Segles XIII-XV

Nyerros; Cadells

Limitat al grups privilegiats, sobretot l’aristocràcia militar i les grans famílies nobles ciutadanes. És el resultat de la “guerra privada” perfectament reglada: a una ofensa segueix el deseiximent (desafiament) públic. Després d’aquest la lluita entre els dos bàndols s’escampa a familiars i famílies properes.

Ens hem de remuntar al segle XIII, per entendre els dos bàndols que per tradició, durant molts anys el país va estar dividit i això va fer que les institucions no pugessin tirar endavant, enfrontats possiblement per una defensa aferrissada, dels interessos o alguna parella no desitjada entre dos famílies feudals, el cas es què, o be eren Nyerros o Cadells. Totes dues bandes tenien l’origen en les lluites de les cases nobiliàries, dels Cadell senyors d’Arsèguel i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya. S’aguditzaren i ampliaren el radi d’acció a la plana de Vic, arran de la pretensió dels Montcada, feudataris del bisbe de Vic per la senyoria de Torelló, d’alliberar-se d’aquest vassallatge. Les tensions desembocaren en una guerra, en la qual Bernat Cadell destaca com a cap dels partidaris dels Montcada i Gilabert de Nyer fou capitost de la gent del bisbe. Com a fenomen social del conjunt del territori català, aquests bàndols feudals, a càrrec d’una noblesa inquieta i arruïnada, comencen a tenir importància amb motiu de la crisi de la baixa edat mitjana, i adquireixen la màxima virulència el primer terç del segle XVII. El principat resta migpartit entre Nyerros i Cadells, per fer-se una idea diríem que els Nyerros , defensen els drets senyorials, com emblema porten al cinyell un garrí. Els Cadells en canvi tenen una ideologia més predisposada a defensar els interessos dels pagesos o bé de les ciutats i el col·laboracionisme hispànic, contra el dels senyors, com emblema porten un cadell de gos, dibuixat al cinyell. Peró cal tenir present que al 1.640, aquestes bàndols tot i que hi son presents, no representen el que haurien sigut d’antuvi. És més una tradició familiar que una ideologia. Així doncs ens trobem els bandolers més buscats , els més temibles, els més sanguinaris , rurals i populars que a part del seu renom ben guanyat també son Nyerros o Cadells, però ja dic és més una qüestió tradicional familiar , que no una ideologia en el si de l’ordre feudal català. La xarxa de fidelitat d’ambdues faccions cobria el Principat i es reproduïa a les institucions catalanes, entre els funcionaris de l’audiència, en les tensions locals, en les hostilitats municipals,( Rocaguinarda “ Perot lo Lladre” era nyerro, filiació atribuïda també al capitost rebel, que al 1640 es presentà com a comandant superior d’un exèrcit pagès català ). Ambdues faccions obstaculitzaven la gestió de l’administració reial. El nyerro Joan Terés, arquebisbe de Tarragona i lloctinent general de Catalunya (1602-03), participà activament durant la seva lloctinència en les lluites faccioses del país, prescindint de les seves obligacions del seu càrrec. Sovint l’acció de bandositat tingué connotacions de resistència enfront dels lloctinents. El nyerro Alexandre d’Alentorn, diputat militar (1614-17), utilitzà la generalitat com plataforma d’actuació contra l’administració reial . La lloctinència d’ Albuquerque (1616-19) portà a terme una acció contundent contra les bandositats: pel desembre del 1617 fou celebrat un jubileu de gràcies per la relativa extirpació de les lluites de nyerros i cadells . Duran la guerra dels Segadors, els nyerros – com els cadells estigueren representats entre els caps de la revolta política en les persones de Ramon de Guimerà i Jacint Vilanova. La concentració de poder a les mans del regent de la cancelleria, el cadell Josep Fontanella (1641), contribuí a l’escissió entre els partidaris de França en el curs de la guerra i podia haver-se determinat a través de les tradicionals filiacions de nyerros i cadells. A la segona meitat del s XVII les condicions generals de la societat catalana canviaren i el bandolerisme minvà, i amb ell les faccions nobiliàries que havien migpartit el principat.

“Lo poble de Nyèr, ab son castell senyorial, se troba apròp de Olèta, en la vall de Mantèt, que pertany al Coll de la Madona; s’ estenia, l’ influència de sos senyors, ben endins del Rosselló. En r Edat Mitjana començaren les qüestions, que tant de mal havien de fer ben promte. No va ser la Plana de Vich lo bressol de les discòrdies: la guerra de Torelló dèu ésser presa còm a resultat y conseqüència de les de Cerdanya, y còm a un dato mes pera fer la seva història. S’ ha de fer una aclaració respecte al nòm dels combatents. Avans, la paraula bandoler, tenia diferenta significació de la que ara té. Se dèyen bandolers los quins seguien un bàndol, o sia un un partit, les aspiracions d’ un poble. Avuy se pren la paraula ban- doler en un sentit degenerat; ha perdut sa primitiva significació. Ara es equivalent a lladre. En l’any 1296 s’ aumentaren les diferències eczistents entre la casa de Montcada y ‘Is bisbes de Vich. Los Montcada tenien la jurisdicció del castell y pobles de la vall de Torelló, mes eren feu- dataris del bisbe de Vich; lo qual estava esposat a les seves am- bicions. En 1209 no l’havia volgut regonèxer Guillem de Montcada, còm tampoc lo vescomte de Bearn, alguns anys després, fins que ’1 sant Pare Aíecsandre ÏV va intervenir en la qüestió. Mort lo dit viseomte, sa filla y herèua Guillèuma de Moncada maridà ’1 19 d’ octubre del 1295 ab l’ infant en Pere d’ Aragó, germà de Jaume II, minvant aleshores les revoltes. Mes a 30 d’ agost de 1′ any següent morí l’in- fant En Pere, y sa viuda Na Guillèuma, dóna molt altiua, no sòlza- ment se declarà independenta del bisbe Anglesola mes es va fer mestressa dels seus béns y menaçà terriblement als pobles que gosessin pagar dèlmes a la catedral de Vich.”

(1906) Lluis M. Soler y Teròl


Diputació del General

La Diputació del General del Principat de Catalunya vetllava pel compliment de les constitucions i altres lleis catalanes. Diputació del General és el nom històric de la Generalitat de Catalunya.

Les Diputacions del General foren inicialment unes comissions temporals que tenien l’encàrrec de recaptar el tribut establert en el pactum entre la terra i el rei durant unes Corts. Fou en les Corts de Montsó (1289) quan per primera volta es desginà una Diputació del General a fi de recaptar el subsidi al rei i pagar als creditors el deute reial tal com s’havia pactat en les Corts. Aquestes comissions economicofinanceres que actuaven com a delegació de les Corts es dissolien en acabar la funció recaptadora.

El 1356 esclatà la Guerra dels dos Peres entre la Corona d’Aragó governada per Pere el Cerimoniós, i la Corona de Castella governada per Pere I de Castella. Pere el Cerimoniós va haver de fer front a una llarga i dura guerra llevant armades per mantenir les posicions de la corona a la Mediterrània, principalment a Sardenya, i organitzar al final del regnat la defensa de Catalunya davant les amenaces de les companyies mercenàries procedents de França. El caràcter omnipresent de la guerra es traduí en contínues mobilitzacions generals i en la necessitat d’aixecar o reformar les muralles de les ciutats. Les noves tàctiques bèl·liques difoses a la segona meitat del segle XIV exigien un equipament militar més complex i sofisticat i el recurs cada cop més freqüent a l’artilleria. Tot plegat féu incrementar enormement les despeses relacionades amb la nova forma de fer la guerra del segle XIV, despeses que no podien ser cobertes amb els recursos patrimonials de la monarquia del Casal d’Aragó generat en base a les tributacions dels habitants de les terres del reialenc. Es feia necessari bastir un sistema fiscal, desconegut fins aleshores, que gravés a tots els súbdits fossin de la jurisdicció que fossin.

Però el sistema constitucionalista característic de la Corona d’Aragó impedia al sobirà imposar una nova legislació fiscal per la seva sola voluntat reial. Com qualsevol altra legislació calia negociar-la amb la representació dels tres braços de la terra a través de la convocatòria de Corts en casacún dels respectius estats. Les Corts o Parlamentum eren l’òrgan legislatiu de cada estat de la Corona d’Aragó i eren una assemblea que reunia el rei amb els tres estaments de cada estat: nobles, eclesiàstics i síndics de les principals ciutats i viles reials. Aquest òrgan legislatiu havia nascut el segle anterior durant el regnat de Pere el Gran i arribaren a la seva maduresa política durant el Trescents arran de les reiterades convocatòries degudes al finançament de les guerres de la monarquia. En el cas del Principat de Catalunya es convocava a la celebració de les Corts Catalanes.

El conflicte bèl·lic féu que les Corts Generals de Catalunya de 1358-1359 fossin obertes a Barcelona, continuades a Vilafranca del Penedès i closes a Cervera. En aquesta darrera es pactà un important donatiu al rei per tal de finançar la guerra contra Castella. Així mateix es pactà la designació de 12 diputats, 4 per cada braç, i els respectius oïdors de comptes, a fi de formar la Diputació del General del Principat de Catalunya com a representació dels tres braços que s’havien reunit en les Corts. Aquesta comissió però, esdevingué permanent a fi de recaptar el donatiu a Catalunya i gestionar el deute públicreial a llarg termini sense la intervenció ni del sobirà ni dels seus oficials reials. La comissió permanent, la Diputació del General de Catalunya, estava sota l’autoritat del diputat eclesiàstic, a que es considerava el President de la Generalitat; el primer fou Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona.
Durant el primer mig segle de vida l’organisme va conservar el seu caràcter d’organisme fiscal i financer, però a partir de les reformes de 1413 va anar adquirint cada vegada més competències polítiques. Es configurà així l’estructura política del Principat de Catalunya bastida en base a les Corts o Parlamentum, que emetia nova legislació a través del pactum entre la terra i el rei, i la Diputació del General de Catalunya designada del Parlamentum que exercia el poder executiu sobre les seves competències econòmiques i polítiques.
A les seves inicials funcions econòmicadministratives s’hi afegí l’execució de les decisions pactades en les Corts Catalanes, vetllar perquè les Constitucions catalanes i altres lleis de Catalunya fossin respectades pel rei i els seus oficials, i publicar o interpretar els acords pactats en les Corts. Aquest creixent protagonime de la Diputació del General amb jurisdicció política, jurdicial i militar, culminà durant Guerra civil catalana (1462-1472) quan la institució s’enfrontà militarment contra el rei de la dinastia Trastàmara Joan II d’Aragó. La guerra acabà quan finalment el monarca ratificà l’existència de la Diputació del General. A partir d’aleshores es produí un notori redreç i desplegament de l’administració. Es consolidà una institució nascuda de les guerres exteriors i confirmada amb les guerres interiors que buscava solucions a partir dels acords pactats en Corts. Al segle XVII novament la Generalitat de Catalunya desencadenà la guerra quan davant el creixent autoritarisme monàrquic del període de 1593-1652, el projectes centralista del valido comte duc d’Olivares conculcant les Constitucions catalanes culminà amb la Guerra dels Segadors. La guerra deturà novament els projectes autoritaris de la monarquia, però suposà una regressió per a l’àmbit competencial de la institució.

almogàver

Guerrer d’ofici que als regnes cristians hispànics servia, des del s XIII, per a fer incursions a les terres musulmanes.

A  la corona catalanoaragonesa, els almogàvers es mantenien allunyats dels recintes urbans. És probable que procedissin de la serra de Conca. Lluitaven en cossos d’infanteria, sota el comandament dels adalils i almugatens; ells mateixos es proveïen d’aliment i d’armes: en un sarró portaven el pa per a una o dues jornades. Anaven armats amb coltell, llança i dards; vestien una gonella o camisa molt curta, polaines i avarques de cuir. Pere II de Catalunya emprà els almogàvers en les seves empreses militars; en reclutà de la frontera de València i de Múrcia en emprendre la conquesta de Sicília (1282); també formaren part de les forces del rei en la lluita contra la invasió de Felip l’Ardit de França (1285). A Sicília, els almogàvers lluitaren al servei de Frederic II fins a la pau de Caltabellota (1302). Durant el regnat de Pere III de Catalunya-Aragó, encara apareixen els almogàvers en les diverses expedicions militars, com a Mallorca, en la lluita contra Jaume III, o a València, contra Pere I de Castella. Al final del s XV, en les empreses de Sicília i de Sardenya, ja no aparegué més aquest tipus de tropa. La seva anomenada, en canvi, féu que en moments d’emergència hom recorregués a aquest nom per a la formació de determinats cossos de mercenaris, com en la guerra contra Felip IV (1640-52), en què la Generalitat instituí un cos de tropa amb aquest nom (el qual, tanmateix, per raons d’indisciplina, fou suprimit pel virrei francès de Catalunya, Philippe de la Mothe). Encara, durant la guerra contra Napoleó, el 1810, la Junta Superior de Catalunya reimplantà un cos d’almogàvers. El nom dels almogàvers i llurs accions militars havien estat ja esgrimits com a estímul patriòtic durant la Guerra Gran (1793-95) en les poesies en fulls solts editades com a propaganda per al reclutament de tropa catalana; també com a argument historicopolític fou sovint utilitzat fins ben entrat el s XIX.

 

Joanot Martorell

Va ser un cavaller de la petita noblesa valenciana. No s’ha conservat la data exacta del seu naixement, però es pensa que va succeir entre els anys 1405 i 1413 a la ciutat de València, mentre que la seva família era originària de La Safor. Martí de Riquer, un dels crítics literaris que més i millor han estudiat la seva obra, situa aquesta data entre 1413 i 1414. Com altres famílies valencianes de l’època, la de Martorell va participar força de la vida agitada del segle XV, en viatges i lluites internes, així com en duels per qüestions d’honor.

Els primers documents escrits que parlen de la seva figura ja l’esmenten com a cavaller el 1433. Poc després, el 1435, moriria el seu pare Francesc Martorell, deixant en Joanot com a hereu universal dels seus béns. La intervenció de la reina Maria, dona d’Alfons el Magnànim, va aconseguir aturar la lluita a mort amb el seu cosí Joan de Montpalau, a causa de la negativa de la germana de l’escriptor a casar-se amb aquest cavaller. L’estada a Anglaterra, entre el 1438-1439, va ser important per en Joanot Martorell. Hi va llegir llibres que més tard l’ajudarien en la seva vocació literària i, a més a més, va conèixer cavallers de tot el món que arribaven a la cort anglesa a la recerca d’aventures. Es pensa que hi va trobar els materials per a escriure la primera part del Tirant lo Blanc.

És indubtable, segons els estudiosos, que el Tirant beu de la realitat de la seva època: lluites fratricides, cavallers, amors difícils barrejats amb l’honor i amb els interessos familiars en joc. D’entre les influències trobades, hi ha la història del anglonormand Guy de Warwik i la llegenda anglesa de l’ordre de la Garrotera. També un cert esperit de venjança contra aquells cavallers –el seu cosí i Gonçalbo d’Híjar, entre d’altres- a qui no es va poder enfrontar en el camp de batalla.

Es pensa que va començar la redacció de la seva obra cabdal el 1460, després d’un viatge a Itàlia. El Tirant lo Blanc va ser dedicat a l’infant Ferran de Portugal, germà del rei català Pere el Conestable. Sembla que quan Martorell va acabar el llibre, arruïnat, va empenyorar el manuscrit cap al 1464 a Martí Joan de Galva per una quantitat de diners. Tradicionalment s’havia considerat aquest com a coautor de la novel·la, però els especialistes han rebutjat aquesta teoria.

A més del Tirant, a Martorell se li atribueix l’escriptura d’una altra obra, Flor de Cavalleria, però només es conserva el començament. Abans de redactar el Tirant va escriure sobre Guillem de Varoic, un relat que va restar inacabat i que es considera com una mena d’esbós dels primers capítols del seu únic llibre que ens ha arribat complet, el Tirant lo Blanc.

La mort de l’escriptor i cavaller va tenir lloc l’any 1465.

Tirant_lo_Blanc_- Joanot Martorell

 

Bandolers

Alguns dels noms de bandolers, dels que no he trobat referències  ni dades. La majoria son del període s. XVI/XIX. Renoms, àlies, malnoms, populars i temuts. Ressonen per totes les comarques, sobrenoms més que curiosos, originals.

 

Armengol d’Alenyà, Barbafina  

Pericot de Puigvert (Peratallada)

Rafael Jalavert, Rocaverda

Rafael Oliva,

Lo pom de la torre

Pere narbona,

Joan Colomer, “colla de Riambau”

Peu descals

Bidot Oliva ,

El Truc

L’infant de Capcir

Jaume Palmerola,

Joan Fortiès el luterà

Joan Pons “sastre vell”

Josep Jane ” el Frare”

Pere Rabassa,

Bernat Perpunter

Juyol



 

 

 


Estripaboires  

El baró de Cubelles

Cua de LLop

Batlle d’alos

germans Sala,

germans Massana,

Rafel Simón

Antic Esglèsies,

Miquel Croells “Perafita”

Ramón dePerellòs (Tuir),

Janot Riembau (la Pobla de Lillet),

Llorenç Llovet

Bertranet Aragonès,

Joan Gallard ( Vimbodí)

Joan Robuste ” peixes”

Joan Cabestany (Barberà)

Francesc Fàbregas “platisfesta”

Pere Pla, Cremat


 

 


 

 

“Los bandolers en el s XVII vestien molt elegants, qui portaven un barret de molt bona talla, ab unes plomes que hem par ni havia una de vermella que les hi cobrien el barret, que portaven unes mitges vermelles, sabates baixes, i vestits de un color que quasi pardejava, de diversos colors, guarnits sos trajos de bandoler ab or i plata, cinturons de peluix,  joies i brodats”.

“En la xarpa, que era una ampla faixa de cuiro, creuada d’esquerra a dreta a sobre el pit, hi duien dos o tres pedrenyals penjats, que solien ésser de gran preu”.

 

Les  festes


De la Caldera i els Bandolers a Montmaneu (l’Anoia) és un àpat popular que se celebra des del segle XIV. Ara fa tres anys se li va afegir la festa dels bandolers, rememorant les correries d’aquests personatges per la contrada. És una celebració que s’emmarca en el cicle del Carnestoltes.

La Fira del Bandoler Alcover (L’alt Camp), es celebra a primers d’octubre

Alcover té una important vinculació amb el bandolerisme ja que, a cavall dels segles XVI i XVII va ser el centre neuràlgic de les activitats bandoleres que tenien lloc en aquestes comarques, bàsicament al Camp, la Conca i les Garrigues. Aquesta activitat a Alcover es concretava en dos bàndols enfrontats: els morells i els voltors. El sorgiment del bandolerisme coincideix a més amb un moment de ressorgiment econòmic de la Vila, que es tradueix en una transformació arquitectònica i urbanística, cultural, econòmica i, entre altres coses, de la festa i la cultura tradicional.

Castellserà ( Urgell)

Festa col·lectiva per evocar l’antiga història del bandoler a les nostres terres. Amb representacions escèniques, cursa de rucs, danses populars, puntaires, espectacles de foc i música tradicional.

Torna Serrallonga Sant Hilari Sacalm (la Selva)
La festa Torna en Serrallonga és una celebració que té per objectiu, recordar la figura d’un heroi romàntic i un dels mites populars més importants de la Catalunya Vella: en Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, un dels més grans bandolers catalans.

La Festa incorpora la presència del gegant del Toca-sons, que des d’ara formarà part de la celebració i que acompanyarà el bandoler un cop detingut fins al judici.

Estiu Bandoler a Viladrau, ( Girona)

 

El gegant Carrasclet, Reus

El Carrasclet és l’únic gegant que sense pertànyer als Gegants de Reus participa en els seguicis de les dues festes majors de la ciutat.

 

Festa Remença. MANCOMUNITAT DE LA VALL DE LLÉMENA

Canet d’Adri, Sant Gregori, Sant Martí de Llémena i Sant Aniol de Finestres

 

La festa d’en Toca-sons

Tradicionalment, la festa d’en Toca-sons se celebra els dies 24 i 25 d’agost dins els actes de la Festa Major de Taradell.

El dia 24, la festa comença amb el pregó, on l’agutzil juntament amb els sometents fan saber a tot el poble que en Toca-sons i la seva quadrilla de bandolers ronden pels vorals de la vila.

El dia 25 es fan els actes centrals de la festa. Uns actes que solen iniciar-se amb diverses actuacions de teatre de carrer i les rondes del Sometent per la vila i el terme de Taradell.

A mitja tarda arriba el moment més esperat, en Toca-sons entra a la vila i amb la seva aparició es desvetlla el secret més ben guardat de tota les festa: quin és el vilatà que representa al bandoler?

A partir d’aquest instant els trets dels trabucs, l’olor de pólvora, les malifetes dels bandolers i les confrontacions entre sometents i bandolers s’apoderen de la vila. Després de realitzar diverses actuacions pels carrers del poble i irrompre en diversos comerços, en Toca-sons serà capturat i jutjat. El judici és una escena molt concorreguda i ens desvetllarà les dues darreres incògnites, si serà innocent o culpable i en el cas de ser declarat culpable si serà penjat a la forca o aconseguirà escapar.Un dels complements de la Festa d’en Toca-sons és el mercat del s.XVII. Aquest s’ubica a la Sagrera i ens mostra a través dels firaires i artesans oficis d’aquella època.

La Festa incorpora la presència del gegant del Toca-sons, que des d’ara formarà part de la celebració i que acompanyarà el bandoler un cop detingut fins al judici.

Els sometents, els trabucaires, els firaires, la pólvora i sobretot el públic creen l’ambient idoni per endinsar-nos en el passat i la història d’una vila osonenca en temps de bandolerisme.

Anterior

Següent

Els comentaris estan tancats.