Generalitat de Catalunya

Diputació del General
La Diputació del General del Principat de Catalunya vetllava pel compliment de les constitucions i altres lleis catalanes. Diputació del General és el nom històric de la Generalitat de Catalunya.
Les Diputacions del General foren inicialment unes comissions temporals que tenien l’encàrrec de recaptar el tribut establert en el pactum entre la terra i el rei durant unes Corts. Fou en les Corts de Montsó (1289) quan per primera volta es desginà una Diputació del General a fi de recaptar el subsidi al rei i pagar als creditors el deute reial tal com s’havia pactat en les Corts. Aquestes comissions economicofinanceres que actuaven com a delegació de les Corts es dissolien en acabar la funció recaptadora.
El 1356 esclatà la Guerra dels dos Peres entre la Corona d’Aragó governada per Pere el Cerimoniós, i la Corona de Castella governada per Pere I de Castella. Pere el Cerimoniós va haver de fer front a una llarga i dura guerra llevant armades per mantenir les posicions de la corona a la Mediterrània, principalment a Sardenya, i organitzar al final del regnat la defensa de Catalunya davant les amenaces de les companyies mercenàries procedents de França. El caràcter omnipresent de la guerra es traduí en contínues mobilitzacions generals i en la necessitat d’aixecar o reformar les muralles de les ciutats. Les noves tàctiques bèl·liques difoses a la segona meitat del segle XIV exigien un equipament militar més complex i sofisticat i el recurs cada cop més freqüent a l’artilleria. Tot plegat féu incrementar enormement les despeses relacionades amb la nova forma de fer la guerra del segle XIV, despeses que no podien ser cobertes amb els recursos patrimonials de la monarquia del Casal d’Aragó generat en base a les tributacions dels habitants de les terres del reialenc. Es feia necessari bastir un sistema fiscal, desconegut fins aleshores, que gravés a tots els súbdits fossin de la jurisdicció que fossin.
Però el sistema constitucionalista característic de la Corona d’Aragó impedia al sobirà imposar una nova legislació fiscal per la seva sola voluntat reial. Com qualsevol altra legislació calia negociar-la amb la representació dels tres braços del terra a través de la convocatòria de Corts en casacún dels respectius estats. Les Corts o Parlamentum eren l’òrgan legislatiu de cada estat de la Corona d’Aragó i eren una assemblea que reunia el rei amb els tres estaments de cada estat: nobles, eclesiàstics i síndics de les principals ciutats i viles reials. Aquest òrgan legislatiu havia nascut el segle anterior durant el regnat de Pere el Gran i arribaren a la seva maduresa política durant el Trescents arran de les reiterades convocatòries degudes al finançament de les guerres de la monarquia. En el cas del Principat de Catalunya es convocava a la celebració de les Corts Catalanes.
El conflicte bèl·lic féu que les Corts Generals de Catalunya de 1358-1359 fossin obertes a Barcelona, continuades a Vilafranca del Penedès i closes a Cervera. En aquesta darrera es pactà un important donatiu al rei per tal de finançar la guerra contra Castella. Així mateix es pactà la designació de 12 diputats, 4 per cada braç, i els respectius oïdors de comptes, a fi de formar la Diputació del General del Principat de Catalunya com a representació dels tres braços que s’havien reunit en les Corts. Aquesta comissió però, esdevingué permanent a fi de recaptar el donatiu a Catalunya i gestionar el deute públicreial a llarg termini sense la intervenció ni del sobirà ni dels seus oficials reials. La comissió permanent, la Diputació del General de Catalunya, estava sota l’autoritat del diputat eclesiàstic, a que es considerava el President de la Generalitat; el primer fou Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona.
Durant el primer mig segle de vida l’organisme va conservar el seu caràcter d’organisme fiscal i financer, però a partir de les reformes de 1413 va anar adquirint cada vegada més competències polítiques. Es configurà així l’estructura política del Principat de Catalunya bastida en base a les Corts o Parlamentum, que emetia nova legislació a través del pactum entre la terra i el rei, i la Diputació del General de Catalunya designada del Parlamentum que exercia el poder executiu sobre les seves competències econòmiques i polítiques.
A les seves inicials funcions econòmicadministratives s’hi afegí l’execució de les decisions pactades en les Corts Catalanes, vetllar perquè les Constitucions catalanes i altres lleis de Catalunya fossin respectades pel rei i els seus oficials, i publicar o interpretar els acords pactats en les Corts. Aquest creixent protagonime de la Diputació del General amb jurisdicció política, jurdicial i militar, culminà durant Guerra civil catalana (1462-1472) quan la institució s’enfrontà militarment contra el rei de la dinastia Trastàmara Joan II d’Aragó. La guerra acabà quan finalment el monarca ratificà l’existència de la Diputació del General. A partir d’aleshores es produí un notori redreç i desplegament de l’administració. Es consolidà una institució nascuda de les guerres exteriors i confirmada amb les guerres interiors que buscava solucions a partir dels acords pactats en Corts. Al segle XVII novament la Generalitat de Catalunya desencadenà la guerra quan davant el creixent autoritarisme monàrquic del període de 1593-1652, el projectes centralista del valido comte duc d’Olivares conculcant les Constitucions catalanes culminà amb la Guerra dels Segadors. La guerra deturà novament els projectes autoritaris de la monarquia, però suposà una regressió per a l’àmbit competencial de la institució.
El lloctinent de Catalunya o Virrei de Catalunya era el representant del rei a Catalunya. A mitjans de segle XVI, s’introduí el mot virrei d’origen castellà, que acabà per substituir totalment el de lloctinent.
Segle XVII – Proclamació de Pau Claris 1641
Pau Claris proclamà la república catalana el 17 de gener de 1641. Tanmateix, una setmana més tard (el 23 de gener), davant l’alarmant penetració de l’exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el principat de Catalunya sota sobirania francesa. Lluís XIII de França fou comte de Barcelona fins a la seva mort el 1643 i, després, ho fou Lluís XIV (el Rei Sol) fins el 1652.
La batalla de Montjuïc
El 26 de gener de 1641 s’havia lliurat la batalla de Montjuïc contra l’exèrcit de Felip IV, el qual fou derrotat i es veié forçat a retirar-se. Un mes més tard moria el President Pau Claris, qualificat pel Dietari de la Generalitat com un gran restaurador de la nostra pàtria i mare Catalunya, defensor i llibertador de la pàtria.
La destitució del Comte-duc d’Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa de Felip IV de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra (1652). Però no era la pau total.
Encara que la Guerra dels Trenta Anys s’havia clos amb el Tractat de Westfàlia de 1648, pel qual Espanya perdia dominis al centre d’Europa, continuava la guerra entre França i Espanya, en què Catalunya era afectada en els seus territoris del nord dels Pirineus. Quan l’any 1659 Lluís XIV i Felip IV signen la Pau dels Pirineus, Catalunya és dividida en cedir Felip IV a França part del territori català (Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), transgredint les Constitucions de Catalunya. Els Pirineus, que foren el bressol de Catalunya, ara servien per dividir-la.

1931 – Proclamació de Macià
Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d’agost de 1930, els partits polítics republicans d’Espanya es posaren d’acord en un disseny global per a l’imminent canvi de règim que incloïa l’autonomia política de Catalunya dins l’anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d’Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana (del gener de 1641), era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General.
Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya (1931-33).
Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya) del 28 d’abril de 1931 —al qual seguí la formació d’un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d’aprovació del projecte d’Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona. Després de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l’execució del règim local, l’organització de l’administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l’anomenat Estatut Interior. D’acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de primer magistrat de Catalunya i de representant de l’estat central a Catalunya, i les seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera vegada —i única fins a la derogació de l’Estatut pel règim franquista—, pel desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret, cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques, agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme, encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze magistrats; i, finalment, per a les qüestions d’ordre públic i per coordinar l’actuació de l’Estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué per decret de l’11 de gener de 1934. Quant a l’aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà el cost del traspàs dels serveis de l’estat a la Generalitat, els recursos d’aquesta es limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una participació en els ingressos fiscals de l’estat), mentre que el cost dels serveis traspassats pujava a 83 milions. Els fets d’Octubre de 1934 comportaren la suspensió de l’Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals, nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l’Estatut i restituït en el seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol d’aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l’estat (creació de l’exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d’Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d’octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l’Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l’exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l’exèrcit de Franco a Catalunya per l’abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l’Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l’afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.
L’arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»), sinó que l’original és la proclama dita abans. El govern provisional de la República catalana era format per:
President = Francesc Macia
Conseller de Política = Ventura Gassol
Conseller d’Instrucció = Rafael Campalans (USC)
Conseller de defensa = Joan Casanovas i Maristany (Estat Català)
Conseller d’Hisenda = Casimir Giralt (Partit Republicà Radical)
Conseller d’Economia i Treball = Manuel Serra i Moret (USC)
Conseller de Comunicacions = Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana)
Conseller d’Obres Públiques = Salvador Vidal i Rosell (UGT)
Lluís Companys
1934 – Proclamació de Companys
Article principal: Fets del sis d’octubre
El 6 d’octubre de 1934, el President de la Generalitat, Lluís Companys (ERC), tornà a proclamar l’Estat Català dins la República Espanyola. Va establir un govern provisional català, format per:
President = Lluís Companys
Governació = Josep Dencàs i Puigdollers (Estat Català)
Justícia i Dret = Joan Lluhí i Vallesca
Sanitat i obres públiques = Pere Mestres (ERC)
Finances = Joan Comorera (USC)
Treball = Martí Barrera i Maresta (ERC)
Cultura = Ventura Gassol (ERC)
Cap del Parlament = Joan Casanovas i Maristany
Cap dels mossos d’esquadra = Enric Pérez i Farràs
Comissari d’Ordre Públic = Frederic Escofet
L’intent va ser ràpidament avortat per l’exèrcit espanyol (Fets del sis d’octubre). Companys fou detingut i empresonat; el govern autònom, suspès, i tots els seus membres, empresonats.
Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, el nou règim franquista abolí les institucions de la Generalitat, i el govern de la Generalitat es va exiliar. El president, Lluís Companys, va ser detingut amb la col·laboració de la Gestapo i va ser extradit a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).
Josep Irla i Bosch
Sant Feliu de Guíxols, 24 d’octubre de 1876- Sant Rafèu, Provença, 19 de setembre de 1958) fou President de la Generalitat de Catalunya en l’exili.
Nascut en una família d’hostalers, el més gran de tres germans, creà una important empresa surera. Capdavanter del republicanisme catalanista a les comarques gironines, fou alcalde de Sant Feliu de Guíxols (1909) i el 1911 diputat provincial de Girona i, com a tal, membre de l’Assemblea de la Mancomunitat. Amb l’adveniment de la República s’incorporà a Esquerra Republicana de Catalunya, amb qui fou diputat al Congrés espanyol.
Va ser el darrer president del Parlament de Catalunya (1938) abans de la fi de la guerra civil. Al gener de 1939 s’exilià a França, i després de l’afusellament de Lluís Companys (1940) assumí la presidència de la Generalitat. Va organitzar el govern a l’exili, amb Josep Tarradellas com a primer conseller. Va dimitir el 1954, i va morir el 19 de setembre de 1958 a Saint Rafael, Provença (França)
La Generalitat de la transició ença.
Josep Tarradellas, instal·lat a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès) mantingué viva la institució, però no formà cap consell executiu. A la mort del general Franco (novembre del 1975), reclamà una amnistia i el restabliment de la Generalitat. El primer punt del programa del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (organisme creat el desembre del 1975) exigia la constitució d’un govern provisional de la Generalitat de Catalunya, que assumís el poder a partir dels principis i institucions configurats per l’estatut del 1932. A començament del 1976 les autoritats estatals feren les primeres proposicions d’institucionalització d’una administració catalana, sense concretar-ne, però, la via ni l’abast. Per l’abril del mateix any una delegació del Consell s’entrevistà amb el president Tarradellas, i convingueren a lluitar tots plegats per la reinstauració de la Generalitat i dels principis de l’Estatut del 1932, és a dir, una Generalitat amb poder polític i legislatiu. El president Tarradellas amplià aquests contactes a l’Assemblea de Catalunya i pel juliol proposà als seus delegats la creació d’una Assemblea Nacional Provisional, proposta que satisfeia les aspiracions de donar un contingut polític i legislatiu a la reivindicació autonòmica sostinguda per aquest organisme popular. El nou govern Suárez (juliol del 1976) féu un primer manifest favorable a una certa autonomia regional amb capacitat de decisió i de representació, però acabà promovent la creació d’una Mancomunitat i d’un Consell General d’acord amb el projecte redactat per forces catalanes properes al govern central. Pel febrer del 1977 fou creat un Consell Consultiu de la Presidència de la Generalitat amb representants de l’Assemblea de Catalunya. La retirada del suport de l’Assemblea de la “Comissió dels 9″, plataforma unitària estatal per a negociar amb el president Suárez el retorn a la democràcia, donà pas al Consell Consultiu com a veu única pactant de Catalunya pel que feia al restabliment de la Generalitat. Durant la campanya electoral del juny del 1977 —primeres eleccions generals després del franquisme— tots els partits catalans, llevat de la dreta sucursalista, reivindicaren el retorn de la Generalitat. Tots els diputats i senadors elegits en aquestes eleccions es constituïren en Assemblea de Parlamentaris i iniciaren contactes amb el president del govern, Adolfo Suárez. Mentre aquesta Assemblea designava una comissió negociadora, el president Tarradellas anà sobtadament a Madrid (juny del 1977) i inicià unes negociacions amb el govern espanyol. L’Assemblea de Parlamentaris elaborà un esborrany de decret llei, fet públic al juliol, que restablia una Generalitat composta per president, consell provisional i diputació provisional amb funcions de parlament. La diputació havia de redactar el projecte d’estatut d’autonomia. Per l’agost el govern central i la Generalitat entaularen negociacions formals i el 9 de setembre s’assolí un acord global entre el govern i la Generalitat: aquesta seria restablerta però amb caràcter provisional i sense poder legislatiu, i Josep Tarradellas seria nomenat també president de la diputació de Barcelona per a enfortir el seu poder efectiu. Una reunió al setembre a Perpinyà entre el president Tarradellas, S.Sánchez Terán i els caps de fila dels parlamentaris catalans amplià l’abast de l’acord. A l’octubre, fou restablerta la Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional i amb capacitat per a dictar normes de règim interior, integrar i coordinar les quatre diputacions provincials i gestionar les transferències de serveis que li fessin l’estat i les diputacions. El mateix mes el president J.Tarradellas tornà a Barcelona després de 38 anys d’exili, i com a president de la Generalitat enmig de l’entusiasme popular i amb honors oficials. Al cap d’una setmana, Tarradellas nomenà conseller de governació Frederic Rahola, antic delegat seu a Catalunya durant els anys d’exili, i pel desembre del 1977 nomenà el seu primer consell executiu de concentració que acollia representants de tots els partits polítics parlamentaris. La Generalitat provisional intervingué molt poc en la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979, ja que fou l’Assemblea de Parlamentaris qui el redactà. L’Estatut estableix que la Generalitat és integrada pel Parlament de Catalunya, que és l’assemblea legislativa de la comunitat autònoma, el president i el Consell Executiu. El president, elegit pel Parlament i nomenat pel rei, presideix el Consell Executiu i és el més alt representant de la Generalitat i l’ordinari de l’estat a Catalunya. L’Estatut Interior de Catalunya, aprovat pel Parlament entre el 1982 i el 1984, desenvolupa i estructura les institucions fonamentals de l’autogovern. El 1980 tingueren lloc les primeres eleccions al Parlament, guanyades per majoria relativa per la coalició Convergència i Unió (CiU) i el seu líder, Jordi Pujol i Soley, esdevingué president de la Generalitat (Catalunya), càrrec en el qual fou confirmat els anys 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999. Les eleccions catalanes del novembre del 2003 donaren novament la victòria a CiU, encapçalada per primera vegada per Artur Mas, però l’ERC de Josep Lluís Carod-Rovira quedà com a àrbitre del Parlament. Finalment, en l’anomenat pacte del Tinell signat conjuntament amb ICV-EuiA i PSC-Ciutadans pel Canvi, els republicans es decantaren per un govern tripartit que s’autodefiní com a catalanista i d’esquerres, presidit des del desembre per Pasqual Maragall i Mira, del PSC, el qual posà fi a 23 anys ininterromputs de govern de CiU a la Generalitat. Aquesta legislatura, durant la qual fou elaborat un nou estatut d’autonomia que el Parlament català aprovà el 30 de desembre de 2005, finalitzà amb la dissolució del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades a causa de les dissensions internes entre els integrants del govern. Però, tot i que en les eleccions anticipades del novembre del 2006 es repetí la victòria de CiU, el PSC, ICV-EuiA i ERC tornaren a repetir la coalició de govern, aquest cop presidit pel també socialista Josep Montilla i Aguilera. A les eleccions de novembre del 2010, CiU obtingué una majoria còmoda que permeté, gràcies a l’abstenció en segona volta del PSC al Parlament, la investidura del convergent Artur Mas com a president de la Generalitat.
Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí! Ja sóc aquí! Perquè jo també vull l’estatut! Ja sóc aquí! Per compartir les vostres penes, els vostres sacrificis i les vostres joies per Catalunya. Ja sóc aquí! Per treballar amb vosaltres per una Catalunya pròspera, democràtica i plena de llibertat. Ja sóc aquí!’
Amb aquestes emotives paraules, el president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas (1899-1988) s’adreçava a la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume, just acabat de tornar de gairebé quaranta anys d’exili.
Generalitat de Catalunya
Institució d’autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern.
Fou creada per l’abril del 1931, després de la proclamació de la República (Principat de Catalunya). Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d’abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931.
Tots els  Presidents
Llistat dels presidents des del 1359, amb el primer president, Berenguer de Cruïlles, fins al president actual.(Dades de la Viquipèdia) Total 129.
Núm. Nom Període Ressenya Biogràfica
1 Berenguer de Cruïlles 1359-1362 Bisbe de Girona
2 Romeu Sescomes 1363-1364? Bisbe de Lleida
3 Ramon Gener 1364?-1365 Canonge de la Seu d’Urgell
4 Bernat Vallès 1365-1367 Canonge de Barcelona
Entre 1367 i 1375 se suspèn temporalment el càrrec de diputat resident (President de la Generalitat) per decisió de les Corts de Vilafranca (1367), nomenant un regent per a aquest període.
R Romeu Sescomes 1375-1376
5 Joan I d’Empúries 1376 Comte d’Empúries
6 Guillem de Guimerà i d’Abella 1376-1377 Regent del gran Priorat de Catalunya de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem
(1372-1396).
7 Galceran de Besora i de Cartellà 1377-1378 Almoiner del Monestir de Ripoll
R Ramon Gener 1379-1380
8 Felip d’Anglesola 1380 Canonge de Tarragona
9 Pere de Santamans 1381-1383 Canonge de Tortosa
10 Arnau Descolomer 1384-1389 Prevere de Girona
11 Miquel de Santjoan 1389-1396 Canonge de Girona. Morí sense acabar el mandat
12 Alfons de Tous 1396-1413 Rector de l’església de Santa Maria del Pi, de Barcelona. Prenguè art en el parlament per tractar de la successió de Martí l’Humà. Adquireix l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya com a seu permanent.
13 Marc de Vilalba 1413-1416 Abat del Monestir de Ripoll (1408-1409) i primer Abat de Montserrat (1409-?)
14 Andreu Bertran 1416-1419 Bisbe de Barcelona (1416-1420). Intervingué de forma destacada en la resolució del Cisma d’Occident.
15 Joan Desgarrigues 1419-1422 Comanador de Masdéu (Trullars) de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem
16 Dalmau de Cartellà i Despou 1422-1425 Abat de Ripoll (1410-1439) i també d’Amer i de Sant Cugat del Vallès.
17 Felip de Malla 1425-1428 Conseller reial (1419). Canonge degà d’Osca (1422), almoiner de la seu de’Elna (1423) i ardiaca major de la seu de Barcelona (1424-1431). Brillant orador i autor d’estil classicitzant (Lo pecador remut). Al Concili de Constança obtingué sis vots per ocupar la seu papal de Roma.
18 Domènec Ram i Lanaja 1428-1431 Bisbe de Lleida (1419-1435) i cardenal nomenat pel papa Martí V (1426). El 1429, assistí, amb el cardenal Pere de Foix, al concili de Tortosa, per tal de liquidar temes pendents del Cisma d’Occident.
R Marc de Vilalba 1431-1434
19 Pere de Palou 1434-1437 Canonge de la seu de Barcelona
20 Pere de Darnius 1437-1440 Canonge sagristà de Girona
21 Antoni d’Avinyó i de Moles 1440-1443 Abat de Montserrat (1440-1450)
22 Jaume de Cardona i de Gandia 1443-1446 Canonge de Barcelona i bisbe de Vic (1442-1459). El papa Pius II el fa cardenal el 1461
23 Pero Ximénez de Urrea i de Bardaixí 1446-1449 Conegut com a Pedro de Urrea. Arquebisbe de Tarragona (1446-1489). Feu un paper important en la guerra de Joan II, a favor del rei. Anys mes tard esdevingueren famoses les seves repressions contra viles i pobles al Camp de Tarragona.
24 Bertran Samasó 1449-1452 Abat de Ripoll (1440-1458). Va ser contrari a la política populista i filoremença d’Alfons IV el Magnànim, i a favor dels privilegis de l’aristocràcia.
25 Bernat Guillem Samasó 1452-1455 Abat d’Àger
26 Nicolau Pujades 1455-1458 Ardiaca de Santa Maria del Mar, de Barcelona. Acabat el seu mandat, va fer de mitjancer entre el rei Joan II i la Generalitat.
27 Antoni Pere Ferrer 1458-1461 Tercer abat de Montserrat (1451-1472). Defensor de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, el rei Joan II, es posà del costat de la Generalitat en la guerra civil catalana(1462-1472), començada ja després del seu mandat.
28 Manuel de Montsuar i Mateu 1461-1464 Canonge de Lleida
29 Francesc Colom 1464-1467 Ardiaca del Vallès a la seu de Barcelona. Oponent de Joan II, tinguè un paper fonamental en la guerra civil catalana (1462-1472).
30 Ponç Andreu de Vilar 1467-1470 Abat comendatari de Ripoll (1463-1489)
31 Miquel Samsó 1470-1473 Abat de Sant Salvador de Breda. Acaba la guerra civilamb la Capitulació de Pedralbes (1472), els diputats reialistes com ell, es reincorporen a la Generalitat de Barcelona.
32 Joan Maurici de Ribes 1473-1476 Abat del monestir de la Real de Perpinyà.
33 Miquel Delgado 1476-1478 Abat de Poblet (1458-1478). Havia participat a la guerra civil del costat del rei, mentre la seva comunitat feia costat a la Generalitat.
34 Pere Joan Llobera 1478-1479 Monjo sagristà de Sant Joan de les Abadesses, substituí a Miquel Delgado al morir aquest abans d’acabar mandat.
35 Berenguer de Sos 1479-1482 Canonge degà de la seu de Barcelona i bisbe electe de Sàsser (Sardenya). Va destacar per la seva actitud favorable al bàndol ciutadà de la Biga, de nobles i cavallers.
36 Pere de Cardona 1482-1485 Bisbe d’Urgell (1472-1515). Acumulà els càrrecs de canceller (1479-1530), administrador de l’abadia de Solsona (1479-1515), arquebisbe de Tarragona(1515-1530) i lloctinent de Catalunya (1521-1523). Fou un dels personatges mes influents a la Catalunya del seu temps.
R Ponç Andreu de Vilar 1485-1488
37 Juan Payo Coello 1488-1491 Abat de Poblet (1480-1498), nomenat President per Ferran II.
38 Joan de Peralta 1491-1494 Cinquè abat de Montserrat (1483-1493) i bisbe de Vic(1493-1505)
39 Francí Vicenç 1494-1497 Prior de la catedral de Tarragona. El 22 de juliol havia estat elegit Pere Terrades, canonge sagristà de Girona, que morí de pesta sis dies mes tard sense haver jurat el càrrec. Durant el seu mandat i a causa de la pesta, la seu de la Generalitat va ser traslladada a Mataró i Vic.
40 Pedro de Mendoza 1497-1500 Abat de Santes Creus (1479-1519). Parent de Ferran II, li devia -probablement- l’abadia i el càrrec de President de la Generalitat.
41 Alfons d’Aragó 1500-1503 Bisbe de Tortosa (1475-1513) i arquebisbe de Tarragona (1513-1514)
42 Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls 1503-1504 Canonge de la seu de Barcelona i ardiaca del Vallès. Mort prematurament l’1 de març de 1504.
43 Gonzalo Fernández de Heredia 1504-1506 Arquebisbe de Tarragona (1490-1511), residí habitualment al monestir d’Escornalbou.
44 Lluís Desplà i d’Oms 1506-1509 Ardiaca major de la seu de Barcelona, havia estat home de confiança de Joan II i Ferran II. Ocupa la casa canonical que havia habitat Felip de Malla i que ell convertí en palau, l’actualCasa de l’Ardiaca, seu de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona.
45 Jordi Sanç 1509-1512 Paborde de la catedral de València.
46 Joan d’Aragó 1512-1514 Castellà d’Amposta
47 Jaume Fiella 1514-1515 Substituí Joan d’Aragó per incompatibilitat en el càrrec.
48 Esteve de Garret 1515-1518 Ardiaca de la seu de Tortosa.
49 Bernat de Corbera 1518-1521 Ardiaca de la seu de Tarragona i canonge de Barcelona
50 Joan Margarit i de Requesens 1521-1524 Ardiaca de la seu de Girona. Fou reelegit al 1524.
51 Lluís de Cardona i Enríquez 1524-1527 Abat de Santa Maria de Solsona (1514-1531). Després fou arquebisbe de Tarragona (1531-1532)
52 Francesc de Solsona 1527-1530 Canonge de la seu de Lleida
53 Francesc Oliver i de Boteller 1530-1533 Canonge de la seu de Tortosa
54 Dionís de Carcassona 1533-1536 Canonge de Lleida
55 Joan Pasqual 1536-1539 Canonge de la Seu d’Urgell.
56 Jeroni de Requesens i Roís de Liori 1539-1542 Bisbe d’Elna (1533-1542), bisbe de Tortosa (1542-1548).
57 Miquel Puig 1542-1545 Comendatari del monestir de Serrateix.
58 Jaume Caçador 1545-1548 Bisbe de Barcelona (1545-1561), després d’haver estat canonge de Vic, Girona, Tarragona i Barcelona. De la nissaga dels Caçador que donà quatre Presidents de la Generalitat, aplicà a Catalunya la contrareforma de Sant Ignasi de Loiola, de qui fou amic.
59 Miquel d’Oms i de Sentmenat 1548-1551 Canonge d’Elna
60 Onofre de Copons i de Vilafranca 1551-1552 Canonge de Tarragona
61 Miquel de Ferrer i de Marimon 1552 Gran prior i cavaller de l’Orde de Sant Joan
62 Joan de Tormo 1552-1553 Bisbe de Vic
63 Miquel de Tormo 1553-1554 Prior de Sant Pere de Besalú
64 Francesc Jeroni Benet Franc 1554-1557 Ardiaca de Santa Maria del Mar de Barcelona
65 Pere Àngel Ferrer i Despuig 1557-1559 Darrer abat comendatari de Sant Cugat del Vallès(1539-1558)
66 Ferran de Lloaces i Peres 1559-1560 Bisbe de Tortosa
R Miquel d’Oms i de Sentmenat 1560-1563
67 Onofre Gomis 1563-1566 Canonge i cabiscol de la Seu d’Urgell
68 Francesc Giginta 1566-1569 Abat d’Amer
69 Benet de Tocco 1569-1572 De nom Marco Antonio di Tocco, adoptà el nom de Benet en fer-se monjo de Montserrat (1542) i fou abat del monestir (1556-1559 i 1562-1564), bisbe de Vic(1564-1572), de Girona(1572-1583) i de Lleida(1583-1585).
70 Jaume Cerveró 1572-1575 Canonge de Tortosa.
71 Pere Oliver de Boteller i de Riquer 1575-1578 Canonge de Tortosa.
R Benet de Tocco 1578-1581
72 Rafael d’Oms 1581-1584 Ardiaca de la seu de Tarragona.
73 Jaume Beuló 1584 Canonge de Vic.
R Pere Oliver de Boteller i de Riquer 1584-1587
74 Martí Joan de Calders 1587 Prior de Sant Marçal de Montseny
75 Francesc Oliver de Boteller 1587-1588 Abat de Poblet (1583-1598)
76 Jaume Caçador i Claret 1590-1593 Bisbe de Girona (1583-1597). Hagué d’imposar la contrareforma de Trento als seus canonges, que hi eren contraris.
77 Miquel d’Agullana 1593-1596 Canonge de Girona, ardiaca de l’Empordà.
R Francesc Oliver de Boteller 1596-1598 Es construeix la façana renaixentista del Palau de la Generalitat.
78 Francesc Oliveres 1598-1599 Canonge de Girona
79 Jaume Cordelles i Oms 1599-1602 Canonge de Barcelona. En el seu mandat, les Corts Catalanes es la darrera vegada que elaboren legislació específica, amb la qual cosa el dret català resta estroncat.
80 Bernat de Cardona i de Queralt 1602-1605 Abat de Sant Miquel de Cuixà i de Camprodon.
81 Pere Pau Caçador i d’Aguilar-Dusai 1605-1608 Canonge de Barcelona i baró de Mur. Darrer dels Presidents de la Generalitat de la nissaga dels Caçador.
82 Onofre d’Alentorn i de Botella 1608-1611 Ardiaca de Benasc i canonge de Lleida. Els del seu llinatge i els Agullana, s’oposen violentament als impostos arbitraris que pretenien d’imposar Felip II i Felip III.
83 Francesc de Sentjust i de Castre 1611-1614 Abat d’Arles.
84 Ramon d’Olmera i d’Alemany 1614-1616 Comanador de Vilafranca del Penedès, de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
85 Miquel d’Aimeric i de Codina 1616-1617 Abat del monestir de Sant Cugat del Vallès
86 Lluís de Tena Gomez 1617-1620 Bisbe de Tortosa (1616-1622)
87 Benet Fontanella 1620-1623 Abat del monestir de Besalú.
88 Pere de Magarola i Fontanet 1623-1626 Bisbe d’Elna (1622-1627) i abans prior de Santa Anna de Barcelona (1618-1622). Posteriorment, bisbe de Vic(1627-1634) i de Lleida(1634)
89 Francesc Morillo 1626-1629 Canonge ardiaca de la Seu d’Urgell.
90 Pere Antoni Serra 1629-1632 Bisbe de Lleida (1621-1631). Mort en exercici del càrrec.
91 Esteve Salacruz 1632 Abat del monestir de Sant Pere de Galligants
92 Garcia Gil de Manrique y Maldonado 1632-1635 Bisbe de Girona (1627-1633) i de Barcelona(1633-1651). Després de l’assassinat del comte de Santa Coloma a l’inici de la Guerra dels Segadors (1640) fou nomenat lloctinent. Contrari a la Generalitat, la qual intentà dissuadir de posar-se sota la protecció del rei de França, va excomunicar els responsables de les atrocitats a les tropes castellanes durant la guerra.
93 Miquel d’Alentorn i de Salbà 1635-1638 Abat d’Amer i de Roses.
94 float
Pau Claris i Casademunt
1638-1641 Canonge de la Seu d’Urgell
95 Josep Soler 1641 Canonge de la Seu d’Urgell
96 Bernat de Cardona i de Raset 1641-1644 Prior de Sant Miquel del Fai i ardiaca major i canonge de Girona, d’on fou bisbe posteriorment (1656-1658)
97 Gispert d’Amat i Desbosc de Sant Vicenç 1644-1647 Abat del monestir de Sant Pere de Galligants. Protestà airosament per les arbitrarietats dels francesos i fou empresonat el 1646 pel virrei del rei francès a Catalunya, Henri Harcourt de Lorena, comte d’Harcourt.
98 Andreu Pont 1647-1650 Abat d’Amer.
99 Pau del Rosso 1650-1654 Canonge degà de la seu de Barcelona.
100 Francesc Pijoan 1654-1656 Ardiaca de l’Empordà i canonge de la seu de Girona
101 Joan Jeroni Besora 1656-1659 Canonge i síndic del capítol de Lleida, que visqué a Romai Barcelona. A la fi del seu mandat escrigué en nom de la Generalitat a Joan Josep d’Àustria i a d’altres personatges protestant per la cessió del Rosselló i part de la Cerdanya a França pel Tractat dels Pirineus. Humanista i bibliòfil, reuní una biblioteca de mes de 5000 volums.
102 Pau d’Àger i d’Orcau 1659-1662 Batlle de Mallorca, de l’orde de Sant Joan de Jerusalem.
103 Jaume de Copons i de Tamarit 1662-1665 Canonge de la Seu d’Urgell i ardiaca d’Andorra. Posteriorment fou bisbe de Vic (1665-1674) i de Lleida(1673-1680)
104 Josep de Magarola i de Grau 1665-1668 Abat del Monestir de Camprodon
105 Joan Pagès i Vallgornera 1668-1671 Canonge.
106 Josep de Camporrells i de Sabater 1671-1674 Canonge de la Seu d’Urgell, ardiaca d’Andorra.
107 Esteve Mercadal i Dou 1674-1677 Canonge i ardiaca de Vic.
108 Alfonso de Sotomayor 1677-1680 Bisbe de Barcelona (1663-1682), després d’haver-ho estat d’Arborea (Sardenya) (1657-1663). Autor d’un curiós “Edicte en què se prohibeix menjar, berenar i beure en les esglèsies..”(1681).
109 Josep Sastre i Prats 1680-1683 Abat de Sant Pere i Sant Pau del Camp, de Barcelona.
110 Baltasar de Muntaner i de Sacosta 1683-1686 Paborde de Berga, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès (1696-1711) i bisbe de la ciutat de Mèxic(1711-1712).
111 Antoni de Saiol i de Quarteroni 1686-1689 Canonge de Barcelona.
112 Benet Ignasi de Salazar 1689-1692 Bisbe de Barcelona (1683-1692), antic monjo benedictí, abat general de la congregació de Valladolid del seu orde. Durant el seu mandat destaca l’actitud pacificadora davant els conflictes que li va tocar viure.
113 Antoni de Planella i de Cruïlles 1692-1695 Abat de Besalú.
114 Rafael de Pinyana i Galvany 1695-1698 Canonge de Tortosa.
115 Climent de Solanell i de Foix 1698-1701 Paborde de la col·legiata d’Àger.
116 Josep Antoni Valls i Pandutxo 1701 Ardiaca de Sant Llorenç de la seu de Tarragona
R Antoni de Planella i de Cruïlles 1701-1704
117 Francesc de Valls i Freixa 1704-1705 Cambrer del monestir de Sant Pere de Camprodon
118 Josep Grau 1706-1707 Degà del capítol de la seu de Solsona.
119 Manuel de Copons i d’Esquerrer 1707-1710 Monjo cambrer del monestir de Santa Maria de Banyoles, nascut al Castell de Malmercat [2].
120 Francesc Antoni de Solanell i de Montellà 1710-1713 Monjo benedictí, prior d’Àger, visitador de l’orde i abat del monestir de Sant Pere de Galligants. Havia assistit a les Corts de Barcelona de 1702. A les darreries del seu mandat assistí a la Junta de Braços (1713) que decidí de prosseguir la resistència armada contra Felip V, tot i que ell resta al marge de la decisió. La seva timidesa política fa que tampoc col·laborés amb els borbònics. Abandona Barcelona abans d’acabar el mandat i durant el setge. Es nomenat abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, però els filipistes el desterren.
121 Josep de Vilamala 1713-1714 Sacristà de Sant Esteve de Banyoles
1714 (15 de setembre): Abolició de la Generalitat per decret del duc de Berwick, com a conseqüència de la derrota de l’ 11 de setembre. El Decret de Nova Planta, aprovat en 1716, defineix el nou règim que regula el funcionament polític i social de Catalunya.
1914-1925: Sense haver-se restablert encara la Generalitat, Catalunya té els presidents de la Mancomunitat: Enric Prat de la Riba i Sarrà, Josep Puig i Cadafalch, Santiago Estapé i Alfons Sala 1931 (17 d’abril): restabliment de la Generalitat de Catalunya, dos segles més tard, arran de la victòria de Francesc Macià a les eleccions del 12 d’abril.
122 float
Francesc Macià i Llussà
1931-1933 Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya
123 float
Lluís Companys i Jover
1933-1940 Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. 

Va ser detingut amb la col·laboració de la Gestapo i va ser extradit a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).
1938: La dictadura del general Franco, abans i tot d’acabar la guerra civil, aboleix per segona vegada la Generalitat de Catalunya.
El Presidents Irla i Tarradellas mantenen la institució des de l’exili.
124 float
Josep Irla i Bosch
1940-1954 Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya
125 float
Josep Tarradellas i Joan
1954-1980 Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya
1977 (29 de setembre): segon restabliment de la Generalitat de Catalunya. Josep Tarradellas torna de l’exili com a president.
126 float
Jordi Pujol i Soley
1980-2003 Membre de Convergència Democràtica de Catalunya
127 float
Pasqual Maragall i Mira
2003-2006 Membre del Partit dels Socialistes de Catalunya
128 float
José Montilla i Aguilera 

 

2006- 2010 Membre del Partit dels Socialistes de Catalunya
129 Artur Mas i Gavarró 2010-2016 Membre de Convergència Democràtica de Catalunya dins la llista de Convergència i Unió

130             Carles Puigdemont i  Casamajó        Membre de Convergència Democratica                                                                                    de Catalunya dins la llista de Junts pel Sí

Els comentaris estan tancats.