Segles XVIII-XIX

Carles III d’Espanya

(Carles I de Parma; Sobrenom: el Polític)

Madrid, 20 de gener de 1716 — Madrid, 14 de desembre de 1788

Duc de Parma i de Plasència (1731-35), rei de Nàpols (1734-59) i d’Espanya (1759-88).
Primogènit del segon matrimoni de Felip V amb Isabel de Parma. Arran de la conquesta de Nàpols i Sicília per Felip V, en fou coronat rei a Palerm (1734). En morir el seu germanastre Ferran VI sense fills heretà (1759) el tron d’Espanya i deixà el de Nàpols a Ferran, tercer fill mascle del seu matrimoni amb Maria Amàlia de Saxònia. En marxar a Madrid s’endugué alguns dels ministres més competents dels que l’havien assessorat durant el seu regnat a Nàpols (Squillace, Grimaldi), i els confià missions de govern; prescindí, per contra, d’altres polítics castellans del regnat anterior.

Carles IV d’Espanya

(Sobrenom: el Caçador)

Portici, Nàpols, 11 de novembre de 1748 — Roma, 19 de gener de 1819

Rei d’Espanya (1788-1808), segon fill mascle de Carles III.
El seu regnat coincidí amb l’esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d’evitar la introducció d’idees revolucionàries a la península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat calgué intentar de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França i fou confiat el poder al comte d’Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, que mantingué davant la França revolucionària una actitud expectant

 

Bandolers

Jaume el Barbut [Jaume Alfonso i Joan] Crevillent, Baix Vinalopó, 1783 – Múrcia, 1824

Jaume el Barbut ,nom amb el qual és conegut el bandoler Jaume Alfonso i Joan. Sembla que des del 1806 formà part de la partida dels germans Mójica, la qual comandà el 1808, havent-ne mort els caps. Durant la guerra del Francès alternà el bandolerisme amb la guerrilla a la Manxa, Sierra Morena i el País Valencià. Sobresegudes les seves culpes (1813), estigué a Crevillent fins el 1815, en què tornà a organitzar-se. Durant el Trienni Constitucional (1820-23) lluità pels reialistes. Després passà als apostòlics, fins que fou pres i executat. La seva vida ha estat objecte de manipulacions literàries en drames, com Jaime el Barbudo (1853), de Sixto Cámara, i novel·les, com Don Jaime el Barbudo (1831), de Ramon López i Soler, i Jaime Alfonso el Barbudo, el más valiente de los bandidos españoles (1895), de Florencio Luis Parreño.

Josep Pujol i Barraca Anomenat Boquica Besalú, Garrotxa, 1778 – Figueres, Alt Empordà, 1815

Bandoler, conegut amb el malnom de Boquica. Traginer d’ofici, es dedicà al bandidatge. Va néixer a Besalú el 26 de setembre del 1778. Els seus pares es deien Pau i Francisca. Es va casar el 25 de maig del 1800 amb Maria Cruzet Cortada, a la capella dels Dolors, de l’església de Sant Vicenç de Besalú. A l’abril del 1802, es féu congregant de la Confraria de la Nostra Senyora dels Dolors de la vila Comtal (1).

Durant l’ocupació napoleònica es posà al servei dels francesos. El general Mathieu convertí la seva banda en miquelets i li donà el grau de comandant. Amb el pretext de cobrar contribucions i de vigilar l’enemic, els bandolers cometeren grans excessos amb tota impunitat i Boquica es destacà per la seva gran crueltat. L’any 1814, en capitular els francesos de Girona, intentà de saquejar la ciutat, cosa que Suchet impedí. Passà a França, però Lluís XVIII el tornà a les autoritats del Principat, que l’executaren.

 

Relat  ” Boquica”

de: Xavier Valeri

Es guanyava la vida treballant de traginer feina que havia après del seu pare. Aquest ofici li va permetre conèixer els camins i les dreceres del nord-est de Catalunya. Es creu que va fer de cap d’una partida de lladres. Quan va començar la Guerra del Francés en un principi es va posar al servei dels realistes. Tanmateix la Junta de Figueres el va detenir per delictes contra la propietat o per fer d’espia dels francesos. El més probable és que ho fes seguir tot. Va ser traslladat a la presó Tarragona de on es va escapar amb un gran odi contra Espanya, els capellans i els catalans anti-napoleònics.

Es va presentar al general Lamarque que manava les tropes franceses de l’Empordà i li va oferir els seus serveis. El juny del 1810 el general en cap de les forces franceses a Catalunya, Mac Donald per tal de contrarestar l’acció dels guerrillers envers la població civil, va crear el cos de Caçadors Estrangers Miquelets de l’Empordà, format per pròfugs, delinqüents i contrabandistes, i va posar a Boquica, amb rang militar, al capdavant. La feina d’aquest cos era el de donar covertura a les columnes franceses i la de castigar a la gent del país que col.laborava amb els guerrillers o l’exèrcit regular espanyol.

El 1811, en Boquica va provar canviar de bàndol oferint els seus serveis al baró d’Eroles. Enxampats pels francesos, ell i la persona que Eroles havia enviat per negociar les condicions de la seva incorporació al camp espanyolista. L’enviat d’Eroles va ser penjat davant del castell.

Eroles també va enviar el capità Emili Massanas de Sant Feliu de Guixols ha negociar la rendició del castell de Figueres que pocs mesos, abans, havia estat recuperat als frencesos pels homes del coronel Rovira de Sant Miquel de Campmajor. Boquica que havia de fer d’intermediari va capturar Massanas que va ser executat pels francesos a Pont de Molins.

La feina de castigar la població que col.laborava amb els guerrillers i l’exercit espanyol es va convertir en un bandolerisme pur i dur, que a més tenia el consentiment dels francesos. El cas és que no hi havia cap masia ni casa aïllada que fos partidària de França, això feia que totes fossin susceptibles de rebre càstigs.. En els darrers anys de la guerra va saquejar a consciència la Garrotxa, de manera que poques masies es van lliurar de les seves malifetes.

Solia torturar els pagesos, sobretot, cremant-los perquè li diguessin on amagaven els diners. És molt conegut el seu saqueig de Camprodon el 20 de febrer del 1813. El fred de l’hivern provocava que les pobles i les masies fossin més propicies a atacs dels homes del mercenari, coneguts com a parrots d’en Boquica. Durant el bon temps els vigies de les talaies i els propietaris d’hostals avisaven de la presència de guerrillers pro-francesos i la gent solia amagar-se al bosc o dormir en cabanes, coves i llocs amagats. El no de parrots ve del nom que es donava popularment als guàrdies que vigilaven el contraban entre Espanya i França.

La feina de donar cobertura a les columnes franceses va ser el que més li van valorar els napoleònics. El 1810 en l’atac a Olot de la brigada del general Clemend , Boquica va prendre un posició important. En el posterior atac de Ripoll va ser el primer d’entrar a la vila. En la batalla de la Garriga (1810) va prendre dos forts i va fer molts presoners. L’actuació en aquest combat li va suposar la facultat de portar xarreteres (ordre del general Lamarque). En la batalla de la Salut, els seus homes i ell van contenir durant 16 hores l’exercit espanyol, cosa que va permetre la retirada dels francesos.

La persecució dels parrots per part dels espanyols va donar el seu fruit el 23 de juny del 1813, quan les tropes del Baró d’Eroles els van batre a Banyoles. En aquesta lluita va morir el seu germà i ell va ser ferit. Tot i que els francesos tenien coneixement de les arbitrarietats i venjances que en Boquica duia a terme, no van desfer el cos de Caçadors Estrangers Miquelets de l’Empordà fina a prinicipis del 1814, en què el general Souchet va prendre aquesta determinació.

Llavors Boquica va passar a ésser un simple bandit, sense el suport de cap estat. Un cop acabada la guerra es va refugiar a França, on en un principi va ser ben acollit, però en perdre el poder Napoleó va ser extraditat. En mans de les autoritats espanyoles va ser condemnat a mort. La sentència es va complir pel sistema de la forca a Figueres el 23 d’abril del 1815. El van penjar en el mateix lloc, on els francesos van penjar l’enviat d’Eroles.

(1)Lopez, Joan. Arrels i Llavors de Besalú. Ediciones Equador. 2003
(2)Bussot, Gerard. El capità Narcís Massanas (1786-1811) Ajuntament de Sant Feliu de Guixols 1989.
Xavier Valeri   R.C.

 

 

Guerra del Francès

El 1804, Napoleó va ser proclamat emperador. França es consolidava com a gran potència militar i econòmica. Represa la guerra entre Anglaterra i França, aquesta va signar amb Espanya el tractat de Fontainebleau (oct. 1807), que preveia l’ocupació i partició de l’únic aliat anglès: Portugal. L’exèrcit francès penetrà a Catalunya a principis de 1808 i ocupà les places fortes més importants

Arreu de Catalunya començaren enfrontaments locals: crema de paper segellat a Manresa, o la constitució de la Junta de Govern i Defensa a Lleida. El 6 i 14 de juny es donen els primers incidents bèl·lics importants a la batalla del Bruc, primeres victòries sobre els exèrcits napoleònics. Les tropes franceses són derrotades a la batalla de Bailén el juliol i inicien el Bloqueig de Barcelona, que és respost per les forces de Laurent Gouvion Saint-Cyr que es trobaven a l’Empordà per pendre Girona, fracassant en dues ocasions, el juny i juliol, i derroten les tropes de Joan Miquel de Vives i Feliu a la Batalla de Llinars i entren a la capital de Catalunya el 17 de desembre de 1808. Amb el front estabilitzat fins la batalla de Valls, el 25 de febrer de 1809, la derrota espanyola permet que el 26 de febrer les tropes franceses entrin a Reus. Immediatament després, Girona fou assetjada per Saint-Cyr entre maig i desembre de 1809. El 10 de desembre Girona capitulava davant el nou cap de les tropes franceses, el mariscal Charles Pierre François Augereau, duc de Castiglione.
L’abril de 1810, s’inicia el setge de Lleida. Aquell any, l’activitat guerrillera comença a prendre força importància.

El gener de 1811 es pren Tortosa. A finals de Juny de 1811 cau Tarragona, després d’un setge terrible. Varen destruir o malmetre moltes de les restes romanes. A finals de 1811 es pot considerar que Catalunya és totalment ocupada pels francesos. A inicis de 1812, es procedeix a l’annexió de Catalunya dins l’imperi napoleònic, dividida administrativament en els departaments del Ter, de Montserrat, del Segre i de l’Ebre.

La Guerra de la Independència Espanyola o Guerra del Francès o Guerra Peninsular fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s’inicià el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques, i que conclogué el 1814, amb el retorn de Ferran VII d’Espanya al poder.

En l’anàlisi dels fets militars, no es pot parlar d’un enfrontament entre els exèrcits francès i espanyol, sinó que existeix una important presència de la guerra de guerrilles, en una dimensió desconeguda fins el moment.

El timbaler del Bruc

Isidre Lluçà i Casanoves

Santpedor, Bages, 1791 — Santpedor, Bages, 1809?

Pertanyia, sembla, a la Congregació dels Dolors de Santpedor. Formà part del sometent que s’enfrontà als francesos prop de la muntanya de Montserrat. Segons alguns cronistes, fou el timbaler que sembrà el pànic entre els francesos al primer combat del Bruc.

Primer combat del Bruc

Combat lliurat el 6 de juny de 1808 en una collada prop del Bruc (Anoia) entre una columna de 3 800 soldats, la majoria italians, de l’exèrcit francès del general Duhesme, comandada pel brigadier Schwartz, que, procedent de Barcelona, es dirigia a Manresa, i les tropes resistents integrades per un destacament de suïssos del regiment d’infanteria Wimpffen número 1, un grup de guàrdies valons escàpols de la guarnició francesa de Barcelona i entre 1 000 i 2 000 membres de sometents catalans provinents de Manresa i del seu corregiment i d’Igualada i dels pobles de la rodalia, tots ells comandats pel tinent suís Francesc Krutter i Grotz.

La presència inesperada d’un exèrcit regular i el repic de campanes que convocava a sometent feren suposar a Schwartz unes forces molt superiors a les que en realitat hi havia i manà de recular; les baixes franceses, però, foren unes 300. La victòria popular, la primera des de la invasió francesa, desvetllà l’esperit de resistència, amb àmplies repercussions per al futur de la guerra. La presència real de sometents, dirigits de fet per una minoria rectora predominant, eclesiàstica i gremial, i impel·lits possiblement també pel malestar social i econòmic, donà lloc a una llegenda en la qual la victòria era obra d’un exèrcit integrat exclusivament per gent del poble sense preparació militar i armada molt primitivament, i a la confusió que creà l’eco del repic del timbal d’un minyó, que féu suposar als francesos un gros exèrcit.

Segon combat del Bruc

Aquestes eren integrades per 1 500 voluntaris de Lleida, comandats per Joan Baget, els sometents de Manresa i els d’Igualada —en menor nombre que en el primer combat pel fet de coincidir aquesta vegada amb el temps de la sega—, els terços de Cervera —una part dels quals era formada per dues companyies—, i encara 100 soldats més provinents de Lleida, del regiment suís de Wimpffen, vestits de paisà i amb barretina, i un considerable nombre de soldats provinents de Barcelona, entre els quals molts artillers. Les forces resistents eren superiors a les del primer combat, però molt inferiors a les franceses. Tanmateix, malgrat que el factor sorpresa era exclòs, el combat es resolgué amb la fugida dels napoleònics. La victòria rubricà els efectes del primer combat del Bruc, en confirmar la possibilitat de victòria contra els francesos, i provocà la creació d’un exèrcit regular.

 

Batalla del Pont de Goi

El 25 febrer 1809 espanyols, catalans i napoleònics, s’enfrontaven militarment prop de Valls entorn del Pont de Goi, que creua el Francolí. Teodor Reding, d’una banda, i Gouvion Saint-Cyr, de l’altra, van mesurar les seves forces, imposant-se al final la superioritat militar, estratègica i potencial de les tropes franceses, en aquells moments, les millors del món.
Perduda la batalla, es va iniciar una persecució per camins, barrancs i boscos de la zona, entre la cavalleria imperial i els infants espanyols, que van abandonar armes, canons i bagatges. La absència de llum, en la tarda d’un dia de febrer, va restar efectivitat a la persecució, i així molts soldats van poder escapar pels vessants i conreus de plana del Camp, i arribar fins a Tarragona.
L’exèrcit de Catalunya va perdre més de 3.000 homes, entre morts, ferits i presoners, tots els canons van caure en mans enemigues, així com moltes armes, munició i bagatge. Les baixes franceses es van situar al voltant dels 1.000 homes. Saint-Cyr va ordenar ocupar Alcover, i els seus tropes van avançar fins a Reus, on van entrar sense lluita. Lliures de cap força operativa enemiga que els pogués inquietar, els francesos van iniciar el bloqueig de Tarragona, però el van haver d’abandonar al cap de poc pel continu assetjament de miquelets i guerrillers que amenaçaven les seves línies de comunicació, i per no disposar de material de setge, ni vitualles.

El 20 de març d’aquell 1809, es va retirar cap a Barcelona: ja tornarien per conquerir Tarragona. Malgrat tot, els francesos es van sentir orgullosos de l’acció de Valls, i la immortalitzar en el famós Arc de Triomf de París.

***

Joan Serra Anomenat La Pera Fontscaldes 1790- Valls 1815

Bandoler, autor de diferents assassinats per la comarca de l’Alt Camp, cristià creien de moral distreta. Després de matar portava dos ciris a la mare de Deu del Carme. Pres i jutjat amb pena de mort, és executat el 1815, la llegenda diu que després de mort, fou esquarterat. Lluis Llach s’inspirà amb aquest bandoler per fer la “cançó del bandoler”.

El malnom de “La Pera” li ve donat, ja que de petit robant peres a Robustè, pagès de Valls, el renyà i li clava una bastonada,  Joan Serra respongué enfurismat – “penseu que els petits es fan grans”-. Al complir 24 anys anar a visitar a Robustè al qui assassinar desprès de recordar-li els fets. Joan Serra, La Pera, víctima de les seves pròpies circumstancies, es bandit per les morts que havia fet per tota la comarca de l’Alt Camp. Els Mossos d’Esquadra, en la seva captura l’any 1814, li trobà un bell fusell, una bala i dos botons de plata. Es portat a Valls des de Tarragona on estava detingut, jutjat amb pena de mort. Mossèn Rodón, arxipreste de Sant Joan, digué d’ell al veure’l, -“Esta content i tranquil, poc es pensa el que li vindrà”. Efectivament estaven preparant els aparells per la seva execució.“La Pera” demanà a Mossen Rodón, que deixés obert el Santissim , per a tothom que volgués anar a resar unes pregaries per a la seva ànima i portar dos ciris a la verge de Carme. Ningú ho va fer.

Cal destaca però, que no queda clar l’execució, se’ns diu, que va ser penjat de l’alta forca i que mori abraçat al seu botxí, en canvi d’altres historiadors afirmen que va ser executat pels mossos d’esquadra al garrot vil, als horts que hi havien al darrera del quarter de Valls (on actualment hi ha la la plaça de la Font de la manxa). Diu la llegenda, i ho trobem escrit, que després de mort va ser esquarterat i que el seu cos va ser enterrat en diferent llocs: El cap a la Plaça dels Quarters a Valls, el braç i la ma dreta al Pla, on havia mort al sergent D. Francisco Rosell, la ma esquerra i el braç, al camí de Picamoixons, (Creu de Cames) per l’assassinat de Francesc Bertran anomenat Barraca, un altre part del seu cos fou enterrat a Cubelles ,on també havia comes assassinats, i la resta fou enterrat al mas d’en Simó on va ser pres per els Mossos d’Esquadra en una de les seves visites a la seva estimada Maria.

Trobareu una extensa descripció en aquestes fotocopies del llibre “Historia de las Escuadras de Cataluña”, de Jose Ortega Espinos, edició de l’any 1.859. On narra la vida i la mort de Joan Serra.  “La Pera”.

Margarida Aritzeta novel·la la vida del bandoler en el llibre del mateix títol ” Bandoler” 2014.

 

Ferran VII d’Espanya

(Sobrenom: el Desitjat)

El Escorial, 14 d’octubre de 1784 — Madrid, 29 de setembre de 1833

Rei d’Espanya (1808 i 1814-33).
Fill de Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma. Durant la seva infància, assistí a la fulgurant ascenció del favorit Godoy, amb qui mai no simpatitzà. Convertit pels enemics d’aquell en un símbol d’alliberament, intervingué, ja més gran, en diverses conjures contra el poderós ministre; el motí d’Aranjuez (març del 1808) reeixí, i Carles IV hagué d’abdicar a favor de Ferran. Napoleó, desitjós de convertir Espanya en un aliat dòcil, assumí l’arbitratge entre pare i fill. Convocats ambdós a Baiona, l’emperador francès aconseguí que Ferran tornés la corona a Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de Josep Bonaparte (constitució de Baiona).

Isabel II d’Espanya
Madrid, 10 d’octubre de 1830 — París, 10 d’abril de 1904

Reina d’Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies.
Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d’edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent —reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada precisament pel fet que l’oncle d’Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern d’aquest darrer, d’un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del 1868, que destronà Isabel, la qual s’exilià a París. Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d’Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d’una gran vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.

 

Baldomero Espartero, regent del regne de 1840 a 1843

Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero (Granátula de Calatrava, província de Ciudad Real, 27 d’octubre de 1793 – Logronyo, 8 de gener de 1879) fou un militar i polític espanyol, Virrei de Navarra, Príncep de Vergara, Duc de la Victòria, Duc de Morella, Comte de Luchana i Vescomte de Banderas. President del consell de Ministres (1837-1837), (1840-1841) i (1854-1854) i regent del regne de 1840 a 1843. Durant la seva regència, degut a la crisi de la indústria cotonera, va haver-hi un aixecament popular a la ciutat de Barcelona al novembre de 1842. Espartero va resoldre la situació amb un bombardeig indiscriminat sobre la ciutat i afirmant que per al bé d’Espanya era convenient bombardejar Barcelona al menys una vegada cada 50 anys.


 

“Cama de Boia” puch
El segle XVIII, el comtat de Montagut va ésser escenari de les accions d’en ·Cama de Boia”. Aquest bandit, que també era conegut amb el nom de “Puch” potser per provenir d’una casa anomenada Puig o ésser el seu cognom, va enfrontar-se amb els mossos d’Esquadra a Castellfollit. Ja en el segle següent els trabucaires van ésser els successors dels bandolers, l’origen dels quals es perd en l’inici dels temps.

 

Joan Simon Forès?, Conca de Barberà, 1821 – Ceret, Vallespir, 1846 Collsuspiner i Tocabens

Era conegut amb els malnoms Collsuspiner i Tocabens. Lluità a favor dels carlins i el 1840 s’exilià al Rosselló, on constituí una banda de tretze homes, coneguts amb el nom d’Els Trabucaires, que atemoriren la comarca amb atacs a diligències, segrestaments i assassinats. Detingut a Cortsaví (1845) amb tots els seus homes, fou executat amb tres d’ells.

Farriol el bandoler ?Barcelona 1828

Bandoler i asessi, cap d’una colla de malfactors. Després de la guerra del Francés. La revolta de les bandes de la fe, durant el trienni constitucional, va afegir més gent a la practica del bandolerisme.
Acostumaven a assaltar masies isolades, a vegades, introduint-se dins les cases amb enganys , o senzillament, rebentant les portes i els porticons a cops de destral. Un cop a dins obligaven a base de torturar i maltractar que els de la casa els confessessin, on tenien els béns. Solien matar els pobres pagesos perquè no els poguessin reconèixer.
El sometent de Vidrà va poder capturar els autors dels crims, els quals van ésser traslladats a la presó de Vic. Jutjats i comdemnats a mort en Farriol i el seu company,

El cap d’en Farriol va romandre, molts anys, penjat d’un roure de davant de la casa dels Esquellons. Quatre trossos del cos del bandit van romandre, molt de temps, en gàvies situades al pla de la Salut, al Coll sas Vilas, a la pujada del Grau d’Olot i al coll de Condreu.

Isidre Pàmies i Borràs 1843-1873

Isidre Pàmies i Borràs, àlies Cercós (l’Aleixar, Baix Camp, 16 de desembre de 1843- la Mussara, Baix Camp, octubre de 1873), fou general de l’exèrcit carlí actiu durant la Tercera guerra carlina.

Cercós va néixer al mas de Cercós, de la seva família, un dels més importants del terme de l’Aleixar. Pertanyia a una família de forta tradició carlina. El seu avi, Francesc Pàmies, ja prengué part a la Guerra dels Malcontents (1827). Un Isidre Pàmies, probablement germà de l’avi, fou capità carlí al Camp de Tarragona durant la Primera guerra carlina (1833-840)

Va estudiar als escolapis de Tarragona, on completà la carrera mercantil. Més tard, es va domiciliar a Reus, on es dedicà al comerç i ja va prendre part en algunes conspiracions, que el van portar a la presó per un temps.

Els antecedents familiars i l’amistat amb el cap carlí Josep M. Barenys,, de Maspujols, van fer que quan va esclatar la Tercera guerra carlina  el 1872, s’hi impliqués de ple. Se’n va anar a la muntanya com a oficial d’infanteria i va organitzar el quart batalló carlí de la Província de Tarragona, essent aviat ascendit a coronel per mèrits de guerra.

 

Josep Masgoret i Marcó ?,1820- ?, 1883

Guerriller carlí. Lluità en la primera guerra Carlina i assolí el grau de general. Durant la guerra dels Matiners fou nomenat segon comandant general de Catalunya (1848); entrà a Catalunya i hi organitzà una efímera diputació general de Catalunya. Cap dels carlins , a Miramar ( Alt Camp),va tenir una partida de mil homes, ric propietari , home cult i assenyat. També Carlins eren  Antoni Carré, alies Favot d’Alcover i Joan Forner, anomenat el griset de Cabra

Tomàs Costa Principat de Catalunya, segle XIX

Guerriller reialista, anomenat el Misses. De jove havia col·laborat amb les brivalles d’en Boquica, durant la guerra del Francès, i del 1815 al 1819 fou cap d’una partida de bandolers. Partidari dels reialistes durant el Trienni Constitucional (1820-23), el 1821 intentà de sollevar Girona, però s’hagué de retirar a França. En tornà el 1822 al capdavant d’una de les bandes de la Fe, i participà en l’assalt de la Seu d’Urgell (juny del 1822), on fou instal·lada la Junta Superior Provincial, antecessora de la Regència d’Urgell. La seva zona principal d’actuació fou a l’Empordà, la Garrotxa i el Gironès; ocupà Olot i atacà Girona. Derrotat per les forces liberals, s’internà a França, d’on retornà el 1823 amb els exèrcits reialistes. Fou nomenat governador de la fortalesa de Roses. Ha estat anomenat erròniament Joan en alguns texts històrics.

Joan Baptista Pujol i Fontanet Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883 Anomenat Panxample

Bandoler. Conegut per Panxa-ampla, actuà sobretot al Baix Ebre i Pradell; feia anar esparverats els masovers de les muntanyes dels Ports, tot i que hi havia gent que el defensava ja que només tenia “males entranyes” per als rics i per als que el perseguien i en canvi tenia bon cor per als pobres.

Conta la tradició oral que només portava una manta, un trabuc i un punyal, que formaven l’anomenada “trilogia panxamplista”. La gent el protegia per la seva popularitat. Detingut a França i concedida l’extradició, fou executat.

Era famós i conegut pels pobles d’ Alfara de Carles, Reguers, Beseit i per les muntanyes dels Ports i fins i tot a les terres d’Espanya.

Va ser sotmès a un Consell de Guerra i sentenciat a mort per haver ferit un guàrdia-civil, en una de les nombroses escaramusses hagudes pels Ports de Tortosa-Beseit. Després d’un crim de taverna que probablement no havia comès ell, fugí a la muntanya, on s’amagà i sobrevisqué uns tres anys. Finalment va passar a França on va romandre dos anys com a soldat carlí exiliat. Va conèixer Victorine, i tingueren un fill. Fou pres per dos gendarmes i dos guàrdia-civils a un cafè de Carcassona mentre hi treballaba de cambrer, el 7 de desembre de 1882. Fou afussellat per un escamot de soldats al costat de la porta de Sant Antoni a la ciutat de Tarragona el dia 16 de juny de 1883 a les 8 del matí.

Primera República Espanyola

Període de la història de l’Estat espanyol que abasta des de l’11 de febrer de 1873 (en què fou proclamada la República per les corts, després d’haver abdicat Amadeu I d’Espanya) fins al 29 de desembre de 1874 (proclamació d’Alfons XII, a Sagunt, pel general Martínez de Campos), data inicial de la Restauració.

Guàrdia civil

Membre d’un cos de caràcter militar de l’estat espanyol creat per al manteniment de l’ordre públic, la protecció de les persones i propietats i l’execució de les lleis. Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i en fou confiada l’organització a Francisco Javier Girón, duc d’Ahumada, el qual la comandà fins el 1854. L’actuació de la guàrdia civil, centrada de primer en la lluita contra el bandolerisme, s’estengué aviat a la repressió dels moviments, camperols i de l’anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motivà una forta hostilitat entre els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona República, en una sèrie de demandes per a la seva supressió que provocaren la creació de la guàrdia d’assalt. Tot i això, en general, la guàrdia civil se sotmet al principi d’obediència al poder constituït i d’inhibició en la lluita política. Actualment el cos disposa d’uns 60 000 homes sota el comandament d’un director general que fins el 1986 sempre ha estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigilància de costes i fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres.

República Espanyola de caràcter unitari i no federal

Sent-ne el primer president Estanislau Figueras; pocs mesos després, el juny del 1873, va haver de dimitir a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna en el seu propi partit provocada per la Proclamació de l’Estat Català dins la Federació Espanyola; aquesta crisi interna només va poder ser sufocada després de prometre la dissolució de l’exèrcit a Catalunya; dimitit Estanislau Figueras, va ser substituït per Pi i Margall, i va haver de fugir aFrança, d’on va tornar a final d’any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.

Les Guerres Carlines (dites també popularment carlinades)tres guerres que tingueren lloc a Espanya al segle XIX. Foren l’origen del moviment polític carlí.

Durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d’un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).

La Primera Guerra Carlina (1833-1839) es va iniciar a la mort de Ferran VII. Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel II, com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.

 

La Segona Guerra Carlina (1846-1849), va tenir lloc a Catalunya, on es va anomenar també Guerra dels Matiners.

Guerra civil, dita també guerra dels Matiners, que s’inicià pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849.
Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte (patrocinat, entre d’altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) d’unir les dues branques borbòniques amb el casament d’Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, fill i successor de Carles V (Carles VI, per als seus partidaris), fracassà, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d’Assís de Borbó (octubre del 1846). Això creà les condicions polítiques necessàries per a la revolta. Les causes economicosocials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire era en camí de convertir-se en un símbol de la protesta popular. D’altra banda, continuaven vius la majoria dels capitosts carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni tan sols no s’havien expatriat. La guerra començà pel setembre del 1846 amb l’aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d’una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Pujol (Boquica) al Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep Estartús, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a diversos punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió governamental (ban del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes sense permís i “amb intencions sospitoses”, i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel). Durant aquesta lluita foren capitans generals de Catalunya Bretón, Manuel Pavía, marquès de Novaliches, Fernando Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. Per l’agost del 1847 l’exèrcit governamental disposava de 42 000 homes, contra menys de 2 000 dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arribà a disposar-ne de més de 70 000, per uns 5 000 de Cabrera. El 17 de maig de 1847 fou afusellat a Solsona el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el cadàver del brigadier Porredon, mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana. A la darreria del 1847 Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la guerra, en bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i per l’abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny) per Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat. Després d’enviar Forcadell al Maestrat, organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al portal de l’Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i pel fracàs de l’aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l’aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo. La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a l’Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels progressistes republicans del brigadier Ametller, de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l’Empordà, i de Gabriel Baldrich i Antoni Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000 fusells) no donà gaire resultat, la política d’atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s’hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l’Oli). Això sembrà entre els carlins la por a la traïció, causa principal, juntament amb una revifalla de l’antiga suspicàcia i implacabilitat de Cabrera, de l’afusellament d’un mitjancer de pau: el baró d’Abella, Josep de Calassanç d’Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d’Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les Planes) i Ruiz, però l’endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d’entrar a Catalunya (4 d’abril) desanimà els seus partidaris, i el 26 d’abril Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.

 

Durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior. Isabel II d’Espanya era a l’exili i el rei Amadeu I, monarca des del 1871, no era gaire popular. Carles VII, nét de Carles Maria Isidre de Borbó, va prometre a catalans, valencians i aragonesos el retorn dels furs i les constitucions que havia abolit Felip V.

BAN

Ban de Carles VII que nega la legitimitat d´Alfons XII a ocupar el tro de l’Estat Espanyol (1875)

Font:
CARLES VII: Ban de Carles VII que nega la legitimitat d´Alfons XII a ocupar el tro de l’Estat Espanyol.A:Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.Fulls volanters; Carpeta I; 1855-1875;s.n.1 p.

Comentari:
Manifest de Carles de Borbó i d´Austria, Carles VII, contra la proclamació d´Alfons XII com a rei de l´Estat Espanyol.
Carles VII manifesta que la legitimitat al tro descansva sobre la seva persona encara que hi hagi de fer servir la força de les armes.
Critica, també, el cop d´Estat que va possibilitar la tornada d´Alfons XII.

Text:

ESPAÑOLES:

“La Revolucion, que vive la mentira, al proclamar Rey de España, á un Príncipe de mi familia, pretende absurdas reconciliaciones con la Monarquia y la Legitimidad.
La Legitimidad soy Yo; Yo soy el representante de la Monarquia en España. Y porque lo soy, rechacé con soberana energía las proposiciones indignas que los revolucionarios de Setiembre osaron presentarme antes de consumar su obra de deslealtad nefanda.
Desde entonces sabe la Revolucion que Yo no puedo ser su Rey.
Jefe de la augusta familia de Borbon de España, contemplo con honda pena la actitud de mi primo Alfonso; que, en la inexperiencia propia de su edad, consiente ser instrumento de aquellos mismos que á la vez que á su madre le arrojaron de su Pátria entre la befa i el escarnio.
Sin embargo, no protesto que ni mi dignidad ni la de mi ejército, permiten otro género de protestas que las formuladas con la elocuencia irresistible por boca de nuestros cañones.
La proclamacion del Príncipe Alfonso, lejos de cerrarme las puertas de Madrid ábreme, por el contrario, el camino á la restauracion de nuestra Pátria querida. Porque no impunemente se ataca la altivez española por un nuevo acto de pretorianismo; porque no en vano se hallan armados mis invencibles voluntarios; porque los que supieron vencer en Eraúl y Alpens Montejurra y en Castellon y en Cardona y en Urnieta, sabrán evitar una nueva vergüenza á la magnánima España y un nuevo escándolo á la Europa civilizada.
Llamado á matar la Revolucion en nuestra Pátria, la mataré, bien ostente la ferocidad salvaje de la impiedad mas descarada, bien se oculte y se envuelva en el manto hipócrita de su simulada piedad.

ESPAÑOLES

Por nuestro Dios, por nuestra España. Yo os juro que, fiel á mi santa mision, sostendré sin mancilla en Mis manos nuestra gloriosa bandera. Ella simboliza los salvadores principios que son hoy nuestra esperanza y serán mañana nuestra felicidad mas colmada.
Vuestro Rey”

CARLOS

en mi Cuartel Real en Deva á 6 de enero de 1875.

CAN-CAN CARLISTA , un pescador de la costa

LAMENTOS, del poble Espanyol

***

 



Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930).

Primer gran novel·lista català de la Renaixença, és considerat el creador de la novel·la catalana moderna.

Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista gràcies a obres com La papallona (1882), L’Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), La febre d’or (1890-1892), La bogeria (1899) o Pilar Prim (1906). De formació romàntica, es va anar decantant cap a l’opció estètica naturalista propera a Émile Zola. Va aconseguir, no obstant, un estil propi, que el mateix Zola en una carta-pròleg a la traducció francesa de La papallona va especificar.

Narcís Oller va incorporar temes i una visió del món inèdits en la literatura catalana vuitcentista.

L’escanyapobres (1884)

Aquesta novel·la, d’extensió més aviat breu, desenvolupa el tema universal de l’avarícia, com ja van fer grans mestres de la literatura universal (Plaute, Shakespeare, Molière, Goldoni…)

Els tres personatges centrals de l’obra són l’Oleguer, la Tuies, i el notari de la vila don Magí Xirinac. La Tuies fa d’eix vertebrador dels tres protagonistes: primer forma matrimoni amb el notari i, en quedar vídua, es casa amb l’Oleguer. Oller retrata de manera implacable i amb tota mena de detalls la roïna gasiveria que atenalla tots tres personatges. Tot allò que no tingui relació amb la riquesa i els diners és menyspreat pels nostres protagonistes, que cauen, així, en l’extrema soledat i l’aïllament patològic. El marc d’aquesta encarnació del Mal és el món rural català, un món que s’esfondra davant el progrés industrial. El canvi radical d’una societat que entra de ple en la industrialització condicionarà i causarà la fi tràgica dels protagonistes. L’Antic règim s’enfonsa: transformació agrària, migració camp-ciutat, aparició del proletariat, arribada del ferrocarril…el substrat realista i naturalista de l’obra és innegable, però Oller es distancia del cànon naturalista francès.

L’acció transcorre el 1850 al poble de Pratbell, que, com Vilaniu, és una recreació literària del Valls nadiu d’Oller. Pratbell, gràcies a la seva estratègica situació, en una cruïlla de camins, es dedica bàsicament al comerç i emmagatzematge de blat. L’Oleguer deixa l’ofici de traginer i s’instal·la a Pratbell per fer de blader, amb considerable èxit. L’èxit del nouvingut provoca l’enveja i , aviat, l’odi dels veïns. Tot allò que té de roí i miseriós l’Oleguer, es fa més refinadament cruel en la seva dona, la Tuies. Però l’arribada del ferrocarril revoluciona l’estructura econòmica i, doncs, social del poble. Mentre Pratbell es llança pel camí del progrés, concretada en la indústria tèxtil i farinera, l’Oleguer i la Tuies endeguen una regressió econòmica sense aturador. L’assassinat final de l’Oleguer, a mans d’un proletari víctima de les seves pràctiques d’usura, simbolitza el triomf de la nova societat industrial.
L’Escanyapobres fou etiquetada de novel·la naturalista ja des del moment de la seva aparició. Tanmateix, i com ja va passar amb La Papallona (1882), el naturalisme d’Oller presenta restriccions i matisos importants. Oller s’implica a fons, no és un mer analista fred i impassible. Aquesta novel.la és més negra, condensada i ambiciosa que La Papallona, i sovint voreja l’esperpent.

 

 

Alfons XII d’Espanya

Madrid, 28 de novembre de 1857 — Madrid, 25 de novembre de 1885

Rei d’Espanya (1875-85), fill d’Isabel II.
A causa de la revolució liberal del setembre de 1868 hagué de fugir a França amb la resta de la família reial. L’any 1870 rebé els drets a la corona gràcies a la renúncia d’Isabel II, mentre Cánovas del Castillo organitzava el partit alfonsí amb elements moderats i unionistes, que s’oposaven a la monarquia d’Amadeu I. En ésser proclamada la República, tots els monàrquics, llevat dels carlins, passaren a les files alfonsines. El cop d’estat de Pavía (gener del 1874) acabà, de fet, amb la República, i el pronunciament de Martínez Campos (Sagunt, desembre del 1874) permeté la restauració monàrquica. Cánovas es féu càrrec del govern, i Alfons XII tornà a la cort. El rei presidí la vida política sense immiscir-s’hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia. Hom posà fi a la guerra carlina (1876) i a la insurrecció cubana (1878), i fou promulgada una nova constitució (1876), molt més moderada que la del 1869. Sota la direcció de Cánovas (que presidí quatre dels vuit governs d’aquesta etapa), foren establertes les bases del futur sistema de torn en el poder entre els partits conservador i liberal. Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març del 1885), que rebé amb simpatia, però l’actitud intransigent de Cánovas féu que aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte. La seva primera muller, María de las Mercedes d’Orleans, morí poc després de les noces, i la segona, Maria Cristina d’Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d’ambdós, Alfons XIII.

 

“La bomba del Liceu” 1893

Barcelona de finals del segle XIX . Davant d’una societat caracteritzada per la lluita de classes molt ferotge, l’anarquista Santiago Salvador va provocar l’atemptat que hi va haver al teatre de Liceu el 1893.  Va llançar una bomba a la platea del local mentre s’hi representava una obra i va provocar 20 morts. El context polític i social de l’època era el d’una burgesia indiana enriquida i un proletariat explotat amb unes condicions de vida ínfimes.

En aquest escenari, “les execucions eren públiques, i eren una gran festa a Barcelona”. Precisament, Santiago Salvador va ser condemnat a mort al patíbul que hi havia al costat de la plaça Milà i Fontanals.

Alguns historiadors es sorprenen de la força excepcional de l’anarquisme dins del moviment obrer des de 1870 al 1939.

(església: bomba a la processó del Corpus)

(exèrcit: bomba)

Això va fer reaccionar molt durament al govern. La repressió va ser molt dura y va afectar tota la població civil.

 

Anterior

Següent

Els comentaris estan tancats.