Segle XVII

El llegendari bandolerisme català del barroc.

És en ple enfrontament de nyerros i cadells, amb una important autonomia dels bandolers respecte als nobles i la consolidació de les grans quadrilles, de, aproximadament, 80 -100 homes. És el moment del pedrenyal, que juntament amb la capa gascona, la casaca virolada i el barret amb plomes fixen la iconografia del bandoler. En aquesta época Catalunya és tinguda com a terra de bandolers, el propi Cervantes fa que don Quixot coincideixi amb Rocaguinarda. Les faccions aniran desapareixent a mesura que es van fonent arran de la lluita contra l’enemic comú que assola el país: és la guerra dels Segadors. Catalunya està ocupada pels exèrcits de rei catòlic (Castella) i els del rei cristianíssim (França)

Els Germans Coixard Garrotxa 1605-1616

Família de bandolers formada per Josep Coixard ,Francesc Coixard ,i pel fill del primer Lluís Coixard, adscrita al bàndol dels cadells- com a tal estigué al servei de Francesc Robuster, bisbe de Vic (1598-1607)- fou considerada pel lloctinent de Catalunya , duc de Monteleone (1608), una de les més perilloses bandes del Principat juntament amb la de Perot Rocaguinarda( amb la qual, malgrat ésser adscrita als nyerros, evità de topar). El 1614 es refugià, juntament amb la quadrilla d’en Trucafort , al castell occità de Montalban, centre d’hugonots, controlat pel conestable de Montmorency, al qual fou sol·licitada l’extradició. En la repressió del duc d’Alburqueque, Josep Coixard fou mort (1616) prop d’Olot, en la mateixa operació en que fou pres en Trucafort; el mateix any, Lluís Coixard es trobava al Donasà i al Sabartés, amb altres bandolers.

Joan Canals Llinars de Vallés Segle XVI- ?segle XVII

Bandoler anomenat el Negre Canals. Forma part de la banda de Perot lo Lladre. Era parent de dos deseners de la unió de Vilamajor, la qual cosa li permetia d’actuar amb més impunitat, Fou detingut l’any 1610-1611 junt amb la colla de Rocaguinarda, de ben segur aniria també a Nàpols.

Miquel Morell Alcover , Alt Camp segle XVI- ? Segle XVII

Bandositat anomenada dels Morells .Bandoler , amb el seu germà i amb elements d’Alcover i de la comarca , actuà pels voltants de Prades , que atacava la facció rival anomenada dels Voltors de Tortosa. Processat el 1611 junt amb Rocaguinarda , fou perdonat pel lloctinent Pedro de Manrique en canvi de servir a l’exercit d’Itàlia . Hi accedí però el 1613 tornava a actuar per la zona de Lleida.

Perot Rocaguinarda Oristà Osona 1582- Nàpols ‘ 1635 Anomenat “Perot lo lladre”

Bandoler de la facció dels nyerros, fill d’uns pagesos més aviat benestants del Mas Rocaguinarda, d’Oristà. A 19 anys, després d’haver tingut raons amb els batlles d’Oristà, anà a Vic amb el seu germà Cebrià, hereu del mas ,per aprendre un ofici. Allà ingressà a les hostes de Carles de Vilademany, cap dels nyerros de Vic( el qual servia una germana seva, Caterina), oposat al bisbe de Vic, Francesc de Robuster i Sala, cap dels cadells, ajudat pels germans Coixard. Tot seguit (1602)es remarcà en l’atac i en la presa del palau episcopal i començà la vida de bandoler. Des dels anys 1603 i 1604 formà quadrilla i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins el 1611. Tenia com a lloctinents importatnts personatges , Jaume Alboquers, Gabriel Galí àlies Barceló, i Joanot Gili de Vilalleons. El lloctinent duc de Monteleone creà a Vic el 1605 la Unió o Santa Germandat contra els bandolers, que obligà Rocaguinarda a abandonar la ciutat i a llançar-se a les muntanyes; Actuà per Osona, la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, el Bages, el Vallès i la Conca de Barbera. Perot Rocaguinarda “ Perot lo Lladre” temible i terrible, llençava cartells de desafiament autògrafs contra els seus perseguidors. Sovint actuà en convivència amb l’abat de Ripoll, contra el capitost cadell “Trucafort” Gabriel Torrent de la Goula, amb els cavalles de Sant Joan de Jerusalem del castell de Barberà, amb familiars del Sant Ofici, i també amb els canonges augustinians de San Joan de les Abadesses contra el bisbe de Vic, cadell. Pel febrer del 1610 assetjà Vic amb 200 homes, imposant l’hegemonia dels nyerros sobre la ciutat. Tingué topades serioses amb les forces del lloctinent i causa la mort del seus perseguidors, els comissaris Bofill i Torrent dels Prats; també foren capturats o perderen la vida socis de la seva quadrilla( Pere Roca de Muntanyola el 1608 , Roqueta de Taradell, la Mandra el 1610). Pel juny del 1610 el duc de Monteleone, sabent que Rocaguinarda s`’ìnclinava per una petició d’indult en canvi d’anar a servir el rei, cursà una petició d’indult a Madrid, però el Consell d’Aragó la denega. Prosseguí doncs la persecució i arran d’una topada amb el batlle de Vilalleons (juliol 1610), se li obrí un procés de regalia. Durant la lloctinència del bisbe de Tortosa , Pedro de Manrique, després d’un sometent general, aconseguí que Rocaguinarda (Perot lo Lladre) i Miquel Morell (bandositat dels morells),que havien reunit llurs quadrilles, s’acollissin a un perdó(1611) i que Perot lo Lladre Rocaguinarda embarqués a Mataró amb la seva gent com a capità dels terços castellans vers Nàpols, on encara era el 1635. La fama de Perot Rocaguinarda fou recollida a la segona part del Quixot ( capítols 60 i 61), que el situa acompanyant don Quixot en la seva visita a Barcelona. El rector de Vallfogona, Francesc Vicent Garcia, li dedica un sonet. I el carrer Barceloní Perot lo Lladre el te present .

“A  carn! Acarn!!  Muiren els traidors!  Visca La Terra!”

Homes de confiança de la quadrilla de Perot Rocaguinarda:

Jaume Alboquers, àlies l’Escolanet de Polinyà.
Joan Gili, de Sta Mª de Vilalleons, dit Janot.
Gabriel Galí, anomenat Barceló.

“Lletra dels consellers de Vich al virrey.

— Exm. Senyor:

Lo dia proppassat dia de sant Barthomeu tornantsen lo balle de Vilaleons a sa casa de la plana del lloch de sta. Eugènia de Ber- ga, ahont dit dia se ballaua, ab alguns, prop de dit loch de Santa Eugènia dona en mans de Rocha Guinarda y de sa codrilla que se- gons se entén eren divuyt o vint lo quall mataren a dit balle y a vn germà seu y nebot y ne nafraren tres altres y se entén que hu dels tres esta en molt perill de la vida. Y no se entén que de dits ban- dolers ne aja de ferits. A alguns dias que se veu molt sovint per les parroquias circunvehinas a nel dit Rocha Guinarda de que hauem dexat de auisar a V. Ex.» pus es asi lo dit gouernador de qui pen- sauem serà estat acusat. Va crexent lo atrauiment de dit Rocha Guinarda de cada dia y dubtam nos siguesquen majors desastres. …De Vich a xxv de agost de MDCIX.”( Capítol XIII)

(Roca Guinarda, de Lluís M. Soler i Terol)

La fama d’en Perot Roca Guinarda, fou enorme.

En uns versos que més tard va dedicar-li el Rector de Vallfogona li deia:

“Ton valor insigne no s’empara tras falsa mata ni tray-dora roca”.

Un historiador contemporani ens diu:

“Lo Rocha Guinarda te alborotada Catalunya”.

En les batalles va anar sempre al davant de tothom.

Testimonis que el van veure diuen:

“Embestia amb grandiosa impetud. Als presoners que feia els donava de seguida llibertat. L’ entusiasme dels seus partidaris arribava fins al fanatisme”.

Els pobles cantaven cançons en alabança de Pere Roca Guinarda i en grans menyspreu de l’autoritat real.

Deia un cronista d’aquells anys:

“Aquest Roca Guinart és i ha estat lo bandoler mes cortès que quants ni hagut de molts anys en aquesta part: no composava, ni deshonrava, ni tocava les esglésies, i Deu l’ajudà”

Cervantes i Perot Rocaguinarda  no van coincidir en la seves visites a Barcelona al 1606, però en canvi sí el fa coincidir amb Don Quixot, en els capítols LX -LXI.

Segona part de “el ingenioso caballero don Quijote de la Mancha”
(fragment)  Capítol LXI

“De lo que le sucedió a don Quijote en la entrada de Barcelona, con otras cosas que tienen más de lo verdadero que de lo discreto

Tres días y tres noches estuvo don Quijote con Roque, y si estuviera trecientos años, no le faltara qué mirar y admirar en el modo de su vida: aquí amanecían, acullá comían; unas veces huían, sin saber de quién, y otras esperaban, sin saber a quién; dormían en pie, interrompiendo el sueño, mudándose de un lugar a otro. Todo era poner espías, escuchar centinelas, soplar las cuerdas de los arcabuces, aunque traían pocos, porque todos se servían de pedreñales. Roque pasaba las noches apartado de los suyos, en partes y lugares donde ellos no pudiesen saber dónde estaba, porque los muchos bandos que el visorrey de Barcelona había echado sobre su vida le traían inquieto y temeroso, y no se osaba fiar de ninguno, temiendo que los mismos suyos o le habían de matar o entregar a la justicia. Vida, por cierto, miserable y enfadosa.

En fin, por caminos desusados, por atajos y sendas encubiertas, partieron Roque, don Quijote y Sancho con otros seis escuderos a Barcelona. Llegaron a su playa la víspera de San Juan, en la noche, y abrazando Roque a don Quijote y a Sancho, a quien dio los diez escudos prometidos, que hasta entonces no se los había dado, los dejó, con mil ofrecimientos que de la una a la otra parte se hicieron.

Volvióse Roque, quedóse don Quijote esperando el día, así a caballo como estaba, y no tardó mucho cuando comenzó a descubrirse por los balcones del oriente la faz de la blanca aurora, alegrando las yerbas y las flores, en lugar de alegrar el oído: aunque al mesmo instante alegraron también el oído el son de muchas chirimías y atabales, ruido de cascabeles, «¡trapa, trapa, aparta, aparta!» de corredores que, al parecer, de la ciudad salían. Dio lugar la aurora al sol, que, un rostro mayor que el de una rodela, por el más bajo horizonte poco a poco se iba levantando.”

* * *

Consulteu aquest llibre, Perot Roca Guinarda” Història d’aquest bandoler “ de Lluis M. Soler i Teról  1909

Gabriel Oliver “Pixo”

Gabriel Oliver, “Pixo”, d’ofici ferrer,  nascut a Valls l’any 1592, cadell, molt conegut a l’època, que va fer que tothom de la Conca i l’Alt Camp conegués el seu nom. Mort a la forca l’any 1628 a Barbera de la Conca.

El butxi de Barcelona 1606

“En aquest temps lo butxí de Barcelona se dèya Bernat Prats. Era un home petit y axut de cara, moreno, de celles molt negres y d’ ulls fondos y menassadors. Tenia les mans fortes, per l’eczercici que fèyen al tallar óssos y carn viva y palpitant. Aquest terrible ofici no’l tenia de propietat En Prats.

Per a ferse la seva provissió va  havèrhi tota una història.

Morí lo veritable butxí o «torturador» de Barcelona que ‘s dèya Antoni Fort, y en calitat de regent va succeirlo  En Bernat Prats. Mes r Antoni Fort va dexar una filla, dita Beatriu, la qual, pel agost del any 1614, demanà al rey que ‘s concedís la vacant, dexa-da per son pare, a son futur marit. Lo dia 9 escribia lo marqués de Almazàn a Felip II dientli que per a aquest ofici se necessitava mol-ta inteligència,  perquè s’ ha d’ assistir als torments y fer son judici, tenint en compte si’l reu podrà o no patir y aguantar tant de do-lors y tenint obligació de guardar secret de lo que diguin jutje y reu. Lo rey va contestar que sempre que aquestes condicions les tingués lo nuvi de Na Beatriu Fort, pogués obtindré l’ ofici de son pare; y, reconegut apte pera seguirlo, se li va fer la concessió (i).En Bernat Prats va procurar inútilment que se ‘l nomenés a n’ ell, esplicant los seus mèrits y la pila d’ anys que era regent. En 1614 va ser sustituit. Desde l’ any 1614 Na Beatriu va ser la muller d’ un butxí de Barcelona.”

Lluis M. Soler i Teról  1909

***

Eugeni Cruanyes i Francesc Xolvi

A la Marina Alta, durant el segle XVII hi havien dues faccions enfrontades: la d’Eugeni Cruanyes, establida a Senija i Xaló i la de Francesc Xolvi, a Benissa, Calp i Llíber. De tant en tant, aquests dos grups arribaven a la confrontació armada, i aleshores tota la comarca s’estremia com si un terratrèmol l’hagués sacsejada. Va ser cèlebre la topada entre les dues faccions que es va produir l’any 1677 a Xaló. El resultat d’aquest enfrontament entre bandes rivals era tot un seguit de dramàtiques venjances.

Gabriel Torrent de la Goula Manlleu, Osona Segle XVI- Barcelona 1616

Anomenat Trucafort Bandoler , actuà des del 1611 i era vinculat al bàndol dels cadells. El 1612 disposava d’una colla d’uns cinquanta homes. L’any seguen roba a masies situades entre Barcelona i Montcada; perseguit per les autoritats, es refugià a la Pobla de Lillet, on les autoritats locals el protegien. Capturat a San Esteve d’En Bas (Garrotxa), fou dut a Barcelona i executat.

Jaume Melianta Sau , Osona-1600- ? Segle XVII

Anomenat El Fadrí de Sau Bandoler ,forma part de la quadrilla de Joan de Serrallonga, del qual fou lloctinent. Davant una ofensiva organitzada pel duc de Feria, lloctinent de Catalunya (1630), passà a França, on fou detingut amb altres bandolers, entre els quals el seu germà Rafael, lliurat a les autoritats Catalanes i condemnat a galeres. Barbeta Itàlia ? – Barcelona 1616 Bandoler d’origen Italià anomenat Barbeta, Al capdavant d’un centenar d’homes , el 1613 féu el robatori més important de moneda del rei perpetrat per bandolers, uns 180.000 ducats. Tal fet tingué lloc a la Segarra, entre els Hostalets i Montmaneu, i sembla que amb una certa col·laboració de la gent del país, a la qual els bandolers donaren una part del botí. Barbeta fugi als Estats Pontificis, on fou detingut pels agents del papa l’any 1615. Traslladat a Barcelona , fou executat a l’estiu del 1616.

Tallaferro Vilafranca del Penedes Segle XVII

Dos germans Bandolers , coneguts pel sobrenom Tallaferro, Vinculats a la facció dels nyerros, que actuaven per les rodalies de Vilafranca del Penedes els anys 1614-16 . Morts en una batuda (1616), llur banda encara actuà uns quants anys més.

Joan Sala i Ferrer Viladrau, Osona 1594- Barcelona 1634

Anomenat , Joan de Serrallonga Bandoler nyerro i cap de quadrilla esdevingué famós per la seva actuació i pel mite creat sobre seu per la literatura barroca i romàntica . Era el cinquè entre nou germans , quatre dels quals es dedicaren al bandolerisme. Es casà amb Margarida Tallades, àlies Serrallonga (1618), pubilla del mas de Serrallonga de Querós, de Sant Hilari de Sacalm (Selva), d’on prengué el cognom o apel·latiu de Serrallonga, que passa com a cognom als seus fills. Abans del 1622 participà en alguns petits robaments amb els seus germans i altres bandolers de Viladrau, fins que fou denunciat per Miquel Barfull (1622). Quan l’anaven a detenir es defensà i mata a trets al seu delator. Un cop fora de la llei, es dedicà més intensament a robaments i segrest amb la banda del seus germans, de la qual aviat fou considerat el cap. Els primers anys alternava els actes de bandidatge amb llargues estades al seu mas; s’escapà sempre de les persecucions de les tropes del lloctinent i senyors jurisdiccionals,gracies al coneixement del país. En 1624-27 l’atenció del lloctinent i de la tropa anà dirigida sobretot contra els germans Margarit , i Serrallonga pogué actuar amb certa impunitat. Caiguts els Margarit (1627), agrupà les restes de llur banda i esdevingué el principal bandoler del país. Hi lluitaran en va els lloctinents Miguel de los S. de San Pedro (1628-29) i el duc de Feria (1629-30). El duc de Cardona (1630-32) n’intensificà la persecució, cosa que l’obligà, a ell i la seva banda , a refugiar-se a l’altre banda dels Pirineus, on fou ben rebut pels senyors de Vivers i de Nyer i pel súbdit francès senyor de Durban, els quals se servien dels bandolers per llurs conveniències (el senyor de Durban lliurà el 1631 al lloctinent molts bandolers de Serrallonga, entre els quals el Fadrí de Sau o Jaume Melianta, en canvi de l’aixecament de l’empara reial sobre el lloc de Perellós). Serrallonga militava en la facció popular dita dels nyerros , però hom no pot dir que fos un bandoler polític, bé que sovint els principals caps de la bandositat se’n serviren per a executar llurs venjances i perseguir llurs enemics. D’altra banda, la seva resistència a les forces centralistes li guanyà la simpatia de tots els contraris al govern, entre els quals es trobaven familiars del Sant Ofici, les abadies de Banyoles i Sant Pere de Rodes i rectors; també molts masos, per simpatia o per por, l’acollien i l’afavorien. Des del 1632, desfeta una bona part de la seva banda, vagava pel país amb la seva darrera amiga Joana Massissa, una pobra vídua de Castelló d’Empúries transformada per la llegenda en la noble Joana de Torrelles, vivia de petits robaments i s’allotjava en masies d’antics amics i en pletes i jaces dels Pirineus. Fou detingut el 31 d’octubre de 1633 prop del mas Agustí, de Santa Coloma de Farners, per una delació de l’hereu del mas, i dut a Barcelona, on després d’un llarg procés i tortures, fou ajusticiat amb tot escarn i crueltat el 8 de gener de 1634. El seu indiscutible valor i la fama popular el feren tot seguit objecte de cançons, auques i danses i d’una comèdia, El catalán Serrallonga y bandos de Barcelona, escrita en col·laboració vers el 1640 per Antonio Coello, Francisco de Rojas y Zorrilla i Luis Vélez de Guevara, que fou l’origen de l’anomenada segona vida del bandoler: la del noble, romàntic i justicier que es llançà a la vida bandolera per un greuge i que robava als rics per donar-ho als pobres. Aquesta versió és la que desenvolupà Víctor Balaguer amb el drama Don Juan de Serrallonga o Los bandoleros de las Guillerías (1858), convertit en novel·la el 1859 i reeditada repetidament fins el 1871 (cinc edicions), seguida després d’una segona part, La bandera de la muerte (1859), on retrata un Serrallonga bandoler liberal i romàntic que lluita per alliberar el poble de la servitud dels nobles. Joan Cortada inicià una tasca de desmitificació del bandoler amb la publicació del Proceso instituido contra Juan Sala y Serrallonga. Lladre de pas (1868), i començà des d’aleshores la doble visió del bandoler, la real i la mitificada, que han presentat actualment Joan Reglà i Joan Fuster a Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler (1961). És molt discutible, en canvi, l’obra de Joan Mon i Pasqual La vida y la muerte del bandolero Serrallonga. Revisión de su proceso judicial (1972). Serrallonga ha estat font constant d’inspiració de poetes, com Maragall, d’articulistes i, modernament, de muntatges teatrals, com ara Àlias Serrallonga (1974) d’Els Joglars. La televisió també la recordat, 2009. A la pantalla  “Serrallonga” pel·lícula i mini-sèrie dirigida per Esteve Rovira i protagonitzada per Isak Férriz i David Selvas.

 

El ball de Serrallonga

Les ninètes ploren,

ploren de tristor.

Perquè en Serrallonga,

és a la presó.

“Don Juan de Serrallonga o los Bandoleros de la Guillerias” de Victor Balaguer 1858

“La bandera de la muerte” de Victor Balaguer 1859

1632

Amb la banda gairebé desfeta en Joan de Serrallonga es dedica a vagarejar pels Pirineus.
Al Juliol de 1632, el dia de Sant Jaume, Una jove, vídua del moliner de Castelló d´ Empúries, en Joana Massissa de 19 anys d´ edat, és dirigeix cap al Santuari de Núria. Però, en un indret del camí, uns homes, pedrenyal en ma, l´ aturen, son en Serrallonga i els seus homes, que decideixen segrestar-la, així comença una historia d´ amor que portarà a en Serrallonga i la Joana a viure un idil•li de poc més d´ un any, en que compartiran, robatoris i fugides i conviuran fora de la llei fins que el dia 31 d´ Octubre de 1633, delatats per l´ hereu del mas Agustí de Santa Coloma de Farners, on havien cercat refugi, son fets presos El dia 8 de Gener desprès de dies de tortura en Joan Sala i Ferrer “Joan de Serrallonga” es executat a Barcelona. La seva companya és obligada a declarar en el judici en contra seva per poder salvar la vida. A les seves entranyes porta el fruit del seu amor amb el bandoler.

La fama popular acumulada durant anys, les simpaties que despertava entre bona part del poble, el seu caràcter de bandoler enfrontat a un poder centralista i autoritari i a la política d´ un monarca que havia enfonsat el país en la crisi i que anys més tard portaria el principat a l´ enfrontament armat, provocant la revolta del “Corpus de Sang” i, com a conseqüència d´ aquesta, la guerra dels Segadors. Va fer que no tardessin a sortir corrandes i auques, que glossaven las seves gestes i que feren créixer i escampar la seva llegenda. Aquesta fou recollida per la literatura que ha fet arribar el seu mite fins els nostres dies. Les seves gestes, verídiques o no han fet que encara avui, en Serrallonga representi la lluita del poble contra el poder repressor.

Joan de Serrallonga. Història escrita en trovos

***

Francesc Margarit i del Pont ?, ~1600 – ?, 1627

Bandoler. Juntament amb altres membres de la seva família, formà una quadrilla que actuà al Vallès pels volts del 1625. En haver-se d’exiliar (1626) Joan de Serrallonga —amb el qual havia cooperat sovint—, la colla dels Margarit esdevingué la més important. Fou mort en una batuda organitzada pel lloctinent de Catalunya Miguel de los Santos de San Pedro.

 

Joan Masferrer 1631?anomenat Toca-son

En Toca-son era un bandoler. Posterior a en Perot, començà les seves aventures a la quadrilla de’n Serrallonga. Com tots ells, inadaptat i, com tots ells, amb la facultat de fer-se escàpol e invisible quan el buscaven. Però és clar, no era una facultat real, sinó una manera de parlar. Un dia es trobà la sort de cua.

Durant tot l’any de 1631 s’anaren dissolent la majoria de quadrilles i així fou com un noiet de Taradell, en Montserrat Campodron, pogué matar un dels bandolers més temuts.
“Via fora! Via fora! Escoltaume! Escoltaume! Senyoria Batlle e Veguer, he matat en Toca-son! Mirau, mirau, aqueixas son les meves prendes”.

“Per altra anada que de ordre nostre ha fet a la ciutat de Vich ab dos porters per assistor a rebre la deposició a Joan Masferrer, àlies Toca-son, lladre, Cap de Quadrilla, pres i molt malferit en dita ciutat, vagant en aquella, ab los dits porters set dies, xò és, de vint-i-quatre de setembre prop passat fins a trenta de dit, a rahó de uns i altres, comprenents-hi vint lliures, dotze sous, que’ns ha costat haver pagat les bestretes per la cura de dit Toca-son i altres per portar el cadàver a la present ciutat, com de tot lo sobre dit més llargament apar ab dos memorials a nos presentats, adverats per Hierònim Bosch, notari, lochtinent de scrivà de ratio al qual nos referim.”

Extret de la A.C.A., copiada al Registre 5521 de Cancelleria, foli 57.

El Toca-son

Quan jo n’era petitet, si dormia no plorava, ara que ja en só grandet   m’he dat a la vida mala, me n’aní pels camís rals a robar la gent que passa. Va passar un pastoret   que al coll porta la samarra:

«Fes-te ençà, tu pastoret,   que te’n vull pendre la capa.»

«No ho faràs, tu Toca-son,   enc que fossis tu i un altre.»

Amb una puntada de peu l’en traboca a l’altra banda; Cinc bales que el pastor té al front les hi ha plantades.

«A mi no em reca el morir, ni l’haver de morir ara, sinó que em mati un vailet   que no té cap fil de barba.»

Lo pastoret és discret, ja li’n mira la butxaca,ja li pren un rossinyol   que a la butxaca portava. Ja n’hi pren un anell d’or que an el dit xic lo portava. Lo pastoret és discret se’n va a dir-ho al senyor batlle; senyor batlle, si no ho creu, aquí té les seves armes, aquí té un rossinyol que portava a la butxaca. Aquí té un anell d’or que an el dit xic lo portava.

»Els cabells del Toca-son les dames els demanaven;no els hauran les dames, no, ni els hereus de bones cases, sinó la filla del rei que és la princesa d’Espanya.

Milà i Fontanals [ed.], Romancer català (p. 48)

El nou virrei es va proposar acabar amb ell i gairebé ho va aconseguir ja que endemés de prendre i penjar molts bandolers secundaris i de castigar durament els amics i encobridors seus, va acabar amb la banda d’en Toca-son i amb la d’en Serrallonga, que seria pres a finals de desembre de 1633 i ajusticiat a inicis de gener de 1634. Tot seguit d’iniciar el seu govern, el dia 1 de febrer de 1631, ja es publicava una Relació verdadera del bon govern del virrei i Capità General de Catalunya, Ramon Folch de Cardona, feta en vers per Miquel Maten de Hyvanyes, que començava:

Bandolers de Catalunya,

los de Vic i lo Ampordà

si no fugiu a Gascunya

tot li vindreu a la mà;

Bandolers i altre gent

ab lo Virrei no us burlen

perquè és home de justícia

com a la clara veureu.

no podreu pas escapar

que sap traças:

més de den,

perquè és home de justícia

com a la clara veureu..

 

.Mateu Vicent Benet País Valencià, segle XVII Bandoler.

Fou un dels caps de quadrilla més destacats de mitjan s XVII. Acusat d’haver comès personalment trenta-set homicidis, fou obligat a servir tres anys en els terços de Nàpols. Tornà, però, a València abans del termini imposat, com a capità, i fou aclamat popularment a Benimaclet, enmig de la consternació de les autoritats. Carles Ros (1703-73) escriví, amb el pseudònim Gabriel Suárez, la comèdia “El Vandido mas honrado y que tuvo mejor fin“,Vicente Matheo Benet (València 1769).

Felip IV de Castella

Felip III el Gran, (Valladolid, Espanya 1605 – Madrid, 1665).

Monarca d’Espanya (1621 – 1665), rei de Castella i Lleó, rei de Portugal (1621 – 1640), Aragó, València, Mallorca, Sicília, Nàpols, Sardenya, duc de Borgonya i Milà i comte de Barcelona; príncep d’Astúries (1605 – 1621).

 

Guerra dels segadors

La primera meitat del segle XVII a Europa és políticament convulsa. Mort Carles V, el somni de un gran imperi cristià i continental queda en l´oblit; ara la tendència és la dels grans estats -nació, com França, Anglaterra, Alemanya o Espanya, amb monarquies absolutistes i centralistes. Aquest fet posa en perill la supervivència dels status de països petits, com Catalunya, que encara conserva una gran autonomia d´ herència medieval.

Espanya es troba sota el regnat de Felip IV, que arribà al tron tot sent menor d´ edat, això va fer que deixes les qüestions d´ estat en mans del seu “Privat” i primer ministre, el Comte Duc d´ Olivares, el qual volgué donar un nou impuls a la projecció exterior de la monarquia. Per du a terme la seva política, centrada en el manteniment de la sobirania hispànica als Països Baixos i a la participació a la guerra dels 30 anys (1618 – 1648), aquest necessita tenir més recursos. Donat que Castella, desprès, de contribuir durant molts anys a les aventures colonials de la corona, està exhausta el Comte Duc fixa la seva mirada als altres regnes de la monarquia, entre ells a la de la corona catalano – aragonesa.

Així el 1624 insta al monarca mitjançant una memòria a: “ reducir estos reinos de que se compone España a los usos y costumbres de Castilla sin ninguna diferencia…” ; l´ estratègia era senzilla; enviar al rei amb un exercit al país que calgués sotmetre i provocar un “tumulto popular grande y después, como por derecho de conquista, asentar y disponer las leyes en conformidad de las de Castilla y de esa manera ir ejecutándola en los otros reinos”

El 1635 Espanya, implicada en la guerra per la possessió dels Països Baixos, entra en conflicte amb França. El Comte Duc s´ afanya a portar la guerra als Pirineus catalans. Aquest esdeveniment fa que milers de soldats entrin al principat i, segons les normes de l´ època s´ allotgin en masos i masies de la zona i hagin de ser mantinguts pels pagesos d´ on s´ allotgen.

La població catalana no tant sols ha de fer front a l´ enorme despesa que comporta mantenir milers de soldats, si no, que a més a més ha de suportar totes les bretolades i vexacions a les que son sotmesos per part de les tropes, robatoris, violacions i tot tipus de humiliacions es repeteixen dia si dia també amb el consentiment de les autoritats reials.

 

Següent