que retornés a la República una posició favorable en les relacions internacionals.
L’operació dissenyada per l’Estat Major del general Rojo preveia el pas del riu, la part més arriscada, aprofitant el factor sorpresa per diferents punts. Un cop superada la primera fase, les tropes republicanes haurien d’explotar l’èxit de l’operació endinsant-se en el territori seguint diferents eixos de penetració.
La sorpresa inicial de l’operació va ser un èxit i diferents unitats de les divisions 42, 3, 11 i 45 de l’Exèrcit de l’Ebre van creuar el riu per diferents punts entre Mequinensa i Amposta, essent el nucli de l’atac la línia entre Riba-roja i Benifallet.
Defensaven el territori central les unitats del la 50 Divisió del Cos d’Excèrcit Marroquí, que van oferir escassa resistència i van ser obligades a retirar-se fins a formar una línia defensiva seguint l’eix Faió – Pobla de Massaluca – Vilalba dels Arcs – Gandesa – Vall del riu Canaletes. Aquesta línia s’establia el dia 26 de juliol i fins al dia 3 d’agost les forces republicanes van llençar durs atacs per trencar-la i continuar explotant l’èxit inicial.
La reacció de les forces franquistes va ser ràpida i en poques hores arribaven unitats d’arreu del país per reforçar la nova línia defensiva. A més, la intervenció de l’aviació i el control dels embassaments de la part superior del riu van dificultar l’alimentació del front per part de l’Exèrcit de l’Ebre.
Davant la impossibilitat de continuar l’avenç i un cop acomplerts els objectius originals de l’operació, alleugerir el front valencià i cridar l’atenció de les potències europees amb una operació que retornava a la República la iniciativa militar de la guerra, el dia 3 d’agost, el tinent coronel Modesto donava l’ordre d’adoptar mesures defensives.
Aquí podria haver acabat la Batalla de l’Ebre, però, contra l’opinió d’alguns dels seus generals que defensaven la fixació d’aquell front i l’inici d’una operació contra Catalunya a través de Lleida, el general Franco va decidir recuperar el territori perdut a qualsevol preu. Aquesta decisió és la que va convertir l’Ebre en la batalla més dura i sagnant de la Guerra Civil i de la història d’Espanya.
A partir d’aquest moment i fins el dia 16 de novembre l’Exèrcit Nacional va dur a terme sis ofensives contra les línies republicanes. El que l’Exèrcit de l’Ebre havia ocupat en un sol dia, va necessitar més de cent dies per ser recuperat.
El resultat d’aquelles operacions va ser una guerra de desgast que va provocar la desfeta de l’Exèrcit de l’Ebre, amb menys mitjans materials i humans, prop de 130.000 baixes entre els dos exèrcits enfrontats i que condicionaria la campanya de Catalunya iniciada al desembre de 1938.
A banda d’aquestes connotacions històrico-militars, la batalla de l’Ebre va ser la carta jugada pel govern de Negrín en la Conferència de Munich del 29 i 30 de setembre de 1938, on les potències europees van condemnar a la República cedint davant les pretensions de l’Alemanya de Hitler en la crisi dels Sudets txecoslovacs.
A més l’Ebre fou l’escenari de la retirada de les Brigades Internacionals del territori de la República, anunciada el 21 de setembre de 1938 pel president Negrín.
Per tot això la Batalla de l’Ebre esdevé un dels fets fonamentals per entendre la història contemporània de Catalunya i d’Espanya, amb uns forts lligams amb la de la resta del món.
La segona república acaba l’1 d’abril de 1939, data en què la Guerra Civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l’estat, d’un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d’abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936
L’odi de l’España Nacional a Catalunya culminà, efectivament i simbòlica, el 15 d’octubre de 1940, amb l’afusellament, a Montjuïc, d’En Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya.
A tots els que m’han agraviat perdono; a tots els qui hagi pogut agraviar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu de que m’hagi procurat una mort tant bella pels ideals. Ell ha volgut aquests destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa serenitat que m’omplen al pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podria esperar una fi més digna. Per Catalunya, i lo que representa de Pau, Justícia i Amor.
Joan de Borbó i Battenberg (Palau Reial de La Granja de San Ildefonso 1913 – Pamplona 1993) és l’únic cap de la família dels Borbons espanyols que en cap moment de la seva vida no ha estat rei. Va ser comte de Barcelona.
franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l’Estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la Guerra Civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.
Segona guerra mundial 1939,1945
Va ser la primera guerra d’autèntic abast mundial ja que va afectar, directament o indirecta, els cinc continents. Es va combatre a quatre continents (menys a Amèrica) i a tots els oceans. Hi participaren 72 països, es van mobilitzar 110 milions d’homes i hi va haver uns 60 milions de morts.
Francisco Franco Bahamonde
(Pseudònim: Jaime de Andrade)
Ferrol, 4 de desembre de 1892 — Madrid, 20 de novembre de 1975
Militar i estadista.
Fill d’un funcionari naval; no havent pogut ingressar a l’escola naval, ho féu a l’acadèmia d’infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray y Valenzuela.
El 1923, apadrinat per Alfons XIII, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l’alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d’Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925). General de brigada a 34 anys —el més jove d’Europa—, dirigí l’acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l’adveniment de la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de l’exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d’Astúries de l’octubre del 1934, i amb José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap de l’estat major central (1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on participà en els preparatius de l’alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l’estret de Gibraltar i organitzà l’avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament assolí la direcció de la guerra (Guerra Civil Espanyola), i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Per l’abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l’estat i del govern alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l’exèrcit. Acabada la Guerra Civil (primer d’abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu (franquisme). Malgrat les estretes relacions amb les potències de l’Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45), però després d’aquesta els aliats aïllaren el nou règim. Aquest, però, es consolidà amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947), etc. L’acord amb els EUA i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l’ONU el 1955) i la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. El 1966 atorgà una nova constitució (la llei orgànica de l’estat), i tres anys més tard presentà a les corts, com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. Pel juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l’almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l’obligà a traspassar també —bé que interinament— la direcció de l’estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de setembre. Autor d’algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, Marruecos. Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).
maquis
Moviment de guerrilles antifranquistes que tingué lloc en diversos punts de l’Estat espanyol. També anomenats bandolers.
Començà immediatament després d’haver-se acabat la Guerra Civil de 1936-39, però no fou fins a l’alliberament de França per part dels aliats (1944) —la qual cosa permeté l’entrada d’homes des de l’altra banda dels Pirineus— que el maquis tingué ressò. El període de màxim apogeu foren els anys 1944-49, però, amb alts i baixos, el maquis romangué actiu fins a les acaballes dels anys cinquanta. Animat fonamentalment pel Partit Comunista i també pel PSOE (Astúries) i la CNT (Catalunya), el maquis arribà a plantejar veritables problemes a les autoritats franquistes, que en diversos casos hagueren de servir-se de l’exèrcit, com en els fets de la Vall d’Aran (setembre del 1944), veritable batalla on fou present el general Moscardó i en la qual fou utilitzada artilleria; el maquis hi tingué 588 baixes, i l’exèrcit 248, entre les quals hi hagué dos oficials de la IPS que resultaren morts. El cos de repressió més freqüent fou, tanmateix, la guàrdia civil. El maquis, caracteritzat per un grau d’organització menor que la guerrilla típica, actuà a l’Estat espanyol en nou zones diferents. A Galícia es féu famós el maquis de Manuel Bello, Manuel Ponte i Foucellas. Al Principat el maquis aprofità l’avantatge que oferia la frontera amb l’Estat francès, que li permeté de plantejar accions ràpides d’infiltració i sabotatge (cas d’en Massana a la fi del decenni dels quaranta). Posteriorment el maquiscatalà esdevingué, fins a un cert punt, urbà (accions propagandístiques i de sabotatge per part d’elements anarquistes a Barcelona, com Faceries, Caracremada o els germans Sabater, que acabaren l’any 1960 amb la mort del llegendari Francesc Sabater i Llopart, després d’una espectacular persecució a Sant Celoni).
Joan Peiró i Belis, Anarcosindicalista.
Barcelona, 1887 — Paterna, Horta, 1942
Un home fidel fins a la mort als seus ideals. El dirigent de la CNT i exministre, Joan Peiró i Belis, és amb el president de la Generalitat Lluís Companys, l’únic polític i sindicalista de primer rang de la Catalunya republicana, detingut a l’exili a França, lliurat pels nazis a les autoritats franquistes i afusellat després d’un singular consell de guerra. Abans, Peiró va negar-se repetidament a acceptar les insistents ofertes de col·laboració amb els sindicats verticals del règim franquista. Aquestes ofertes expliquen que, tot i ser lliurat per la Gestapo l’any 1940, no fos executat fins al capvespre del 24 de juliol de 1942 a Paterna, a prop de València, després d’un judici sumaríssim que, a pesar de la denominació, es va allargar més d’un any. El de Peiró és, de fet, un cas semblant al de Companys, encara que poc divulgat.
La Camorra napolitana
Va sorgir a principis del s. XVII, durant la dominació espanyola de Nàpols, i és l’única organització mafiosa amb origen urbà. El nom de “camorra” te el seu origen castellà; jaqueta curta tipica del Renaixement anomenada precísamente ”gamurra”, indumentària usada pels mercenaris de les tropes castellanes.
La seva activitat va començar a les presons i d’allà es va estendre ràpidament als barris més poblats. Així, va generalitzar l’extorsió i el cobrament de comissions a comerciants i artesans, a més del joc clandestí. No és descabellat pensar doncs, amb els bandolers que eren enviats als terços castellans vers Nàpols, per lluitar amb l’exercit  Borbó, acostumats al robatori i l’extorsió per la seva supervivència, fossin doncs també promotors d’aquesta “camorra” .
La seva influència es va estendre gràcies a la tolerància dels Borbons napolitans, que la consideraven una aliada en la lluita contra els liberals. L’organització tenia els seus estatuts, la seva jerarquia i complexes cerimònies d’iniciació.
En 1820, es va constituir oficialment amb el nom de ‘Bella Societá Riformata’, i els seus membres es reunien a l’església de Santa Catarina. Fins a 1959 va funcionar com a policia secreta de l’Estat.
Salvatore Giuliano Montelepre, Sicília, 1922 – Castelvetrano, Sicília, 1950
Bandoler sicilià. El 1943 formà una partida de bandolers a la Sicília occidental i es posà al servei dels aliats amb la idea de separar Sicília de l’estat italià. S’alià amb l’ala dreta de la democràcia cristiana i ajudà a reprimir les reivindicacions dels camperols comunistes (matança de Portella della Ginestra, 1947). La màfia,amb la qual estava molt connectat, el féu assassinar, segons sembla, pel seu lloctinent Gaspare Pisciotta. La seva figura passà a lallegenda siciliana; F.Rosi realitzà un film basat en la seva història: Salvatore Giuliano (1962).

Pau Casals

Ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX i reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps.
Nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va mostrar ja des de la infantesa una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que Pau Casals va ampliar amb estudis a Barcelona i Madrid. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria professional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel, i va introduir-hi noves possibilitats tècniques i expressives. Com a director, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell assolia amb el violoncel. Pau Casals també va exercir com a professor i compositor, amb obres com l’oratori El Pessebre, que es va convertir en un veritable cant a la pau.
El desenllaç de la Guerra Civil Espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir, primer, a Prada de Conflent (França) i, després, a San Juan de Puerto Rico.
A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Pau Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i de la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau.
Pau Casals va morir l’any 1973, a l’edat de noranta-sis anys, a San Juan de Puerto Rico. Actualment, les seves despulles descansen en el cementiri del Vendrell.
Al llarg de la seva vida Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. El 1971, en reconeixement a la seva actitud, el secretari general de les Nacions Unides, U-Thant, li va lliurar la Medalla de la Pau. El discurs que Pau Casals va fer en agraïment a aquesta distinció i la seva posterior interpretació del cant dels ocells consten com un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana.
PARAULES DE PAU CASALS A L’ONU – 24 D’OCTUBRE DE 1971
Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial – , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (…)
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, Peace, Peace” (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.

Frases cèlebres

Conde Duque de Olivares 1625, (Referint-se a Catalunya)
“Ahora que os hemos asimilado y no tendréis que gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”
“Ejercito y Armada” Revista, 1906
“Hay que castellanizar Catalunya, hay que pensar en español, hablar en español y conducirse en español. Y esto, de buen grado o por la fuerza.”
Manuel Azaña, 1934
“Una persona de mi conocimento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada 50 años”
General Queipo de Llano ,1938
“Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica i Barcelona en un inmenso solar”
Manuel Fraga 1968,
“Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar” .
Leopoldo Calvo Sotelo, 1984
” Hay que fomentar la imagración de gentes de habla castellana a Catalunya y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”
Felipie Gonzalez, 1984
El terrorismo en el pais Vasco es una cuestion de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”
Aleix Vidal Quadres ,1992
” Només una ment malaltissa por concebre la segregació de Catalunya”
Alfonso Guerra, 2006
” Nos hemos cepillado el Estatut”
Gregorio Peces Barba, 2011
“Potser ens hauria anat millor amb els portuguesos i sense els catalans”
Resta importància a les possibilitats dels independentismes i creu que “aquesta vegada no caldrà bombardejar Barcelona”. Un dels pares de la Constitució fa broma sobre l’encaix de Catalunya a Espanya en el Congrés de l’Advocacia a Cadis.
MIL, sigles amb què fou conegut el Moviment Ibèric d’Alliberament. Salvador Puig i Antich Barcelona, 1948 — Barcelona, 1974. Militant revolucionari. Figurà en les CCOO de barris abans d’incorporar-se al ” Movimiento Ibérico de Liberación”, dins del qual participà activament en les accions armades de 1972-73. Detingut (1973) i acusat de la mort d’un policia, fou condemnat a mort per un consell de guerra i executat al garrot, a la presó Model. L’any 2006 tingué lloc una iniciativa dels familiars i de diversos col·lectius per a la revisió de judici, al·legant que les proves inculpatòries havien estat manipulades. El juliol de 2007 el Tribunal Suprem rebutjà definitivament la revisió del cas. El 2006 s’estrenà la pel·lícula Salvador, dirigida per Manuel Huerga.
El “Movimiento Ibérico de Liberación”, defensava l’ús de la violència i atracà diversos bancs. Perseguit per la policia, s’autodissolgué el 1975. N’havien estat militants destacats Salvador Puig i Antich i Oriol Solé i Sugranyes, mort per la guàrdia civil el 1976.
Salvador Puig i Antich fou executat al garrot, l’ultima sentencia de mor del general Franco juntament amb la de “Heinz Chez” nom fals i que no era polonès, es tractava de Georg Welzel, de nacionalitat alemanya.
OLLA 1972-1973
LOLLA (Organització de la Lluita Armada) fou una organització armada amb origen parcialment d’un grup sorgit l’any 1972 del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) anomenat Resistència. A finals del 1973 decideixen actuar sense cap sigla i OLLA és el nom que reberen de la policia. Un cop policial l’abril de 1974 acabà amb l’activitat del grup amb la detenció de Núria Ballart, Ramon Carrión, Joaquim Nicolau, Joan J. Vinyoles, Guillem Garcia i Ricard de Vargas Golarons.
Terra Lliure 1978
Terra Lliure fou una organització armada independentista catalana, fundada el 1978 i que es va donar a conèixer oficialment al Camp Nou de Barcelona el 23 de juny del 1981, en el marc de la campanya “Som una Nació”.
La justícia i les forces de seguretat de l’estat espanyol consideraven el grup com una banda terrorista. També l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT) considera que fou una banda terrorista.
L’organització no publicà la seva primera proclama fins el 23 de juny del 1981, en l’anomenada “Crida de Terra Lliure”, un document fet públic durant l’acte multitudinari que organitza la Crida a la Solidaritat al Camp Nou de Barcelona i que es distribuí de manera massiva entre els assistents, tot i que ja al mes de maig un escamot havia actuat contra el periodista Federico Jiménez Losantos. En aquesta declaració de principis ja s’esmenta la defensa de la terra, de la llengua, de la sobirania nacional, dels interessos com a treballadors i contra l´espanyolització de la societat catalana. Aquestes bases de l’organització armada acaben essent subscrites amb les crides “Independència o mort! Visca la lluita armada! Una sola nació, Països Catalans!”.
Terra Lliure va existir fins al 1995 i durant aquest temps es van cometre més de dues-centes accions, que van provocar una víctima mortal el 1987 i desenes de ferits.

La transició política
Després de la mort de Franco, Joan Carles I va ser proclamat rei en un context polític de gran incertesa. S’iniciava un complex procés de transició que portaria de la dictadura a un sistema democràtic.
En morir Franco, les diferències entre el “bunker”, organitzat al voltant de figures com Blas Piñar, i els “aperturistes” es van aguditzar. Entre aquests últims hi havia polítics veterans de la dictadura que estaven convençuts de la necessitat del canvi, aquest era el cas de Fraga o Areilza, i joves que no havien viscut la guerra civil i que anaven a tenir un paper clau en la transició. Adolfo Suárez serà la figura clau en aquest grup.
Les forces d’oposició
Les forces de la dreta liberal eren molt febles i s’agrupaven al voltant de figures com Ruiz Giménez i Gil Robles o els partidarisde Joan de Borbó, pare del monarca.
Entre les forces nacionalistes cal destacar l’aparició d’una nova força hegemònica a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya dirigida per Jordi Pujol. Al País Basc, el Partit Nacionalista Basc serà la força majoritària. Teòricament contraria al terrorisme, en la pràctica no s’enfrontava amb les accions d’una ETA cada vegada més activa.
Monarquia parlamentaria, Joan Carles I d’Espanya,1975
Nat a Roma el 1938. Es casà amb la princesa Sofia de Grècia a Atenes el 1962.
L’antifranquisme
A partir de 1959 l’oposició antifranquista comença a sortir de l’aïllament a què ha estat sotmesa i es converteix en un moviment que aplega sectors cada cop més amplis de la societat. La incorporació de les noves generacions que no han viscut la guerra i els canvis que està vivint el món i la societat catalana generen un moviment plural d’homes i dones de procedències diverses, que exigeixen el retorn de la llibertat, la democràcia i l’autonomia. La resistència del règim a evolucionar provoca un enduriment de l’actuació policial. En els darrers anys, quan la descomposició del franquisme es fa evident, el règim intensifica la repressió. L’oposició al franquisme està plena de dades i d’aromes, els historiadors poden arribar a les dades, però no a l’ambient que és respirava en tots els cercles de la societat catalana, amb un objectiu comú , l’antifranquisme.
L’Assemblea de Catalunya
El 7 de novembre de 1971 es constitueix l’Assemblea de Catalunya, que, com a plataforma de l’antifranquisme, protagonitza mobilitzacions populars fins als primers anys de la transició democràtica. El seu programa planteja la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia, com a primer pas per a l’autodeterminació i coordinació amb la lluita democràtica de la resta l’Estat espanyol. Hi conflueixen partits polítics, sindicats, organitzacions professionals, assemblees democràtiques locals i comarcals, associacions de veïns i un gran nombre d’intel·lectuals i independents.
Onze de setembre de 1977
En motiu de la Diada Nacional de Catalunya, els carrers de Barcelona es van omplir amb 1.000.000 de manifestants reclamant l’autogovern per a Catalunya. Va ser la primera gran mobilització després de la dictadura, amb un lema que ha passat a la posteritat: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.
La Constitució de 1978, Estat de les autonomies.
ETA a Catalunya
L’historial d’atemptats de la banda terrorista ETA a Catalunya va començar el 6 juny de 1975, quan, després d’atracar una sucursal del Banc de Santander, van matar un agent. Des d’aleshores, la banda ha assassinat 54 persones en terres catalanes. Bona part d’elles, un total de 21, van perdre la vida el 19 de juny de 1987 a l’Hipercor de Barcelona, quan la banda va fer esclatar un cotxe bomba carregat amb vint quilos d’amonal al pàrquing de l’establiment. Es tracta de l’atemptat més sanguinari de la història d’ETA. L’última víctima mortal d’ETA a Catalunya va ser el mosso d’esquadra Santos Santamaria, que va morir a Roses el 17 de març de 2001.
L’assassinat del polític socialista Ernest Lluch va trastocar la societat catalana i espanyola. La mort d’un home que sempre s’havia caracteritzat per la seva voluntat de diàleg, va motivar una concentració al Passeig de Gràcia sota el lema “Catalunya per la pau, ETA no”, que va aplegar gairebé un milió de persones.

Els comentaris estan tancats.