Recull de bandolers
Papers plens de pols, lligalls, retalls, llegendes i una mica de la nostra història. És el que vol ser aquest recull de bandolers. Bandolers des del s. XIII al s. XXI, amb un cert ordre cronològic, personatges que són de diferents èpoques i diferents els motius que els varen portar a ser bandits; socials, polítics, religiosos, econòmics i molts també malfactors, lladres, assassins, criminals, buscats i perseguits tots ells per la justícia. La historia els ha posat al mateix sac, des de “Gilabert de Nyer”del s. XIII, fins a Felix Millet “feliç bitllet” del s XXI.
La història d’un poble, d’un país, d’una gent indignada que amb una cultura i una llengua pròpies al llarg del temps han hagut de patir continues guerres, invasions i ha estat sotmès a les reialeses, dictadures i règims polítics imposats d’altres. Castella va imposar i sotmetre Catalunya a les grandeses hispàniques dels Borbons, a principis del s. XVI, amb una aferrissada lluita contra les institucions, al poble, a la cultura i a la llengua. D’una manera o d’un altre cada cinquanta anys, cada relleu generacional, ens recorden que Catalunya és per a ells conquesta de guerra. Potser ja ni ha prou i em de dir quina és la nostra voluntat.
Al llarg d’aquestes pàgines podreu sentir la veu dels bandolers a crits de:
a carn a carn!!… muiren els traidors!… Mori el mal govern!!… visca la terra!.
Crits de lluitadors, guerrers que per tot el territori entre boscos pobles i camins. Varen aconseguir una resistència a tot un esdevenir d’imposicions foranes. A principis del s.XVII , va representar un veritable exèrcit , bandes d’homes disposats a deixar-hi la pell, que per subsistir, robaven i es procuraven l’existència gràcies a la pagesia i ciutadans, empobrits i mal tractats per aquests règims.
Personatges que varen aconseguir una gran fama en el seu temps , avui oblidats.
El xiular de dagues, ballestes, llances, falçons, coltells, forques i garrots. Els trets de pedrenyals, terceroles, trabucs, fusells i escopetes ressonen en la memòria. D’altres també en temps de grans crisis econòmiques amb una població empobrida i castigada aprofitaven per fer les seves malifetes, han deixat petjada en aquesta la nostra història.
Hi trobareu règims, monarquies, repúbliques, dictadures, la història d’un país que vol aixecar el cap i ser respectat, descripcions que us ajudaran a interpretar alguns dels mots que usaven antigament.
No ‘s merèx tants elogis un home qui acaba de fer lo conegut; més En Vicens Garcia demostrà ésser enemic d’ aquestes qüestions de la gent poderosa; y lo dels nyèrros y cadells li sabia molt de greu, dexantho escrit en aquèts altres versos, que diuen axis:
A ROCHA GUINART, BANDOLER FAMÓS.
Quan baixas de montanya valent Roca
Com si una roca de Montseny baxara
Mostras al mon ta fortalesa rara
Que per a tu sa fúria tota es poca.
Ninguna de tes bales lo cap toca
De qui no ‘t veja si no fuig la cara
Que ton valor insigne no s’ ampara
Tras falsa mata ni traydora soca.
Tot aquest Principat fas que badalle
Quet persegueix de sou y persegueixes
Ab mortal y fúnebre parassisme.
Qui tinga el tal judici mire y calle
O digat Senyoria que ho mereixes
Per lo millor pillart del cristianisme.
Quan lo Evangeli cantavan
En la iglesia antigament,
Los nobles encontinent
La espasa desembaynavan:
Y ab asso significavan.
Que tenian a parell
De morir, peleant per Ell:
Mes ja aquella gallardia
Tota sen va vuy en dia
En ser Gnerro o ser Cadell.
Dr. Francesc Vicent Garcia-1579-1623-Rector de Vallfugona
És dels investigadors individuals, més que de grups de recerca coherents, d’on ha vingut la bona quantitat d’informació que tenim avui sobre els bandolers. Àngel Casals (UB) per el segle XVI, Xavier Torres (UdG) per el XVII, Esteban Canales i Lluís Ferran Toledano (UAB) per el XIX, o Josep Clara (UdG) per el XX, són alguns dels estudiosos que, bé directament, bé estudiant en principi altres temes, han dibuixat el perfil dels nostres bandolers.
A partir de les seves recerques sabem que els segles XVI i XVII foren l’època per excel·lència dels “bandolers”. Visqueren aleshores els Rocaguinarda (actiu en 1602-11) i els Serrallonga (1623-34). I els Juyol o els Bernat Perpunter, ara menys coneguts però que arribaren a bandolejar durant trenta o quaranta anys! Però el “bandoler” no és només, ni principalment, el lladre de camins que roba perquè no té altra opció. El bandoler també és un membre d’un dels molts grups d’homes armats que barons, nobles i terratinents feien servir per lluitar entre ells per robar-se les terres i les cases, apropiar-se de les herències, o aconseguir un bon càrrec a l’administració reial o a l’església. Uns grups d’homes armats, o quadrilles, que trobaven sovint complicitats i ajuts en els estaments més diversos, des de jutges de la Reial Audiència als sectors més populars. Per això un virrei d’inicis del segle XVII, la màxima autoritat del Principat per delegació del rei, podia afirmar que “la tierra los produce [als bandolers] como hongos, ella los fomenta y defiende”.
Però més enllà d’aquests segles, el “bandoler” és una figura prou estesa en moments de dificultats econòmiques o de conflicte militar, quan l’estat no té prou força per conservar l’ordre. Al segle XIX, arran de la Guerra del Francès (1808-14) o de les múltiples guerres carlines (1833-40, 1846-49, 1872-76), l’activitat de molts grups armats serà francament difícil de distingir del simple bandidatge, ja que uns i altres faran si fa no fa el mateix: exigir diners i queviures sota les amenaces més greus, segrestar alcaldes i persones benestants, i viure sobre el terreny a costa de la majoria de la població.
I, al capdavall, presentar els enemics polítics com a bandolers serà un recurs molt habitual que arribarà al segle XX. Només cal recordar que els maquis seran tothora anomenats bandits pel franquisme.
Per saber tot això, en primer lloc, s’han hagut de deixar de banda les llegendes dites populars, que solen ser molt posteriors als fets i que ens presenten els bandolers com si fossin Robin Hood. I, en segon lloc, s’ha hagut de buscar i contrastar informació en els arxius més diversos: des dels arxius dels que perseguien bandolers, als de les cases nobles que els finançaven o als dietaris populars que ens expliquen com la població civil sofria a les seves mans o els protegia. I és que, tot sovint, la diversitat de la realitat supera de molt la de la ficció.
